CASA ELISA CONTY
Sovint hi ha edificis que passen desapercebuts als vianants tot i que passen cada pel davant, un d'aquest és l'edifici Elisa Conty. Situat al carrer Consell de Cent,486-488, al davant de l'Escola Ramon Llull, forma part del patrimoni arquitectònic de Catalunya. |
| Edifici Elisa Conty |
La casa és d'estil noucentista i va ser construïda als anys 20 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí.
La façana principal està al carrer Consell de Cent, allí trobem la porta d'entrada de l'edifici que dóna accès un vestíbul i a un patí interior rectangular on hi ha l'escala de veïns i l'ascensor. Si la mirem des del carrer veurem que té cinc grans portals, el del mig és el d'entrada a l'escala de veïns i la resta pertanyen als locals comercials.
La façana principal està al carrer Consell de Cent, allí trobem la porta d'entrada de l'edifici que dóna accès un vestíbul i a un patí interior rectangular on hi ha l'escala de veïns i l'ascensor. Si la mirem des del carrer veurem que té cinc grans portals, el del mig és el d'entrada a l'escala de veïns i la resta pertanyen als locals comercials.
 |
| Edifici Elisa Conty |
La façana posterior, que es pot gaudir des de l'interior d'illa Clotilde Cerdà, no té cap accés al carrer i presenta un petit desnivell amb relació a la façana principal. Ha estat alterada fa poc temps per unes obres als locals comercials dels baixos que han modificat la mida de les finestres que s'han fet molt més grans.
L'edifici té, a més de la planta, un entresòl i quatre pisos amb un terrat transitable.
Una de les característiques que la fan peculiar és la façana. Mentre la planta baixa està feta amb pedra o un material similar, la façana dels altres pisos està revestida amb un estuc de color groc claret i té motius esgrafiats al voltant de les finestres. A més aquestes últimes tenen totes ampits fets de pedra.
Ens crida l'atenció un entresòl clarament diferenciat amb les finestres quadrades. A més un parell d'elles tenen l'obertura fins al terra simulant un petit balcó.
En canvi la resta de pisos tenen les finestres arrodonides en forma d'arc de mig punt però cada planta és diferent. El primer pis té una balconada central amb arcs i és accessible al carrer. En canvi el segon pis té una galeria interior dins de la façana i sembla més finestra que balcó. Els pisos tercer i quart només tenen finestres essent més grans les del tercer que les del quart. En canvi, al quart, les dues finestres dels extrems són lobulades. Les dues plantes estan separades per una petita cornisa i a la part més alta hi ha uns òculs que fan de respiradors.La façana s'acaba amb un gran ràfec molt característic.
Ja per acabar s'hi ha de ressaltar que tot i que cada planta és diferent, la distribució de la façana és totalment simètrica i això dóna una gran sensació de conjunt.
Imatges de darrera la fasana de la casa Elisa Conty des de l'interior d'illa Clotide Cerdà:
Breu apunt biogràfic de l'arquitecte
L'arquitecte Lluís Bonet i Garí (Argentona 1893/ Barcelona 1993) i llicenciat el 1918.
Es va formar al costat de Puig i Cadafalch al qui coneixia de quan aquest va reformar la masia familiar que seu l'avi havia construït a Argentona. Desprès va ser deixeble i seguidor de Gaudí.
A l'inici de la guerra civil, quan van incendiar la Sagrada Família, va anar a intentar salvar tot el que es pogués i va restaurar les maquetes. També va ser un dels continuadors del temple de la Sagrada Família d'on va acabar sent nomenat arquitecte -director entre 1971 i 1980.
La casa Elisa Conty va ser un dels seus primers edificis. Altres obres són:
El Banco Vitalicio (Diagonal 582), el 1943
El Cor de la Catedral de Terrassa, el 1945
Institut Català de la Salut (carrer Balmes), el 1946
La Creu de Pedralbes, el 1946
Instituto Nacional de Previsión y Banco Vitalicio (Pg. de Gràcia/Gran Via), el 1949
Banc de Sabadell, el 1954
El Casal de l'Espluga de Francolí, el 1963
L'Església de la Santíssima Trinitat de Sabadell, el 1975.
