Passa al contingut principal

Refugi antiaeri de la Mare del Diví Pastor (MDP) refugi 1299

 REFUGI ANTIAERI DE LA MARE DEL DIVÍ PASTOR (MDP)

Història

L'any 1877 quan l'Eixample va començar a créixer, es va fundar l'Escola de la Mare del Diví Pastor al carrer de Bailèn 38.

El fundador de l'escola va ser el beat Josep Tous Soler i la congregació que va començar a regentar l'escola, i que encara ho fa, van ser les monges de la congregació de les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor també conegudes com a Caputxines de la Divina Pastora o Monges de la Divina Pastora.

L'edifici estava format per l'escola, l'església i la casa a on vivien les monges. En aquella època tenia una estructura una mica diferent de la que veiem avui en dia, ja que s'han anat afegint més edificis per satisfer les necessitats de l'escola.

En començar la guerra civil, el juliol de 1936, l'edifici no va ser incendiat i va ser confiscat per la CNT, però les monges no van prendre mal perquè van poder refugiar-se en cases de familiars i amics o van poder marxar fora de la ciutat.

L'edifici només va patir alguns desperfectes que es van valorar en 127.370 ptes. (uns 765 € actuals) segons les dades recollides al fons Bosch Gimpere (1). Des d'aquell moment l'edifici es va convertir en la seu del "Sindicato de la industria de la edificación de la madera y decoración" i així va continuar fins al final de la guerra civil quan les monges van tornar, el van recuperar i de nou va tornar a ser una escola.


Foto: ©Arxiu Centelles

 L'any 1937 quan Barcelona va començar a ser bombardejada es va construir un refugi antiaeri que a la web de Servei d'arqueologia de Barcelona surt catalogat amb el número 1299 (2).

És un refugi del qual no hem trobat gaire informació, ja que el seu ús sembla que només era pels treballadors de l'edifici del sindicat, però la directora de l'escola Celina Prieto (3) ens va confirmar que també algunes famílies de l'illa de cases o molt pròximes solien anar a refugiar-se allí en cas de bombardeig. Un fet que podria confirmar que el refugi no era públic seria que les escales per accedir són costerudes i sense baranes i hi ha una certa dificultat per baixar.



La construcció del refugi rebé finançament a través d'una subvenció pública i es confirma la seva existència per què surt al llistat de refugis antiaeris del 9 de desembre de 1937 i també al llistat del 16 de juliol de 1938 publicat a l'Atles dels Refugis de la Guerra Civil Espanyola a Barcelona publicat per l'Ajuntament de Barcelona i CLABSA.

En acabar la guerra i quan les monges van recuperar l'escola es van tapiar les entrades per seguretat i refugi va quedar mig oblidat. Hem parlat amb algunes exalumnes i cap recordava que s'hagués esmentat res mentre elles anaven al col·legi.

Actualment, s'ha reobert gràcies a l'interès de l'escola i es mostra al públic sigui concertant la visita o en alguna data assenyalada com per la "Fira Modernista de la Dreta de l'Eixample" o la Festa Major del Fort Pienc.

Descripció

És un refugi en galeria de mina que està a 15 metres de profunditat. Va ser excavat a pic i pala i en alguns llocs encara es poden veure les marques de les eines que es van fer servir.

És un passadís llarg amb 6 habitacions laterals i dues més tapades. Està molt ben construït, en molts trams el sostre és de volta catalana i en d'altres de pedra. Les parets i les escales són de maó vista.

Tenia 3 entrades, dues dins del mateix edifici i una que va ser tapiada per les monges quan van tornar, en acabar la guerra, per motius de seguretat i que sembla que tenia sortida a la vorera del passeig de Sant Joan amb la plaça Tetuan, però es desconeix el lloc exacte... per saber-ho caldria destapiar la sortida i veure fins a on ens porta.


    

Al refugi s'accedeix per unes escales força costerudes que baixen fent zig-zag fins a 15 metres de profunditat. Recordem que les entrades dels refugis sempre eren així perquè en cas d'explosió la metralla anava "picant" a les parets i no tocava les persones refugiades. No us podem adjuntar un plànol per què encara no s'ha fet la planimetria exacta.

L'accés actual és l'entrada més central i que és on hi ha l'escala que ens permetrà accedir al refugi. Baixant a l'esquerra el passadís acaba en unes escales que pugen també de forma costeruda i que donen al patí d'entrada de l'antiga capella. Aquesta entrada ara està tapiada i només queda un petit respirador que és per on entra aire al refugi.

