Passa al contingut principal

Edificis

CASA ELISA CONTY

Sovint hi ha edificis que passen desapercebuts als vianants tot i que passen cada pel davant, un d'aquest és l'edifici Elisa Conty. Situat al carrer Consell de Cent,486-488, al davant de l'Escola Ramon Llull, forma part del patrimoni arquitectònic de Catalunya.

Edifici Elisa Conty

La casa és d'estil noucentista i va ser construïda als anys 20 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí.
La façana principal està al carrer Consell de Cent, allí trobem la porta d'entrada de l'edifici que dóna accès un vestíbul i a un patí interior rectangular on hi ha l'escala de veïns i l'ascensor. Si la mirem des del carrer veurem que té cinc grans portals, el del mig és el d'entrada a l'escala de veïns i la resta pertanyen als locals comercials.

Edifici Elisa Conty

La façana posterior, que es pot gaudir des de l'interior d'illa Clotilde Cerdà, no té cap accés al carrer i presenta un petit desnivell amb relació a la façana principal. Ha estat alterada fa poc temps per unes obres als locals comercials dels baixos que han modificat la mida de les finestres que s'han fet molt més grans.

L'edifici té, a més de la planta, un entresòl i quatre pisos amb un terrat transitable.
Una de les característiques que la fan peculiar és la façana. Mentre la planta baixa està feta amb pedra o un material similar, la façana dels altres pisos està revestida amb un estuc de color groc claret i té motius esgrafiats al voltant de les finestres. A més aquestes últimes tenen totes ampits fets de pedra.

Ens crida l'atenció un entresòl clarament diferenciat amb les finestres quadrades. A més un parell d'elles tenen l'obertura fins al terra simulant un petit balcó.

En canvi la resta de pisos tenen les finestres arrodonides en forma d'arc de mig punt però cada planta és diferent. El primer pis té una balconada central amb arcs i és accessible al carrer. En canvi el segon pis té una galeria interior dins de la façana i sembla més finestra que balcó. Els pisos tercer i quart només tenen finestres essent més grans les del tercer que les del quart. En canvi, al quart, les dues finestres dels extrems són lobulades. Les dues plantes estan separades per una petita cornisa i a la part més alta hi ha uns òculs que fan de  respiradors.La façana s'acaba amb un gran ràfec molt característic.

Ja per acabar s'hi ha de ressaltar que tot i que cada planta és diferent, la distribució de la façana és totalment simètrica i això dóna una gran sensació de conjunt.

Imatges de darrera la fasana de la casa Elisa Conty des de l'interior d'illa Clotide Cerdà:





Breu apunt biogràfic de l'arquitecte

L'arquitecte Lluís Bonet i Garí (Argentona 1893/ Barcelona 1993) i llicenciat el 1918. 
Es va formar al costat de Puig i Cadafalch al qui coneixia de quan aquest va reformar la masia familiar que seu l'avi havia construït a Argentona. Desprès va ser deixeble i seguidor de Gaudí.  
A l'inici de la guerra civil, quan van incendiar la Sagrada Família, va anar a intentar salvar tot el que es pogués i va restaurar les maquetes. També va ser un dels continuadors del temple de la Sagrada Família d'on va acabar sent nomenat arquitecte -director entre 1971 i 1980.
La casa Elisa Conty va ser un dels seus primers edificis. Altres obres són:

El Banco Vitalicio (Diagonal 582), el 1943
El Cor de la Catedral de Terrassa, el 1945
Institut Català de la Salut (carrer Balmes), el 1946
La Creu de Pedralbes, el 1946
Instituto Nacional de Previsión y Banco Vitalicio (Pg. de Gràcia/Gran Via), el 1949
Banc de Sabadell, el 1954
El Casal de l'Espluga de Francolí, el 1963
L'Església de la Santíssima Trinitat de Sabadell, el 1975.




PALAUET DEL MARQUES DE SANTA ISABEL

Situat a Passeig de Sant Joan número 39 gairebé cantonada amb el carrer de la Diputació va ser la residència de Frederic Ricart i Gibert, empresari tèxtil i propietari de la fàbrica "Can Ricart" del Poble Nou, una de les empreses més importants del s. XIX. L'edifici va ser, alhora, habitatge familiar i seu social de l'empresa.
Ricard va comprar el terreny el 1869 i l'edifici es va començar a construir el 1882/1883 però ell va morir abans d'acabar l'obra i va ser el seu fill Felip Ricart de Cordoba el qui el va heretar i va acabar l'obra. La construcció de l'edifici no va finalitzar fins al 1887 tot i que el jardí de 1781, 54m2 ja estava acabat el 1883.

Palauet de Santa Isabel

El seu constructor va ser el mestre d'obres Josep Fonseré i Mestres, i conegut per ser autor d'altres edificis emblemàtics de Barcelona com el mercat del Born, el parc de la Ciutadella l'Umbracle del mateix parc.
L'edifici era una casa individual amb jardí al voltant i amb façana al Passeig de Sant Joan. Cal dir però que la façana principal és la que estava orientada al jardí. La casa va ser construïda en estil que volia ser neoclàssic, molt de moda a l'època, i està edificada amb maó i pedra natural. A l'inici no era tan alta, ja que només tenia planta i dos pisos; els altres tres van ser afegits el 1944/1945 i també a aquesta reforma pertanyen les mansardes inexistents a l'edifici original.
La característica més notable de la finca és el gran hivernacle construït en vidre i ferro i l'umbracle. El primer encara es pot entreveure al darrer de l'edifici principal i al que s'accedia per la primera planta.

La tipologia de la construcció de casa amb jardí era força habitual a Barcelona a la dècada de 1880 (1) tot i que ràpidament va quedar en desús a causa de l'augment del preu del sol que obligava a aprofitar al màxim els terrenys i a substituir els jardins per altres edificacions.


L'umbracle estava a la cantonada i amb el temps es va transformar en cotxera i garatge.


En documents de l’Arxiu General d’Agbar, segons recull Juan Pedro Yániz, descriu l'edifici un cop convertit en cotxera: “En el xamfrà hi havia un pavelló quadrangular destinat a garatge i cotxera, al seu extrem esquerre s’assenyala l'existència d'un pou. Esta dividit en compartiments per a l'automòbil i dos carruatges i al costat dret tres compartiments més, un per al guardamés, palla, gra i garrofes, un altre pel cavall i el darrer pel mosso de quadra.”
En una reforma realitzada a principi de la dècada dels anys 1960 es va suprimir l'umbracle i el mur que tancava el recinte. En el seu lloc l'arquitecte Ramon Tort Estrada va realitzar un enjardinament amb un estany en el qual van viure molts anys uns cignes de color negre.... la majoria de veïns els recordem de passar pel davant.
El 1920 l'edifici va passar a ser propietat de la Companyia d'Aigües de Barcelona que va anar construint annexos i nous edificis segons les seves necessitats. L'any 1936 l'empresa es va col·lectivitzar i el 1937 es va construir un refugi antiaeri que havia de servir per protegir als treballadors en cas de bombardeig (2).
Acabada la guerra l'edifici va continuar pertanyent a la Cia d'Aigües de Barcelona i el refugi es va convertir en un magatzem per guardar la paperassa.
El 2005 la Generalitat de Catalunya va comprar els edificis i va instal·lar el Departament d'Interior, Relacions  Institucionals i Participació. Quan Joan Saura va ser conseller i en compliment de la llei de memòria històrica es va recuperar el refugi i es va adequar per obrir-lo al públic.