Ricard va comprar el terreny el 1869 i l'edifici es va començar a construir el 1882/1883 però ell va morir abans d'acabar l'obra i va ser el seu fill Felip Ricart de Cordoba el qui el va heretar i va acabar l'obra. La construcció de l'edifici no va finalitzar fins al 1887 tot i que el jardí de 1781, 54m2 ja estava acabat el 1883.
L'edifici té, a més de la planta, un entresòl i quatre pisos amb un terrat transitable.
Una de les característiques que la fan peculiar és la façana. Mentre la planta baixa està feta amb pedra o un material similar, la façana dels altres pisos està revestida amb un estuc de color groc claret i té motius esgrafiats al voltant de les finestres. A més aquestes últimes tenen totes ampits fets de pedra.
Ens crida l'atenció un entresòl clarament diferenciat amb les finestres quadrades. A més un parell d'elles tenen l'obertura fins al terra simulant un petit balcó.
En canvi la resta de pisos tenen les finestres arrodonides en forma d'arc de mig punt però cada planta és diferent. El primer pis té una balconada central amb arcs i és accessible al carrer. En canvi el segon pis té una galeria interior dins de la façana i sembla més finestra que balcó. Els pisos tercer i quart només tenen finestres essent més grans les del tercer que les del quart. En canvi, al quart, les dues finestres dels extrems són lobulades. Les dues plantes estan separades per una petita cornisa i a la part més alta hi ha uns òculs que fan de respiradors.La façana s'acaba amb un gran ràfec molt característic.
Ja per acabar s'hi ha de ressaltar que tot i que cada planta és diferent, la distribució de la façana és totalment simètrica i això dóna una gran sensació de conjunt.
Imatges de darrera la fasana de la casa Elisa Conty des de l'interior d'illa Clotide Cerdà:
Breu apunt biogràfic de l'arquitecte
L'arquitecte Lluís Bonet i Garí (Argentona 1893/ Barcelona 1993) i llicenciat el 1918.
Es va formar al costat de Puig i Cadafalch al qui coneixia de quan aquest va reformar la masia familiar que seu l'avi havia construït a Argentona. Desprès va ser deixeble i seguidor de Gaudí.
A l'inici de la guerra civil, quan van incendiar la Sagrada Família, va anar a intentar salvar tot el que es pogués i va restaurar les maquetes. També va ser un dels continuadors del temple de la Sagrada Família d'on va acabar sent nomenat arquitecte -director entre 1971 i 1980.
La casa Elisa Conty va ser un dels seus primers edificis. Altres obres són:
El Banco Vitalicio (Diagonal 582), el 1943
El Cor de la Catedral de Terrassa, el 1945
Institut Català de la Salut (carrer Balmes), el 1946
La Creu de Pedralbes, el 1946
Instituto Nacional de Previsión y Banco Vitalicio (Pg. de Gràcia/Gran Via), el 1949
Banc de Sabadell, el 1954
El Casal de l'Espluga de Francolí, el 1963
L'Església de la Santíssima Trinitat de Sabadell, el 1975.
PALAUET DEL MARQUES DE SANTA ISABEL
Situat a Passeig de Sant Joan número 39 gairebé cantonada amb el carrer de la Diputació va ser la residència de Frederic Ricart i Gibert, empresari tèxtil i propietari de la fàbrica "Can Ricart" del Poble Nou, una de les empreses més importants del s. XIX. L'edifici va ser, alhora, habitatge familiar i seu social de l'empresa.Ricard va comprar el terreny el 1869 i l'edifici es va començar a construir el 1882/1883 però ell va morir abans d'acabar l'obra i va ser el seu fill Felip Ricart de Cordoba el qui el va heretar i va acabar l'obra. La construcció de l'edifici no va finalitzar fins al 1887 tot i que el jardí de 1781, 54m2 ja estava acabat el 1883.
 |
| Palauet de Santa Isabel |
El seu constructor va ser el mestre d'obres Josep Fonseré i Mestres, i conegut per ser autor d'altres edificis emblemàtics de Barcelona com el mercat del Born, el parc de la Ciutadella o l'Umbracle del mateix parc.