Baixant per l'escala d'entrada si continuem a la dreta, trobarem diverses habitacions o entradesi el passadís s'acaba girant a l'esquerra i d'allí surten unes escales també costerudes que estan tapiades... aquestes són les que desconeixem a on surten.

El refugi és molt interessant, però el mes curiós de l'edifici ho veiem al vestíbul d'entrada. On trobem que el sostre es va decorar amb el nom de 12 líders i militants històrics anarquistes duran la guerra civil i allí van restar "amagats" fins fa 20 anys, quan es van fer unes obres per millorar la il·luminació del rebedor, i es va veure que aquelles lletres de tipus medieval que semblaven escriure nom de sants i verges eren en realitat una cosa diferent. Cal dir que estan molt ben fetes i la persona que els  va fer tènia mocions artístiques.                                                                                                           


         





Aquest són els 12 noms:

Buenaventura Durruti.

Evelio Boal.

Emilio Garcia.

Francisco Jordan.

José Alcodori.

Michele Angiolillo.

Francisco Ascaso.

Salvador Seguí conegut pel "Noi del Sucre".

Anselmo Lorenzo.

Pere Vandellós.

José Villaverde.

Ernest Alós.


La congregació va decidir conservar la pintura amb els noms.

A la nostra pregunta la Celina Prieto es va dir que era història i que aquells noms també eren molt importants pels qui ho van fer.


(1) "Els edificis eclesiàstics durant la Guerra Civil Espanyola" d'Albert Balcells.

(2) https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/refugis/ca/

(3) Avui ja jubilada.


https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20210404/12-anarquistas-camuflados-1939-techo-escuela-religiosa-barcelona 




Entrades populars d'aquest blog

El Nom del nostre barri

Molta gent ens pregunta perquè el nostre barri es diu Fort Pienc. Ara mateix us ho explicarem: El 1714, quan Barcelona va caure davant de les tropes Borbòniques, i es va firmar el Decret de Nova Planta, Felip V va fer construir la Ciutadella i dos petits forts més: el fuerte de Don Carlos que estava a la Barceloneta, i el fuerte Pio que estava a la confluència de Marina, Alí Bei, Ausias Marc i la carretera de Ribes. El fuerte Pio va rebre aquest nom perquè el comandant del Fort era Francesco Pio di Savoia Moura y de Corte Real, un personatge molt poderós que també es coneixia amb el nom de Principe Pio i que a Madrid dona nom, entre altres, a una estació de ferrocarril. El fort tenia la missió protegir Barcelona dels atacs que vinguessin de França, ja que estava a tocar de la carretera de Ribes que era el camí d'entrada a la ciutat des del Vallès. Però ben aviat es va poder veure que la distancia fins a la Ciutadella i, per tant,el seu aïllament, el feien molt vulnerable als atacs

Exposició "La Central Catalana de Electricidad"

  La Central Catalana de Electricidad El 1896, la " Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas " va fundar la " Central Catalana de Electricidad SA " per produir electricitat. Per això va construir un edifici a l'avinguda de Vilanova prop de l' Estació del Nord . El projecte es va encarregar a l'arquitecte Pere Falqués i la central va començar a funcionar el 1897. Als seus inicis va ser una central tèrmica productora amb 5 grups de vapor moguts per carbó que produïen corrent altern. En una segona fase,1918, els turboalternadors van quedar fora de servei i l'edifici va deixar de ser una central productora per convertir-se en una estació transformadora/convertidora de corrent altern a corrent continu. En el seu darrer i últim període, l'any 1977, l'edifici quedarà fora de servei perdent definitivament els usos industrials i convertint-se en oficines i un espai pels serveis comercials de "Hidroelèctrica de Catalunya. Avui la part històr

Publicació del llibre "Fort Pienc, ahir i avui"

Desprès de 4 anys de treball, l'Arxiu Històric Fort Pienc edita, amb el suport del Districte de L'Eixample, el seu primer llibre. Com es descriu a la introducció: "L'AHFP treu a la llum aquest llibre amb la voluntat de donar a conèixer als nostre veïns i veïnes els grans canvis que ha sofert el nostre barri en els últims 30 anys" El llibre és un recull de fotografies comparatives : abans i desprès, així a la plana esquerra es veu la fotografia antiga i a la dreta s'ha intentat reproduir la mateixa imatge en els primers mesos de l'any 2004. No ha estat fàcil,ens hem adonat de la quantitat de arbres i mobiliari urbà que ens tots aquests anys han poblat els nostres carrers i places que han feta que moltes vegades sigui difícil reproduir el mateix angle. Totes les imatges antigues, excepte dues que són postals, són donació de veïns del barri. Les noves han estat fetes pels mateixos veïns o pels autors de llibre: Joan Mayoral i Gisela