(1) El primer passeig de Gràcia va començar així però l'únic exemple que ha perdurat és el palau Robert.
(2) Si voleu saber més del refugi podeu mirar la informació de refugis antiaeris en aquest mateix blog.

BIBLIOGRAFIA
Les cites entre cometes estan traduïdes de l'original en castellà.
Les imatges són de l’Arxiu d’Aigües de Barcelona segons J.P. Yàniz

Dades obtingudes i més informació a:
Sobre J. Fontserè i Can Ricart la podem trobar al número 607 de Biblio3W:
TATJER, M.
Fontseré a Can Ricart. La fàbrica de Can Ricart i l’actuació de Josep Fontseré i Mestre.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. X, no 607, 10 d'octubre de 2005

Respecte la manca de jardins a les noves residències de l’Eixample es poden consultar a:
DÍAZ, J.
Els jardins modernistes de Barcelona i alguns dels motius pels quals no els podem gaudir.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. XI, no 661, 5 de julio de 2006.
Sobre la seu d’Aigües de Barcelona a:
Yániz, Juan Pedro.
Sede Social de Aguas de Barcelona. Evolución del edificio y de su entorno. Barcelona:
SGAB.SA, 1997
Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona http://w110.bcn.cat/portal/site/Urbanisme/



LA CENTRAL CATALANA D'ELECTRICITAT

El 2 de maig de 1896, Alfred Lebón per la Compagnie Central i José Mansana per "La Catalana", dues empreses gasístiques, van fundar "La Central Catalana de Electricidad" per poder entrar en el negoci de la llum i fer la competència a la recentment creada "Companyia Barcelonesa de Electricidad". Les dues companyies es van unir per entrar al mercat de l'energia elèctrica, però van continuar sent competidores al negoci del subministrament particular de gas. No es van constituir com una societat amb accionistes sinó com una empresa industrial amb dos socis que van aportar un capital social de 6 milions de pessetes repartits al 50%. De fet ja  feia tres mesos, 1 de febrer de 1896, que havien sol·licitat permís per començar a "construir" la seva xarxa elèctrica i en feia un que havien presentat a l'Ajuntament un plànol i un llistat complet dels carrers en els quals tenien interès per estendre la seva xarxa elèctrica.

Per iniciar l'activitat els calia construir una central i per això van comprar uns terrenys als germans Tomàs i Esteban Recolons i Lladó pels que van pagar 373.400 ptes. Eren 43.405 metres/quadrats i estaven situats entre l'Estació del Nord i l'Arc de Triomf. Els terrenys limitaven a l'est amb els terrenys de diversos propietaris particulars, al sud amb el torrent del Bogatell, a l'oest amb l'avinguda de Vilanova i al nord amb terrenys de particulars i del ferrocarril Caminos de Hierro del Norte de España. La proximitat a l'estació de ferrocarril afavoria el ràpid trasllat del carbó i els donava un cert avantatge estratègic sobre els seus competidors.
El 13 de maig del 1896 es va iniciar la construcció de la central tèrmica. El pla del terreny estava signat pels arquitectes José Doménech i Estapà i Miquel Pascual i Tintorer. El de l'edifici per Pere Falqués i Urpí tot i que el projecte està signat per Antoni Costa.


Arxiu Gas Natural
Arxiu Gas Natural

El projecte tècnic de la central va ser fet a Nuremberg per l'empresa Schuckert & Co i comprenia la instal·lació de 5 calderes de vapor (4 de 660CV i una de 400CV) de Babcox & Wilcox, mogudes per carbó que produïen corrent altern, i per uns convertidors de 300V que transformaven l'energia en corrent continu deixant-la llesta per la seva distribució. 
L'edifici projectat per Falqués tenia dues naus allargades paral·leles. A la primera estava la sala de màquines i a la segona el generador de vapor. Al pis superior de la sala de màquines hi havia les bateries dels acumuladors i a sota la planta hi havien dos soterranis per les instal·lacions i les galeries de servei. 

Fundación Endesa

La central tenia un tercer edifici, a la cantonada de Roger de Flor amb l'av Vilanova, que era el més alt. Era el lloc on estaven les oficines i els habitatges dels encarregats. La central també tenia una xemeneia de 56 metres d'alçada.

Fundación Endesa
 L'edifici era maó vist i tenia una estructura de ferro reblonat amb pilars i llindes de gelosia que el permetia suportar la forta vibració de les màquines de vapor. A la sala de màquines s'obrien uns grans finestrals que proporcionaven llum natural. L'entrada principal era per la cantonada de Roger de Flor amb Av Vilanova amb una gran porta de fusta que donava accés a un vestíbul circular decorat amb ceràmica vidriada i a la cantonada de Roger  de Flor amb Almogàvers s'obria una gran porta anomenada "del carbó" per l'entrada dels treballadors i carruatges.

Fundación Endesa
Falqués va voler combinar el maó, la pedra de Montjuïc i la ceràmica vidriada en un edifici 
útil però al mateix temps singular, un exemple de l'anomenat modernisme industrial. 

La construcció va finalitzar el 1897 amb la col·locació dels pinacles de ceràmica a la cantonada i el mes de maig del mateix any, la central ja va començar a produir electricitat. Tot i que no va entrar totalment en funcionament fins a l'any 1898 quan es va acabar el muntatge de tots els equips.
La central es va projectar per abastir un consum de 60.000 llums de 16 bugies, però tenia capacitat per augmentar fins a 100.000 llums. La seva zona principal de subministrament era Ciutat Vella i l'Eixample

Funadación Endesa

Tres anys després d'haver-se iniciat la distribució tenia 7.082 llums instal·lats en 314 habitatges, subministrava llum als magatzems El Siglo, que va ser el seu client més important i també feia el manteniment de 280 arcs voltaics i tenia 165 quilòmetres de xarxa. Del 1904 al 1912 va ser el subministrador de corrent continu de 600V a l'empresa dels "Ferrocarrils de Barcelona a Sàrria".
L'empresa feia contractes fixos que eren iguals com els que es feien a la "Sociedad Catalana de Alumbrado por Gas" això servia per donar coherència davant dels clients i no frenar el canvi d'una energia a l'altra. De fet el creixement de la xarxa fins a 1913 va ser menor que el de la Barcelonesa, la seva principal competidora, i segurament té una explicació, ja que com comercialitzava les dues energies es feia ella mateixa la competència.

Fundación Endesa
Fundación Endesa

La central va mantenir la mateixa maquinària durant 10 anys, però les innovacions tecnològiques que s'havien anat produint  els van obligar a fer canvis per poder augmentar la producció i abastir una demanda creixent. 
L'any 1908 va entrar en servei el primer grup turbogeneradors de corrent continu amb  què la central va arribar a tenir 4300 CV instal·lats.
L'any 1910, l'arquitecte Telmo Fernández va perllongar la nau, reproduint la mateixa façana de Falqués però afegint una entrada per vehicles. La reforma es va aprofitar per substituir els grups primitius per nous turboalternadors de corrent altern de 6000 volts. Aquesta ampliació va afectar la façana de l'avinguda Vilanova i va finalitzar el 1911. 