L'edifici era una casa individual amb jardí al voltant i amb façana al Passeig de Sant Joan. Cal dir però que la façana principal és la que estava orientada al jardí. La casa va ser construïda en estil que volia ser neoclàssic, molt de moda a l'època, i està edificada amb maó i pedra natural. A l'inici no era tan alta, ja que només tenia planta i dos pisos; els altres tres van ser afegits el 1944/1945 i també a aquesta reforma pertanyen les mansardes inexistents a l'edifici original.
La característica més notable de la finca és el gran hivernacle construït en vidre i ferro i l'umbracle. El primer encara es pot entreveure al darrer de l'edifici principal i al que s'accedia per la primera planta.
La tipologia de la construcció de casa amb jardí era força habitual a Barcelona a la dècada de 1880 (1) tot i que ràpidament va quedar en desús a causa de l'augment del preu del sol que obligava a aprofitar al màxim els terrenys i a substituir els jardins per altres edificacions.
L'edifici era una casa individual amb jardí al voltant i amb façana al Passeig de Sant Joan. Cal dir però que la façana principal és la que estava orientada al jardí. La casa va ser construïda en estil que volia ser neoclàssic, molt de moda a l'època, i està edificada amb maó i pedra natural. A l'inici no era tan alta, ja que només tenia planta i dos pisos; els altres tres van ser afegits el 1944/1945 i també a aquesta reforma pertanyen les mansardes inexistents a l'edifici original.
La característica més notable de la finca és el gran hivernacle construït en vidre i ferro i l'umbracle. El primer encara es pot entreveure al darrer de l'edifici principal i al que s'accedia per la primera planta.
La tipologia de la construcció de casa amb jardí era força habitual a Barcelona a la dècada de 1880 (1) tot i que ràpidament va quedar en desús a causa de l'augment del preu del sol que obligava a aprofitar al màxim els terrenys i a substituir els jardins per altres edificacions.
En documents de l’Arxiu General d’Agbar, segons recull Juan Pedro Yániz, descriu l'edifici un cop convertit en cotxera: “En el xamfrà hi havia un pavelló quadrangular destinat a garatge i cotxera, al seu extrem esquerre s’assenyala l'existència d'un pou. Esta dividit en compartiments per a l'automòbil i dos carruatges i al costat dret tres compartiments més, un per al guardamés, palla, gra i garrofes, un altre pel cavall i el darrer pel mosso de quadra.”
En una reforma realitzada a principi de la dècada dels anys 1960 es va suprimir l'umbracle i el mur que tancava el recinte. En el seu lloc l'arquitecte Ramon Tort Estrada va realitzar un enjardinament amb un estany en el qual van viure molts anys uns cignes de color negre.... la majoria de veïns els recordem de passar pel davant.El 1920 l'edifici va passar a ser propietat de la Companyia d'Aigües de Barcelona que va anar construint annexos i nous edificis segons les seves necessitats. L'any 1936 l'empresa es va col·lectivitzar i el 1937 es va construir un refugi antiaeri que havia de servir per protegir als treballadors en cas de bombardeig (2).
Acabada la guerra l'edifici va continuar pertanyent a la Cia d'Aigües de Barcelona i el refugi es va convertir en un magatzem per guardar la paperassa.
El 2005 la Generalitat de Catalunya va comprar els edificis i va instal·lar el Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Quan Joan Saura va ser conseller i en compliment de la llei de memòria històrica es va recuperar el refugi i es va adequar per obrir-lo al públic.
(1) El primer passeig de Gràcia va començar així però l'únic exemple que ha perdurat és el palau Robert.
(2) Si voleu saber més del refugi podeu mirar la informació de refugis antiaeris en aquest mateix blog.
BIBLIOGRAFIA
Les cites entre cometes estan traduïdes de l'original en castellà.Les imatges són de l’Arxiu d’Aigües de Barcelona segons J.P. Yàniz
Dades obtingudes i més informació a:
Sobre J. Fontserè i Can Ricart la podem trobar al número 607 de Biblio3W:
TATJER, M.
Fontseré a Can Ricart. La fàbrica de Can Ricart i l’actuació de Josep Fontseré i Mestre.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. X, no 607, 10 d'octubre de 2005
Respecte la manca de jardins a les noves residències de l’Eixample es poden consultar a:
DÍAZ, J.
Els jardins modernistes de Barcelona i alguns dels motius pels quals no els podem gaudir.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. XI, no 661, 5 de julio de 2006.
Sobre la seu d’Aigües de Barcelona a:
Yániz, Juan Pedro.
Sede Social de Aguas de Barcelona. Evolución del edificio y de su entorno. Barcelona:
SGAB.SA, 1997
Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona http://w110.bcn.cat/portal/site/Urbanisme/
LA CENTRAL CATALANA D'ELECTRICITAT
El 2 de maig de 1896, Alfred Lebón per la Compagnie Central i José Mansana per "La Catalana", dues empreses gasístiques, van fundar "La Central Catalana de Electricidad" per poder entrar en el negoci de la llum i fer la competència a la recentment creada "Companyia Barcelonesa de Electricidad". Les dues companyies es van unir per entrar al mercat de l'energia elèctrica, però van continuar sent competidores al negoci del subministrament particular de gas. No es van constituir com una societat amb accionistes sinó com una empresa industrial amb dos socis que van aportar un capital social de 6 milions de pessetes repartits al 50%. De fet ja feia tres mesos, 1 de febrer de 1896, que havien sol·licitat permís per començar a "construir" la seva xarxa elèctrica i en feia un que havien presentat a l'Ajuntament un plànol i un llistat complet dels carrers en els quals tenien interès per estendre la seva xarxa elèctrica.
Per iniciar l'activitat els calia construir una central i per això van comprar uns terrenys als germans Tomàs i Esteban Recolons i Lladó pels que van pagar 373.400 ptes. Eren 43.405 metres/quadrats i estaven situats entre l'Estació del Nord i l'Arc de Triomf. Els terrenys limitaven a l'est amb els terrenys de diversos propietaris particulars, al sud amb el torrent del Bogatell, a l'oest amb l'avinguda de Vilanova i al nord amb terrenys de particulars i del ferrocarril Caminos de Hierro del Norte de España. La proximitat a l'estació de ferrocarril afavoria el ràpid trasllat del carbó i els donava un cert avantatge estratègic sobre els seus competidors.
El 13 de maig del 1896 es va iniciar la construcció de la central tèrmica. El pla del terreny estava signat pels arquitectes José Doménech i Estapà i Miquel Pascual i Tintorer. El de l'edifici per Pere Falqués i Urpí tot i que el projecte està signat per Antoni Costa.
 |
| Arxiu Gas Natural |
 |
| Arxiu Gas Natural |
El projecte tècnic de la central va ser fet a Nuremberg per l'empresa Schuckert & Co i comprenia la instal·lació de 5 calderes de vapor (4 de 660CV i una de 400CV) de Babcox & Wilcox, mogudes per carbó que produïen corrent altern, i per uns convertidors de 300V que transformaven l'energia en corrent continu deixant-la llesta per la seva distribució.
L'edifici projectat per Falqués tenia dues naus allargades paral·leles. A la primera estava la sala de màquines i a la segona el generador de vapor. Al pis superior de la sala de màquines hi havia les bateries dels acumuladors i a sota la planta hi havien dos soterranis per les instal·lacions i les galeries de servei.
 |
| Fundación Endesa |
La central tenia un tercer edifici, a la cantonada de Roger de Flor amb l'av Vilanova, que era el més alt. Era el lloc on estaven les oficines i els habitatges dels encarregats. La central també tenia una xemeneia de 56 metres d'alçada.
 |
| Fundación Endesa |
 |
| Fundación Endesa |
útil però al mateix temps singular, un exemple de l'anomenat modernisme industrial.