Fundación Endesa

Però els canvis no seran només tecnològics, l'any 1912 la Central Catalana de Electricidad va ser absorbida per "Catalana de Gas y Electricidad"* i passar a formar part de la nova empresa.

L'any 1913 es va retirar la màquina de vapor de 400 CV per deixar lloc a la instal·lació d'un nou grup convertidor. Del 1915 al 1918 es van anar afegint màquines cada vegada més potents i amb més capacitat de producció, però la central de Vilanova s'havia anat quedant obsoleta i va començar a ser desmantellada en detriment d'una nova central a Sant Adrià del Besòs que va ser construïda entre 1915 i 1917.

Finalment el 18 d'abril de 1919 van quedar fora de servei els turboalternadors i l'edifici va deixar de ser productor d'energia per passar a ser una estació transformadora i convertidora de corrent altern a corrent continu.

L'any 1922 s'instal·la una gran bateria d'acumuladors que serà la primera d'aquest tipus a Europa i que servirà per emmagatzemar l'energia en les hores que hi ha menys demanda.
 
Fundación Endesa

Durant la Guerra Civil les fàbriques i instal·lacions de "Catalana de Gas i Electricidad" van ser col·lectivitzades i administrades pels Serveis Unificats de Gas de Catalunya (bàsicament controlats per la CNT). No hem trobat cap informació concreta de l'edifici que segur que va ser col·lectivitzat, tampoc creiem que fos tocat per cap bomba tot i que la seva situació propera a l'estació del Nord li devia produir més d'un ensurt.
Passada la guerra civil les penúries de la postguerra i l'autarquia del règim van influir en el consum i distribució de l'electricitat, però els inicis de recuperació dels anys 50 va obligar a renovar la maquinària. Així l'any 1952 es reforma la sala de màquines i la situació dels quadres de comandament per instal·lar un compensador sincrònic. 


Fundación Endesa


Fundación Endesa

L'edifici s'havia anat deteriorant per manca de manteniment  i a l'any 1961 s'enderroca la xemeneia que estava fora d'ús. L'any 1963 queden fora de servei els convertidors en desaparèixer el corrent continu i s'enderroca la nau corresponen a les bateries acumuladores per poder construir una estació transformadora al patí de l'interior d'illa. 
Per sort només es toca la part  de l'interior  d'illa i ni la façana, ni la sala de màquines ni els altres accessos es veuran afectats.
Però aquesta bla manca de manteniment de l'edifici encara li passarà més factura quan a finals dels anys setanta una sèrie de despreniments a la façana principal faran que s'eliminin per seguretat tots els ornaments i pinacles mutilant, d'aquesta manera, l'encara façana original.

Fundación Endesa

L'any 1977 la central va quedar fora de servei i la propietària de l'edifici que, en aquells moments era HECSA, va decidir trobar-li un nou ús. La companyia va decidir restaurar l'edifici per convertir-lo en les seves oficines i serveis comercials. 
Tot i que l'edifici no estava catalogat va obrir una investigació històrica per trobar els plànols i documents antics de la central i veure que es podia recuperar l'edifici original. Mentre s'anava desmantellant els tallers i instal·lacions no originals afegides en 80 anys d'història.


Fundación Endesa


Fundación Endesa

L'estudi dels experts va remarcar la importància de recuperar l'antiga sala de màquines amb pont-grua i les escales de caragol per poder conservar l'ambient industrial de l'edifici. A més es va reconstruir el quadre de comandaments a la capçalera de la nau i es van obrir finestrals a la façana interior, que no existien a l'edifici original, per igualar i millorar la sala. No seran les úniques obres, es recolza tot l'edifici amb pantalles de formigó per poder aprofitar els subterranis com aparcament,  ja que la proximitat dels túnels del metro i del ferrocarril ho feien necessari.  També es va refer tota la coberta de l'edifici amb teules planes vidriades iguals a les originals, es van reconvertir els habitatges dels encarregats en oficines i es va restaurar la façana principal igualant l'afegit de 1910 i suprimint el pis afegit a la part superior. L'únic que no es va fer va ser recuperar la façana original perquè no es van tornar a posar els ornaments ni els pinacles que havien estat retirats. 
Les obres van començar l'any 1978 i finalment l'any 1980 es va reobrir l'edifici com a oficines i espai d'atenció al públic. **. 
Tot va continuar igual fins que l'any 1998, quan HECSA és absorbida per Endesa, es tanca definitivament el centre d'atenció comercial. 


Fundación Endesa

Però les oficines continuen en funcionament i fins i tot s'ampliaran quan es compren dos edificis d'habitatges adjacents situats entre l'av Vilanova i el carrer Nàpols.
Entre els anys 2003 i 2005 construeix un modern edifici d'oficines amb aparcament soterrani i comunicat amb l'antic edifici pel seu interior i al 2012 Endesa trasllada la seva seu.
Actualment tot l'edifici són oficines de Endesa i l'antiga sala de màquines es lloga per fer xerrades, conferències i actes socials.



Fundación Endesa


Foto:Albert Folch

Foto:Albert Folch

*"Catalana de Gas y Electricidad SA" estava formada per "Sociedad Catalana de Alumbrado por Gas", "Sociedad Generals de Fuerza Hidroeléctricas SA" i "Central Catalana de Electricidad".
**La intervenció feta a l'edifici va guanyar el 1981 el premi de restauració d'edificis dels "Amics de la Ciutat" i va quedar classificat en segon lloc als premis FAD de restauració. 



ESTACIÓ DEL NORD DE BARCELONA

Introducció

El primer traçat ferroviari de la península es va inaugurar el 28 d'octubre de 1948 arribant amb 23 anys de retard respecte a la primeria línia del ferrocarril construïda a  Anglaterra. Tanmateix no va ser la primera línia de tren espanyola, ja que uns anys abans, el 10 de novembre de 1943, s'havia inaugurat a l'illa de Cuba, el traçat ferroviari entre l'Havana i Guilmes.

El nou transport, tot i els molts avantatges que oferia, tant per la rapidesa com per la capacitat de transport (1), no va ser considerat ni un afer d'interès nacional ni tampoc prioritari. De fet,, van ser inversors privats els qui van construir i explotar les línies ferroviàries del país fins a la nacionalització que va fer Franco acabada la guerra civil.

El mecanisme per construir una nova línia ferroviària era fàcil: consistia a comprar una concessió a l'Estat i en pagar-la, aquest atorgava el dret de construcció i explotació. Si passat el temps estipulat no s'havia executat l'obra, no existia cap classe de penalització i en alguns casos fins i tot es podia prorrogar la concessió més temps. 
Per això moltes de les primeres línies es quedaven en projecte o eren fruit dels interessos particulars dels inversors: econòmics, sentimentals etc.
A poc a poc es va anar corregint aquesta disbauxa perquè moltes línies no eren sostenibles econòmicament i tenien molt poc recorregut. D'aquesta manera grups d'inversors i altres companyies més fortes, les van anar absorbint fins a quedar només dues: la MZA i Ferrocarriles del Norte.