La construcció va finalitzar el 1897 amb la col·locació dels pinacles de ceràmica a la cantonada i el mes de maig del mateix any, la central ja va començar a produir electricitat. Tot i que no va entrar totalment en funcionament fins a l'any 1898 quan es va acabar el muntatge de tots els equips.
La central es va projectar per abastir un consum de 60.000 llums de 16 bugies, però tenia capacitat per augmentar fins a 100.000 llums. La seva zona principal de subministrament era Ciutat Vella i l'Eixample.
 |
| Funadación Endesa |
Tres anys després d'haver-se iniciat la distribució tenia 7.082 llums instal·lats en 314 habitatges, subministrava llum als magatzems El Siglo, que va ser el seu client més important i també feia el manteniment de 280 arcs voltaics i tenia 165 quilòmetres de xarxa. Del 1904 al 1912 va ser el subministrador de corrent continu de 600V a l'empresa dels "Ferrocarrils de Barcelona a Sàrria".
L'empresa feia contractes fixos que eren iguals com els que es feien a la "Sociedad Catalana de Alumbrado por Gas" això servia per donar coherència davant dels clients i no frenar el canvi d'una energia a l'altra. De fet el creixement de la xarxa fins a 1913 va ser menor que el de la Barcelonesa, la seva principal competidora, i segurament té una explicació, ja que com comercialitzava les dues energies es feia ella mateixa la competència.
 |
| Fundación Endesa |
 |
| Fundación Endesa |
La central va mantenir la mateixa maquinària durant 10 anys, però les innovacions tecnològiques que s'havien anat produint els van obligar a fer canvis per poder augmentar la producció i abastir una demanda creixent.
L'any 1908 va entrar en servei el primer grup turbogeneradors de corrent continu amb què la central va arribar a tenir 4300 CV instal·lats.
L'any 1910, l'arquitecte Telmo Fernández va perllongar la nau, reproduint la mateixa façana de Falqués però afegint una entrada per vehicles. La reforma es va aprofitar per substituir els grups primitius per nous turboalternadors de corrent altern de 6000 volts. Aquesta ampliació va afectar la façana de l'avinguda Vilanova i va finalitzar el 1911.
L'any 1910, l'arquitecte Telmo Fernández va perllongar la nau, reproduint la mateixa façana de Falqués però afegint una entrada per vehicles. La reforma es va aprofitar per substituir els grups primitius per nous turboalternadors de corrent altern de 6000 volts. Aquesta ampliació va afectar la façana de l'avinguda Vilanova i va finalitzar el 1911.
 |
| Fundación Endesa |
Però els canvis no seran només tecnològics, l'any 1912 la Central Catalana de Electricidad va ser absorbida per "Catalana de Gas y Electricidad"* i passar a formar part de la nova empresa.
L'any 1913 es va retirar la màquina de vapor de 400 CV per deixar lloc a la instal·lació d'un nou grup convertidor. Del 1915 al 1918 es van anar afegint màquines cada vegada més potents i amb més capacitat de producció, però la central de Vilanova s'havia anat quedant obsoleta i va començar a ser desmantellada en detriment d'una nova central a Sant Adrià del Besòs que va ser construïda entre 1915 i 1917.
Finalment el 18 d'abril de 1919 van quedar fora de servei els turboalternadors i l'edifici va deixar de ser productor d'energia per passar a ser una estació transformadora i convertidora de corrent altern a corrent continu.
L'any 1922 s'instal·la una gran bateria d'acumuladors que serà la primera d'aquest tipus a Europa i que servirà per emmagatzemar l'energia en les hores que hi ha menys demanda.
 |
| Fundación Endesa |
Durant la Guerra Civil les fàbriques i instal·lacions de "Catalana de Gas i Electricidad" van ser col·lectivitzades i administrades pels Serveis Unificats de Gas de Catalunya (bàsicament controlats per la CNT). No hem trobat cap informació concreta de l'edifici que segur que va ser col·lectivitzat, tampoc creiem que fos tocat per cap bomba tot i que la seva situació propera a l'estació del Nord li devia produir més d'un ensurt.