La Barcelona dels primers anys del ferrocarril encara estava emmurallada i no tenia espai per poder construir les estacions d'aquest nou transport, per això les primeres estacions es van fer als afores de la ciutat.
La primera estació va ser la de la línia Barcelona-Mataró inaugurada, com ja hem dit abans, el 28 d'octubre de 1848. Era una petita estació a prop de la Barceloneta i al costat del passeig de cementiri (2) i avui no tenim cap rastre, ja que es va enderrocar.
El 1853 es va inaugurar l'estació de la línia Barcelona- Molins de Rei a l'actual plaça de Catalunya a prop de la Riera de la Malla i el 1854 la de Barcelona- Granollers situada molt a prop de l'estació de Mataró en el lloc a on està l'actual estació de França (3).

L'Estació Zaragoza- Barcelona

La concessió d'explotació de la línia ferroviària entre Montcada-Sabadell i Zaragoza va ser impulsada pel notari i diputat  les Corts Josep Planas i Compte l'any 1852. Van ser moltes les vicissituds i entrebancs que va patir per portar endavant el projecte, que final va quedar solucionat gràcies a un conveni amb la casa Girona Hermanos, Clave i Cia que es va comprometre a construir-la per 190.685,50 pessetes el quilòmetre, uns 1144 € actuals (4).
La línia va rebre el nom de "Compañia del ferrocarril de Zaragoza a Barcelona" perquè, al principi de l'expansió del tren, les estacions i les companyies portaven el nom del lloc a on anava la línia. Però el creixement i ampliació dels recorreguts feia que sovint s'haguessin d'anar canviant o afegint noms i això comportava molts enrenous. Finalment, l'Estat va obligar a posar un nom fix a cada estació i a cada companyia per estalviar confusions. Per això, anys més tard, l'estació va ser coneguda com a estació del Nord.

Les obres de la línia es van començar amb lentitud tant per les dificultats per l'orografia dels terrenys, com pels entrebancs administratius. L'11 de febrer de 1855 s'inaugurava el tram que anava de Montcada i Reixac fins a Sabadell, l'any 1859 la línia arribava a Manresa, l'1 d'abril de 1860 s'inaugurava el tram fins a Lleida i finalment, el 17 d'agost de 1861, el rei consort Francisco d'Assís de Borbon (5) inaugurava la línia amb l'arribada del tren a Saragossa i fent ell mateix tot el trajecte sencer. 
Però la Companyia tenia un problema important perquè la línia acabava a Montcada i no tenia cap estació a Barcelona això feia que els trens, els viatgers i mercaderies quedessin aturats a Montcada i d'allí s'havien de desplaçar a la ciutat per altres medis.

Per tal d'esmenar-ho la Companyia va subscriure, el 2 de setembre de 1859, un conveni amb la Companyia de ferrocarril de Barcelona a Granollers. Aquesta li cedia una part de la seva terminal a Barcelona, l'actual estació de França, una part de la de Sant Andreu de Palomar (6) i la meitat dels terrenys i obres entre Montcada i Barcelona amb la finalitat de cada que companyia tingués una via.
Finalment, l'empresa va decidir que era millor construir les seves pròpies instal·lacions (vies, estacions i magatzems), deixar de pagar el lloguer a una companyia que d'alguna forma era rival i que a més, en algun moment, podia deixar de permetre-li fer ús de les instal·lacions.

La Companyia va fer un primer projecte d'estació terminal, realitzat per Pedro de Andres i Puigdollers, que mai no va construir i que la situava prop de la plaça Palau. El pla era senzill, un edifici amb vestíbul, sales d'espera de 1a, 2a i 3a classe, oficines i serveis amb la façana encarada a la plaça. Era una estació només de passatgers perquè per les mercaderies es volia llogar un local al Portal Nou, prop de la Ciutadella. Aquest projecte no es va fer mai i es va preferir construir una nova estació fora de les muralles en un paratge encara sense urbanitzar. El lloc triat estava situat en un indret anomenat "Horts de Sant Pere", entre la Ciutadella i el Fuerte Pio, uns terrenys que havien estat zona d'exclusió militar i estaven sense urbanitzar.  



El lloc triat tenia força avantatges respecte a l'emplaçament anterior. Per començar era fora de les muralles i això li permetia suprimir un pas a nivell a l'extrem del passeig de Sant Joan que en aquells anys, ja es començava a poblar. D'altra banda, el terreny era més ampli (7) i més fàcil edificar, ja que en ser una zona sense construccions, no tenia ni servituds, ni veïnat.
A més, aixecar allí, sortia més barat, perquè escurçava el traçat de la línia fins a Montcada en un quilòmetre respecte al projecte anterior.
La Companyia per arribar fins a Montcada va afegir una altra estació entremig situada a la rambla de Sant Andreu (8). En total uns 11 km de vies.

El projecte de la nova estació es va tornar a encarregar a Pedro de Andres i Puigdollers que només va adaptar l'avantprojecte anterior a les circumstàncies del nou espai i  a les noves característiques, ja que era una estació tant per passatgers com per mercaderies.
L'estació comptava amb dos edificis rectangulars i paral·lels de dues plantes cadascun, que flanquejaven les vies amb les andanes al mig. Aquestes quedaven cobertes per una marquesina a dues aigües però deixant un espai central a l'aire lliure. El sostre de l'estació era un empostissat de ferro amb planxes acanalades i amb la façana lateral oberta. De fet, la instal·lació semblava més una parada de línia que una estació terminal. 



Un dels pavellons estava dedicat a les mercaderies, concretament el que avui ocupa l'estació d'autobusos, i comunicava directament amb la carretera de Ribes (9).
L'altre pavelló estava dedicat a passatgers i oficines i tenia l'accés per l'avinguda Vilanova.
A la planta baixa de l'edifici, estava l'estació i el primer pis, l'ocupaven les dependències dedicades a habitatge de personal important i els serveis interns.

La construcció, habitual a l'època, estava feta amb murs de maó revestits amb morter i obertures emmarcades amb pedra motllurada, elements de pedra i detalls decoratius amb terracota.
La façana de l'estació estava orientada a llevant i l'accés principal tenia una esplanada al davant que era el lloc a on paraven dels carruatges dels viatgers. A la planta baixa hi havia una porxada i al pis superior una terrassa que feia que la façana, quedes més endins.
El cos de la façana principal estava coronat per un frontó curvilini de tipus isabelí a on estava el rellotge i unes figures al·legòriques al comerç i a la indústria. Aquesta era l'entrada principal a l'edifici i el lloc on estaven les taquilles i les sales d'espera. 


Tot això es conserva gairebé igual, però el pòrtic d'entrada ha quedat enfonsat respecte al parc i els seus arcs de mig punt emmarcats amb pedra de Montjuïc han quedat desfigurats.

La nova estació es va inaugurar el 21 de maig de 1862 i donava servei a la línia de Barcelona-Sabadell- Zaragoza. Durant uns anys va rebre el nom de Estación de Zaragoza fins que l'any 1879 la companyia, que passava per dificultats econòmiques, va ser absorbida per la "Compañia de Caminos de Hierro del Norte de España" (10) i li va canviar  el nom convertint-la en la Estación del Norte. .

El primer edifici va anar patint algunes reformes: el 1864 l'arquitecte Francisco de Paula del Villar va fer canvis en la distribució de les zones de passatgers i mercaderies.
L'any 1880 l'enginyer Miguel de Bergne va fer un projecte de coberta de les andanes que no es va acabar realitzant i a la mateixa època l'enginyer A. Briañez va remodelar les seccions dels magatzems. Tots aquests canvis van ser de tipus pràctic i la seva única missió era millorar l'efectivitat del tràfic de mercaderies i aconseguir una comoditat més gran pels passatgers no van fer cap canvi estructural. 