Passada la guerra civil les penúries de la postguerra i l'autarquia del règim van influir en el consum i distribució de l'electricitat, però els inicis de recuperació dels anys 50 va obligar a renovar la maquinària. Així l'any 1952 es reforma la sala de màquines i la situació dels quadres de comandament per instal·lar un compensador sincrònic.  |
| Fundación Endesa |
 |
| Fundación Endesa |
L'edifici s'havia anat deteriorant per manca de manteniment i a l'any 1961 s'enderroca la xemeneia que estava fora d'ús. L'any 1963 queden fora de servei els convertidors en desaparèixer el corrent continu i s'enderroca la nau corresponen a les bateries acumuladores per poder construir una estació transformadora al patí de l'interior d'illa.
Per sort només es toca la part de l'interior d'illa i ni la façana, ni la sala de màquines ni els altres accessos es veuran afectats.
Però aquesta bla manca de manteniment de l'edifici encara li passarà més factura quan a finals dels anys setanta una sèrie de despreniments a la façana principal faran que s'eliminin per seguretat tots els ornaments i pinacles mutilant, d'aquesta manera, l'encara façana original. |
| Fundación Endesa |
L'any 1977 la central va quedar fora de servei i la propietària de l'edifici que, en aquells moments era HECSA, va decidir trobar-li un nou ús. La companyia va decidir restaurar l'edifici per convertir-lo en les seves oficines i serveis comercials.
Tot i que l'edifici no estava catalogat va obrir una investigació històrica per trobar els plànols i documents antics de la central i veure que es podia recuperar l'edifici original. Mentre s'anava desmantellant els tallers i instal·lacions no originals afegides en 80 anys d'història.
 |
| Fundación Endesa |
 |
| Fundación Endesa |
L'estudi dels experts va remarcar la importància de recuperar l'antiga sala de màquines amb pont-grua i les escales de caragol per poder conservar l'ambient industrial de l'edifici. A més es va reconstruir el quadre de comandaments a la capçalera de la nau i es van obrir finestrals a la façana interior, que no existien a l'edifici original, per igualar i millorar la sala. No seran les úniques obres, es recolza tot l'edifici amb pantalles de formigó per poder aprofitar els subterranis com aparcament, ja que la proximitat dels túnels del metro i del ferrocarril ho feien necessari. També es va refer tota la coberta de l'edifici amb teules planes vidriades iguals a les originals, es van reconvertir els habitatges dels encarregats en oficines i es va restaurar la façana principal igualant l'afegit de 1910 i suprimint el pis afegit a la part superior. L'únic que no es va fer va ser recuperar la façana original perquè no es van tornar a posar els ornaments ni els pinacles que havien estat retirats.
Les obres van començar l'any 1978 i finalment l'any 1980 es va reobrir l'edifici com a oficines i espai d'atenció al públic. **.
Tot va continuar igual fins que l'any 1998, quan HECSA és absorbida per Endesa, es tanca definitivament el centre d'atenció comercial.
 |
| Fundación Endesa |
Però les oficines continuen en funcionament i fins i tot s'ampliaran quan es compren dos edificis d'habitatges adjacents situats entre l'av Vilanova i el carrer Nàpols.
Entre els anys 2003 i 2005 construeix un modern edifici d'oficines amb aparcament soterrani i comunicat amb l'antic edifici pel seu interior i al 2012 Endesa trasllada la seva seu.
Actualment tot l'edifici són oficines de Endesa i l'antiga sala de màquines es lloga per fer xerrades, conferències i actes socials.
 |
| Fundación Endesa |
 |
| Foto:Albert Folch |
 |
| Foto:Albert Folch |
*"Catalana de Gas y Electricidad SA" estava formada per "Sociedad Catalana de Alumbrado por Gas", "Sociedad Generals de Fuerza Hidroeléctricas SA" i "Central Catalana de Electricidad".
**La intervenció feta a l'edifici va guanyar el 1981 el premi de restauració d'edificis dels "Amics de la Ciutat" i va quedar classificat en segon lloc als premis FAD de restauració.