La reforma definitiva de l'estació la va dur a terme Demetrio Ribes i Marcó, que en aquells moments era l'arquitecte titular de la Companyia del Norte i ja havia remodelat l'estació de València (11) i la del Principe Pio de Madrid. La remodelació va fer entre els anys 1910 i 1915 
i va canviar la fesomia de l'estació i la seva estructura.

La nova i última reforma va consistir a tancar l'obertura central amb una coberta metàl·lica que enllaçava els dos cossos de pedra i maó ja existents. Aquest tancament estava fet amb una combinació de ferro i vidre amb paraments estucats de singular volumetria.
També es va construir una nova façana envidrada flanquejada per dos cossos adossats que unia els dos pavellons originals (12) d'aquesta manera l'estació passava a tenir forma de "U" que és la que acostumen a tenir les estacions terminals. Entre les andanes i el carrer es va construir un vestíbul d'entrada amb les taquilles i portes d'accés a les vies.
Va ser una reforma  molt important, ja que l'entrada principal va canviar de lloc i el que abans era un lateral es va convertir en la porta principal. La resta de dependències també es van remodelar amb una clara influència de l'estil Sezession (13). Com es podia veure a les taquilles, als vidres emplomats amb motius florals dels laterals o els lavabos guarnits amb escaioles i greques de rajola valenciana.



 Als anys 30 es va fer un projecte de remodelació seguint el cànon racionalista. L'arquitecte triat va ser Adolf Florensa que s'inspirava en el model de l'estació Termini de Roma, però les dificultats financeres que començava a patir l'empresa i la guerra civil van impedir la reforma. 
El projecte proposava una renovació tant de l'interior com de la façana i incloïa la urbanització de l'entorn creant una avinguda d'accés des de l'Arc de Triomf fent un canvi de nivell del carrer per una rasant més horitzontal que afavoria la monumentalitat de l'edifici (14).



Després de la guerra civil, l'Estació del Nord amb totes les seves dependències van passar per llei a mans de la companyia estatal Renfe. El 24 de gener de 1941 es va promulgar la "Ley de bases de Ordenación ferroviaria y de los transportes por carretera, al juliol del mateix any es va crear la "Red Nacional de los ferrocarriles españoles", Renfe, i al seguent mes d'agost es va començar a explotar la xarxa de  manera unilateral. L'Estat va descanviar les accions als inversors de les dues companyies, la MZA i Ferrocarriles del Norte, (15) per "deuda amortizable del Estado".
També l'estació va canviar de nom i va passar a dir-se "Estació de Vilanova" per l'avinguda Vilanova tot i els equívocs que hi podien haver amb l'estació de Vilanova i la Geltrú. 
 
En els anys de postguerra l'estació va ser una de les portes d'entrada a Barcelona de la nombrosa immigració que arribava a la ciutat. Era la destinació final del "Shangai", un tren que unia Barcelona amb Galícia i que s'anomenava així perquè el seu viatge durava 30 hores. Segons el testimoni de Ma Carmen, una compostel·lana que treballava a Manresa, el tren "tenia los asientos de madera y máquina de carbón, en verano los mozos se bajaban por peras y volvian a subirse de lo lento que era" (16). Als anys 60 i 70, es comentava, que els gallecs quan baixaven del tren trobaven feina a la mateixa andana.

Però els canvis en la maquinària i l'obertura de la nova estació de Sants van acabar tancant la centenària estació. L'últim tren que va entrar va ser un TER procedent de Madrid a les 0:00 h del 24 de desembre de 1972 . A partir d'aquest moment el complex va entrar en un període d'abandonament, degradació i espoli. Van desaparèixer o es van malmetre molts dels ornaments modernistes originals.




A mitjans dels anys 70 va començar una lluita veïnal que reclamava "Els terrenys de la Renfe per la ciutat" per construir-hi equipaments i espais verds. 
L'AVV Fort Pienc va ser una de les implicades i va organitzar moltíssimes activitats culturals, infantils o festes reivindicatives. Una de les més conegudes va ser "Nadal a tot tren" que va ser una festa multitudinària que es va fer entre el 23 de desembre de 1978 i el 4 de gener de 1979. Es va demanar de fer dins de l'Estació, però l'Ajuntament no va donar permís i es va acabar fent a la cruïlla de Sardenya amb Alí Bei (17).



Finalment, després de molts anys i de molts projectes fallits, l'ajuntament, que ja era el propietari dels terrenys, va decidir remodelar l'edifici respectant al màxim els elements originals que quedaven i el va incloure dins del catàleg de patrimoni artístic de la ciutat. 
Els arquitectes Tous i Farga van ser els autors de la remodelació que va acollir la seu del tenis taula pels Jocs del 92. Amb aquesta reforma es va remodelar tant l'edifici com els seus entorns: es va construir el pont de Sardenya, el parc de l'estació del Nord i els dos camps de futbol.

Acabats els Jocs, l'edifici es va convertir en un poliesportiu municipal, en una estació d'autobusos i una caserna de la G.U.
Uns anys més tard, el 1997, es va fer un nou edifici (18) per ampliar el poliesportiu a l'altre cantó de l'estació. També es va construir, sorprenen-ment un edifici nou adossat a la primera façana, que mutila el conjunt de l'Estació, i que pertany a l'INEM.

En pocs anys l'estació ha passat rebre passatgers, a acollir esportistes i 160 anys després continua donant servei al barri. 

(1) A l'any 1835 el trajecte entre Barcelona i Madrid durava una setmana, el mateix desplaçament en tren l'any 1869 només durava 21 hores i 35 minuts.
(2) El lloc aproximar era on hi va haver la Estación de Cercanias avui també desapareguda.
(3) L'Estació actual és una reforma que es va fer per l'exposició Internacional de 1929.
(4) Barcelona a Zaragoza (por Lérida)  a www.spanishrailway.com.
(5) Marit d'Isabel II.
(6) Fora la recentment tancada estació de Sant Andreu Comtal.
(7) Probablement més econòmic.
(8) Correspondria a Sant Andreu Arenal i que recenment a canviat el nom per Fabra i Puig.
(9) Que en aquells anys era una de les vies de sortida de Barcelona més importants.
(10) En aquells moments era la Companyia més rellevant del país.
(11) Les dues estacions s'assemblen molt.
(12) Actualment un cos pertany a l'estació d'autobusos i l'altre és la seu de la Guàrdia Urbana.
(13) Modernisme vienès.
(14) Seguint el model de l'estació de Torino o de París.
(15) Eren les úniques companyies que havien quedat en actiu.
(16) Article de Anxo Lugilde. La Vanguardia, 29 de desembre de 2005.
(17) Van actuar els Comediants, Santi Arisa i Tribú, Tortell Poltrona.
(18) Pel cantó de la sortida de les vies.

Bibliografia
Dossier "Fort Pienc i els trens" (inèdit). Arxiu Històric Fort  Pienc.
Document 005/1851.  Arxiu de Sant Martí.
Document 008/1855.  Arxiu de Sant Martí.
Doc R.1896-97.          Arxiu de Sant Martí.
«Estació del Nord». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
Estació del Nord - Arquitectura Catalana .Cat.



EQUIPAMENTS ILLA FORT PIENC

Introducció

A finals dels anys 80, Barcelona va entrar en una voràgine d'obres per preparar la ciutat pels Jocs Olímpics. Es van construir grans infraestructures, molt necessàries per a la ciutat, però gairebé no es va fer res als barris. 
A Fort Pienc faltaven els equipaments de proximitat, que són els que el veïnat necessita pel seu dia a dia, i a més, en el nostre cas, s'afegeix la dificultat de la manca d'espais o solars lliures per poder construir-los. 
No és que al veïnat li sembles malament que es fessin aquestes infraestructures per la ciutat. El problema era que el barri necessitava urgentment equipaments de proximitat: escolars, esportius, sanitaris i també per la gent gran que eren imprescindibles per la seva vida quotidiana. 

El Fort Pienc anava veient com a gran part dels seus "terrenys qualificats" s'anaven construint equipaments de ciutat.  Als terrenys de l'Estació del Nord, llargament reivindicats des de 1976 dins la campanya "Volem els terrenys de la Renfe per a la ciutat", s'aixecava el Teatre Nacional, l'Auditori, l'estació d'autobusos o l'Arxiu de Corona d'Aragó.
És cert que es va arreglar l'edifici de l'Estació del Nord, per fer les competicions de tennis taula dels Jocs, salvant així un edifici que feia anys que estava abandonat, sense cap
projecte i que també es va recuperar una petita part dels terrenys de l'estació que es van convertir en el primer Parc de l'Estació del Nord, però això no era ben bé el que necessitava el barri.

Foto: Joan Mayoral

Aquest motiu va fer que l'Associació de Veïns comences la reivindicació de tota l'illa, que en un principi vam anomenar com a "Fichet" (1), i que va ser i és molt important pel barri. Aconseguir que gairebé tota una mançana de l'Eixample es convertís en equipaments públics va ser un gran repte i aconseguir-ho una gran satisfacció què va marcar un abans i un després a la vida del Fort Pienc.
El cert és que a 24 anys del primer centre cívic, a 20 anys de la creació de plaça i de la resta d'edificis, podem dir que la plaça Fort Pienc i els seus equipaments han canviat el barri.
No sols ens han ofert serveis bàsics necessaris sinó també han convertit la plaça de Fort Pienc en un lloc de trobada, que molts veïns i veïnes ens atrevim a qualificar de plaça del poble. El cert és que l'illa Fort Pienc ha estat considerada com un model d'exit i ha estat "clonada" en altres barris de Barcelona. L'arquitecte del projecte Josep Llinàs va rebre el premi Ciutat de Barcelona.

HISTÒRIA DE LA REIVINDICACIÓ DELS EQUIPAMENTS

L'illa Fort Pienc està delimitada pels carrers de Sardenya, Alí Bei, Sicília i Ribes. No és una illa de l'Eixample completa, ja que la carretera de Ribes la travessa i la divideix en dues parts desiguals. Tota la"mançana", que avui són equipaments, estava qualificada de 7b i l'AVV Fort Pienc feia temps que demanava que es construís una piscina i un Ateneu Popular. S'havien fet diverses accions reivindicatives sobre tot l'any 1992, per aprofitar "l'empenta dels jocs olímpics" (2). Cal dir que l'estat de les finques de l'illa era de total abandonament i en alguns casos estaven abandonats i amenaçaven ruïna.

Les construccions que hi havia eren:
  • Al carrer de Sardenya estava el magatzem de "Ebro Agrícola S.A." que molta gent coneixia com "la Sucrera de Sant Lluís" o "la fàbrica del sucre" i que feia molts anys que estava buida.
  • Al carrer d'Alí Bei estava la fàbrica de "A.F.O. de cojinetes y rodamientos" que en un principi vam confondre amb la fàbrica de la Fichet. Estava buida i a més ja era de propietat municipal (3). Al curt tram del carrer Sicília estava Alberic S.A. que encara continuava treballant i tenia vidres damunt dels murs per evitar que la gent entrés sense permís.
  • Tancava l'illa pel carrer de Ribes: els magatzems Monge que encara estaven operatius, i dues casetes de planta i pis: Ribes 14 i 16. Al núm. 14 vivia una senyora gran i al núm. 16 estava la que va ser la primera seu de l'AVV Fort Pienc, els baixos de les dues finques eren botigues. 
AHFP

PRIMERA FASE: MANDAT 1995-1999

Acabats els Jocs res no va canviar i va ser a principis del mes de novembre de 1994, quan en un ple al Districte de l'Eixample, un representant de l'AVV Fort Pienc va preguntar
que passava amb l'illa. El regidor-president, Sr. Antoni Marcet va confirmar que estava afectada pel "Pla d'ordenació Urbanística de l'Ajuntament" amb la qualificació de "7b" i
que no tenia terminis, és a dir que no estava previst fer cap actuació.

Foto: Josep Rodríguez

La qualificació "7b" vol dir que aquell lloc s'han de fer equipaments, però no especifica ni de quina classe, ni si han de ser públics o privats. Això preocupava especialment a
l'associació que veia com potser en comptes dels tan esperats equipaments per al barri ens podíem trobar amb una caserna, una presó, un tanatori o un hotel, ja que eren supòsits inclosos dins aquesta qualificació.
A partir d'aquest moment en una reunió celebrada en Junta es va decidir formar el que vam anomenar "Grup de treball de reivindicació d'equipaments" que serà el nucli que treballarà en tot el procés de reivindicació.
El grup es va estrenar organitzant una campanya informativa i reivindicativa per conscienciar al veïnat i també va començar a fer feina amb el Districte demanant, negociant i pressionant per avançar en la consecució dels tan desitjats equipaments.
El primer "triomf" va ser aconseguir incloure el futur de l'illa a l'ordre del dia de la comissió d'urbanisme de 31 de gener de 1995. Això va fer que se'n parlés al següent Consell de 
Districte del 21 de febrer de 1995.... i es comencés "a desencallar".

L'ajuntament va "moure fitxa" i va decidir que la piscina estaria millor dins de la prevista ampliació del futur Poliesportiu de l'Estació del Nord. Recordem que, acabats els Jocs 
Olímpics, l'edifici de l'Estació, s'havia convertit en pistes per fer esports d'equip i a resta de dependències s'havien instal·lat: "Voluntaris 2000" i les oficines de la Unió de 
Federacions Esportives de Catalunya. L'ajuntament preveia ampliar el poliesportiu amb un gimnàs, piscina, jacuzzi, sauna, etc. Essent la U.F.E.C. qui gestionaria el nou equipament. 
L'AVV va acceptar el canvi d'ubicació de la piscina, perquè ens semblava lògic i va proposar que, com hi havia prou espai, se'n fessin dues: una gran de 25 metres i una altra
de petita per jugar els nens, aprendre a nadar o fer activitats terapèutiques. L'AVV també va fer un petit projecte i el 28 de març el va presentar al Cap d'Esports de l'Ajuntament en
una reunió a les piscines Picornell.
Va ser un hivern i una primavera molt reivindicativa, ja que es volia aprofitar les eleccions municipals del mes de maig, per aconseguir compromisos polítics vinculants.
Es van recollir de signatures d'entitats i particulars, es va parlar amb la premsa i "El Periódico de Catalunya" va publicar un article de mitja plana el 22 de febrer de 1995.

Foto: Mallen Boronat

A més, el trasllat de les piscines a l'Estació del Nord, deixava un espai lliure que ens va permetre afegir altres equipaments a l'illa: una escola bressol, una escola d'infantil i primària, un interior d'illa enjardinat amb parc infantil, una residència de gent gran o locals per a les entitats. La idea de l'AVV era que aprofitant que la fàbrica A.F.O., ja era de propietat municipal - eren 1300 metres quadrats- es comencés a treballar en aquest espai fent l'Ateneu Popular i potser l'escola bressol.
La culminació d'aquesta primera fase reivindicativa va ser la celebració de "La primera festa popular pels equipaments" que es va fer al carrer d'Alí Bei just davant de la fàbrica d'AFO el dissabte 8 de juliol de 1995 amb gran afluència de públic.
Però no va ser gens fàcil, primer de tot s'havia d'elaborar un "Pla especial per l'illa" que permetés la seva recuperació d'acord amb la qualificació del terreny.
A la primavera de 1996 estava previst l'aprovació del "Pla especial d'usos" fonamental començar a treballar en la planificació de l'espai i al P.A.M. van ser aprovats 530 
milions de pessetes per començar a fer les expropiacions.
L'Associació també va demanar la creació d'una comissió mixta de seguiment que li permetés estar present en tot el procés i en la reunió del 10 de juny de 1996, el gerent del 
Districte Joan Albert Dalmau va acceptar de crear-la.
El planejament de les obres a l'estiu de 1996 era: el gener de 1997 començarien les obres de l'escola de primària que hauria d'estar operativa el següent curs i simultàniament es 
començaria a expropiar la resta de sòl de l'illa per construir l'Ateneu que tindria els metres equivalents a un centre cívic (1550-2000 metres quadrats) i on s'inclouria els casals de 
gent gran i infantils Fort Pienc. També es faria un centre geriàtric i un interior d'illa enjardinat. Totes les obres s'haurien d'estar acabades la primavera de l'any 1999.
L'escola bressol quedaria pendent pel nou mandat municipal 1999-2004, moment en què també quedaria acabada la conversió de zona de vianants del carrer de Ribes.

Tot i que l'enderroc de la fàbrica havia de ser al primer trimestre de 1997, es va retardar fins al mes d'octubre. Aquest fet va fer que l'AVV es queixés del retard i de la poca 
execució del PAM que ja estava a mig mandat, considerant 1997 com un any perdut per als equipaments.
L'AVV també havia demanat poder conservar la xemeneia de la fàbrica com a record i testimoni del passat fabril del barri, però no ho va aconseguir, ja que se la va posar entre 
"l'espasa i la paret" amb l'argument què restaurar i conservar era molt car i que això endarreriria anys la construcció dels equipaments.


Foto:

Foto: Mallen Boronat

El 1997 l'AVV s'assabenta que l'ajuntament estava negociant amb Ebro Agrícola SA, la construcció d'un geriàtric privat de luxe amb apartament privats que no estava contemplat 
al P.A.M. Això va fer engegar una campanya de recollida de signatures per obtenir un geriàtric públic sense caure en el nou xantatge "de què la construcció del geriàtric ajudaria 
a finançar les obres de l'Ateneu".  A més per fer aquest projecte s'havia de modificar el Pla General, ja que dins de la qualificació "7b" no es poden construir habitatges.
La Generalitat també anava endarrerint la construcció de l'escola, és cert que l'Ajuntament encara no els hi havia cedit el solar, però Educació ja no li donava prioritat.
Tampoc feia "bona impressió" veure com s'anaven posant tanques publicitàries al solar de la fàbrica perquè feia sospitar que la cosa s'allargaria molt temps.

AHFP

Finalment, el Districte, a la reunió de l'àrea de serveis tècnics del 24 de febrer de 1998, va presentar el projecte de l'illa que incloïa: centre cívic, casal infantil i de gent gran, geriàtric 
i residència d'estudiants, escola de primària i una zona enjardinada al tram de la carretera de Ribes 
No era el que l'AVV havia proposat: els metres del Centre eren menys, la residència de gent gran podia ser pública o privada i també desapareixia l'escola bressol, la proposta de la biblioteca, els locals per a les entitats del barri i el centre de dia. Eren molts canvis i estaven poc definits.

Finalment, al mes de juliol de 1998 es va reunir la comissió AVV- Districte i es va concretar una mica més:
  • El centre cívic, del qual ja s'havien començat les obres a l'abril, s'inauguraria a la primavera de 1999 i al nou edifici es traslladarien els casals de gent Gran i infantil que en aquells moments estaven a la Casa Groga del carrer d'Alí Bei 120. En contraposició l'escola bressol s'instal·laria a la casa Groga quan es fes el canvi dels casals i sempre després de reformar l'edifici.
  • El gener de 1999 s'expropiarien els magatzems Monge i a la primavera s'enderrocarien els edificis de Ribes 14 i 16. Tot aquest tram s'enjardinaria. 
  • El centre de serveis socials quedaria pendent pel mandat 1999- 2003, la residència de gent gran i d'estudiants pendent d'expropiació "Ebro Agrícola" i amb el compromís de què el 75% de les places serien públiques. 
  • El terreny per a l'escola ja estava cedit a la Generalitat i a l'espera de la seva construcció. Si aquest plaç s'allargava, l'ajuntament condicionaria l'espai com una "plaça dura" per a ús públic.
El 15 de maig de 1999, just abans de les eleccions, es va inaugurar l'ampliació del parc de l'Estació del Nord al costat de l'Arxiu de Corona d'Aragó. D'aquesta manera creixia la zona enjardinada del parc en direcció al carrer Lepant passant per sota del pont de Sardenya i de Marina. També es va inaugurar l'ampliació del poliesportiu de l'estació del Nord, que no va estar exempt de polèmica per la política de preus que volia imposar l'empresa gestora, i per acabar el primer centre cívic, al qual es van traslladar definitivament el casal infantil i el de gent gran (4) que fins aquell moment havien estat a la Casa Groga.

Foto: Mallen Boronat

Acabada la primera fase només s'havia fet una edificació a l'illa: el centre cívic i la resta d'equipaments restaven pendents per al mandat 1999-2003.

SEGONA FASE: MANDAT 1999-2003.

Aquest mandat era una mica més fàcil, perquè les obres ja s'havien posat en marxa i a més tot el sòl de l'illa era de propietat pública. Això volia dir que no s'havia de passar pels
tràmits d'expropiacions, ni d'enderrocs i es podia passar directament a construir.
Al mes de novembre de 1999, l'AVV es va tornar a reunir amb el nou equip municipal que havia sortit de les eleccions i estava a l'espera de l'aprovació del nou P.A.M.
Es va proposar el següent calendari:

  • Començar a construir en el primer semestre de 2000 el centre de serveis socials  incloent-hi una mediateca (biblioteca pública amb material informàtic i audiovisual).
  • També en el mateix període començar la construcció de la residència d'estudiants i la residència geriàtrica amb centre de dia.
  • Fer la reforma de la Casa Groga per posar-hi l'escola bressol pública.

Foto: CC Fort Pienc - Joan Mayoral

Foto: CC Fort Pienc - Joan Mayoral

A finals de 2000 havien de començar les obres de la segona fase del centre cívic que consistien fer un edifici adossat perpendicular al ja l'existent que permetia guanyar més de
300 metres quadrats. Aquest espai estava dividit en 3 plantes i s'havia d'incloure també la biblioteca. La inversió pressupostada era de 155 milions de pessetes.


Foto: Mallen Boronat

Foto: Mallen Boronat

Però entre l'any 2000 i 2001 es van fer canvis al projecte i al seu entorn: d'una banda, van començar les obres de la segona fase de conversió en zona de vianants del carrer de
Ribes i, d'altra banda, es va decidir que l'escola bressol també es construiria en l'edifici de l'illa (5) i que a més s'afegiria un mercat municipal.
Aquest últim equipament no l'havia estat demanat per l'AVV, ja que la seva proposta era fer un nou C.A.P. La raó d'aquesta demanda era causada per la reforma de la sanitat, que
estava fent la Generalitat, a la qual s'afegien els nombrosos rumors sobre el tancament del C.A.P. de Carles I (Marina) que en aquells temps ja es considerava que no reunia prou
condicions (6) per desenvolupar la seva tasca.
El 16 de desembre de 2001 es va inaugurar la segona fase de la peatonalització de Ribes i també es va aprofitar per posar la primera pedra dels equipaments que ja s'estaven construint. A l'acte va assistir l'alcalde Joan Clos i autoritats del Districte.
També vam veure com es desencallava la residència de gent gran i el centre de dia gràcies a una "carambola" del destí, perquè la fundació "Ayuda al desvalido" d'Esther Koplowitz va finançar la seva construcció i equipació per a després cedir-la a l'Ajuntament de Barcelona (el mes de febrer de 2003) i d'aquesta manera vam poder tenir una residència de titularitat pública que d'altra manera la Generalitat no hagués construït
(10).
Finalment, el 15 de març de 2003 es va inaugurar oficialment l'illa d'equipaments Fort Pienc amb unes portes obertes, un espectacle del "Terrat" i un acte protocol·lari presidit per l'alcalde.

Foto: Joan Mayoral

Tot i fer la inauguració oficial encara quedaven obres pendents: la biblioteca no es va 
inaugurar a finals d'abril, al mercat s'havien de fer les parades i l'escola bressol no va 
començar a funcionar fins al curs 2003-2004. Tampoc no es van fer els locals per entitats.
Només quedava un buit... El del solar que deixava l'escola d'infantil i primària que encara no s'havia començat a construir. Recordem que el terreny portava cedit a la Generalitat des de 31 de gener de 1998 i que la previsió d'aquest equipament escolar s'havia fet l'any 1995.
L'escola va començar a funcionar primer en uns barracons al costat del pont de Marina el curs 2003-2004 amb el nom d'escola Glòries. L'AVV conjuntament amb una comissió de pares de l'escola va continuar treballant perquè la Generalitat comencés la seva construcció Van ser diversos cursos en barracons, ja que les obres de l'edifici no es van començar fins a l'1 de setembre de 2005. I l'escola va obrir les portes de l'edifici nou el curs 2006-2007 amb anys de retard.

Un temps abans l'AMPA i la direcció de l'escola havien decidit canviar el nom de Glòries pel de Fort Pienc.
Aquesta és la història de l'illa Fort Pienc.

AHFP


(1) Quan es va començar a reivindicar l'illa es va confondre la fàbrica del carrer d'Alí Bei que era "A.F.O. Cojinetes y rodamientos" amb la fàbrica de la Fichet que estava al mateix carrer, però a l'altre cantó de la vorera... Amb el temps tots ens vam acabar adonant de l'error i l'AVV va proposar que la plaça tingués el nom del barri.
(2) Recordem que fins i tot hi havia una festa programada, i que no va ser autoritzada,
pel dissabte 24 de juliol que va ser el dia que la torxa olímpica va recórrer els
carrers de la ciutat.
(3) Eren 1300 metres quadrats propietat de l'ajuntament.
(4) Els usuaris del Casal de gent gran van estar un temps molt empipats perquè no 
volien canviar de lloc. Deien que a la Casa Groga, estaven molt bé.
(5) Creiem que devia ser per la gran reforma que s'hauria de fer a la Casa Groga, per
adequar-la a les necessitats d'una llar d'infants i potser també per manca de metres quadrats.
(6) El C.A.P. de Carles I va aguantar fins a l'any 2020 quan amb la pandèmia es va
tancar. El trasllat de tots els seus pacients al C.A.P. Del Pg. de Sant Joan ha obligat
a fer un consultori annex per poder atendre als usuaris de manera digna fins que es
construeixi el C.A.P. del carrer de Nàpols... una altra lluita.


Entrades populars d'aquest blog

Inauguració exposició "Estació del Nord més de 160 anys d'història"

 Exposició Estació del Nord més de 160 anys d'història El dijous 8 de juny es va inaugurar l'exposició "Estació del Nord, més de 160 anys d'història" al Centre cívic Ateneu Fort Pienc i que es podrà veure fins al 21 de juliol, de dilluns a divendres de 10 a 20 hores. L'exposició és una part del treball que ha fet l'arxiu en aquest any i que explica amb 37 fotografies, plànols i un petit audiovisual amb tota la història de l'Estació des de la seva inauguració l'any 1862 i fins a l'actualitat. Hi ha fotos de l'edifici, però també del que va passar a l'estació, entenent-la com un espai on les persones i les circumstàncies històriques han deixat la seva petjada. Per poder fer l'exposició hem treballat amb: l'Arxiu Nacional de Catalunya, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l'Arxiu Municipal del Districte de l'Eixample, l'arxiu de la COAC, el Archivo Histórico Ferroviario de Madrid i el Museu del Ferrocarril de Vilanova.

Exposició del 20è aniversari dels equipaments de L'illa Fort Pienc

De "L'illa Fitxet" a L'illa Fort Pienc al Centre Cívic Ateneu Fort Pienc Amb motiu de la celebració del 20è aniversari de la inauguració de la plaça Fort Pienc. L'Arxiu torna a  exhibir l'exposició  "De l'illa Fichet a l'illa Fort Pienc". La inauguració serà el dimarts 12 de setembre  a les 19h a la sala d'exposicions del centre cívic Fort Pienc i es podrà veure fins l'11 d'octubre .

El Nom del nostre barri

Molta gent ens pregunta perquè el nostre barri es diu Fort Pienc. Ara mateix us ho explicarem: El 1714, quan Barcelona va caure davant de les tropes Borbòniques, i es va firmar el Decret de Nova Planta, Felip V va fer construir la Ciutadella i dos petits forts més: el fuerte de Don Carlos que estava a la Barceloneta, i el fuerte Pio que estava a la confluència de Marina, Alí Bei, Ausias Marc i la carretera de Ribes. El fuerte Pio va rebre aquest nom perquè el comandant del Fort era Francesco Pio di Savoia Moura y de Corte Real, un personatge molt poderós que també es coneixia amb el nom de Principe Pio i que a Madrid dona nom, entre altres, a una estació de ferrocarril. El fort tenia la missió protegir Barcelona dels atacs que vinguessin de França, ja que estava a tocar de la carretera de Ribes que era el camí d'entrada a la ciutat des del Vallès. Però ben aviat es va poder veure que la distancia fins a la Ciutadella i, per tant,el seu aïllament, el feien molt vulnerable als atacs