Interiors d'illa

INTRODUCCIÓ INTERIORS D'ILLA

Abans de projectar l'Eixample, Ildefons Cerdà, va fer un estudi sobre les condicions de vida dels habitants de Barcelona sobretot de les classes treballadores i més desfavorides, on va poder constatar l'insà i dures que eren. Aquest estudi, que va ser publicat el 1856 amb el títol de "Monografia de la classe obrera", li va servir per pensar com havia de ser una nova ciutat  amb els nous criteris higienistes i polítics en els quals ell creia. Si fem una mica de memòria, recordarem que Barcelona vivia encotillada dins d'unes muralles que no li permetien créixer en extensió, però en canvi sí que ho feia en població (1). Això va provocar que les condicions de salubritat, superpoblació i higiene fossin molt precàries i la ciutat patia freqüents epidèmies de colera i de febre groga (anys 1821,1834,1854 i 1865).

Pla Cerdà

Cerdà, que havia aixecat el que era el primer plànol topogràfic de Barcelona, coneixia tots els problemes de la ciutat i en el seu projecte va concebre una ciutat igualitària que pogués tenir un creixement lineal i controlat. Volia una ciutat sense barris diferenciats ni per classes socials ni per activitats (2). La població s'havia de distribuir de manera homogènia i els equipaments necessaris també havien d'estar distribuïts d'igual manera, gairebé no cal afegir que es va posar en contra a la majoria de classes benestants que van abominar del seu projecte i van fer l'impossible per ensorrar-lo i desvirtuar-lo (3).

Cerdà va organitzar la ciutat en una retícula regular formada per quadrats que ell va anomenar "mansanes" (4) que eren la base del seu projecte. Era un projecte matemàtic i geomètric que permetria a la ciutat expandir-se indefinidament.

Va dissenyar carrers de diferents amplades (20, 30 i 60 metres) preveient una futura mobilitat viaria i el pas del ferrocarril tal com ell havia vist en altres països europeus. Va planificar el clavegueram, les xarxes de serveis bàsics i fins i tot la distància entre l'arbrat del carrer (5), va preveure plantar 100.000 arbres i fins i tot va fer un estudi per determinar qui era el més adequat per l'Eixample (6). Va fer els plànols orientant els carrers en paral·lel i en perpendicular al mar que permetia que el vèrtex coincidís amb els punts cardinals i així els tots cantons de la "mansana" rebien il·luminació solar al llarg del dia.

Les "mansanes" tenien 113,3 metres per cada cantó i als seus vèrtexs hi ha els xamfrans que tenen 45 graus i ocupen uns 15 metres, així cada "mansana" té unes 1,24 hectàrees. El xamfrà es va fer per permetre una major visibilitat per a la mobilitat rodada. Tots els edificis havien de tenir 16 metres d'alçada.

Les "mansanes" no eren compactes sinó que deixaven lliures d'edificació dos dels cantons del quadrat. El seu interior havia d'estar enjardinat i la distribució havia de permetre que tots els habitatges rebessin sol, llum natural i ventilació. De fet Cerdà preveia dues opcions de construcció: que els edificis estiguessin en paral·lel o que dos edificis formessin una "L" deixant lliure la resta de l'espai. Això oferia dues opcions de ciutat, ja que la successió de "mansanes" que tenien edificis en paral·lel permetia formar un jardí lineal que traspassava carrers o agrupant 4, de forma ordenada, es podia formar un gran quadrat enjardinat que era traspassat per dos carrers.

Cerdà també considerava que a cada determinat nombre de "mansanes" li corresponien uns equipaments escolars, sanitaris i comercials que havien de donar servei als habitants que l'envoltaven.

Però el projecte de Cerdà va tenir molts detractors i gairebé des dels seus inicis es va desvirtuar: es començar modificant les alçades i es va acabar construint les 4 façanes de la "mansana". Seria molt llarg explicar tot el procés "destrucció" del seu projecte a què li "va posar la cirereta" les remuntes descontrolades en els edificis que es van permetre a l'època Porcioles.

Però l'arribada dels ajuntaments democràtics, el 1976, va iniciar replantejament de l'espai urbà i el 1987 va començar un procés de recuperació dels interiors d'illa que encara avui continua. L'objectiu de l'ajuntament és que els ciutadans tinguin una zona verda a menys de 200 metres de casa i en una zona tan compacta com l'Eixample recuperar i enjardinar els interiors de les "mansanes" és gairebé l'única possibilitat.

No és fàcil perquè la majoria dels terrenys són privats i cal trobar fórmules que ho facin possible, però a poc a poc els interiors recuperats han anat creixent i avui en són 45 de titularitat pública (7)

Al nostre barri tenim:

Interior Manuel de Pedrolo.

Interior Clotilde Cerdà.

Interior Lina Odena.

Interior Anaïs Napoleon.

Interior antiga carretera d'Horta.

Interior Carlit.

Interior Constança d'Aragó.

També podem parlar de la plaça Fort Pienc on es va poder recuperar tota l'illa per fer equipaments o de la placeta Anna Lizaran.

En aquesta secció us anirem explicant la seva història.

(1) D'una banda la ciutat creixia amb l'arribada de persones buscant feina i noves oportunitats i d'altra la prohibició de construir edificis en el perímetre que l'exercit considerava de seguretat o "a tir de canó" no li permetia créixer fora de les muralles. Les necessitats d'allotjaments van fer aixecar pisos, arcs i tota mena d'annexos als edificis per satisfer la demanda.

(2) No preveia ni barris monumentals ni barris obrers o industrials.

(3) Veure "Glòries, cruïlla de camins".

(4) Aquesta paraula catalana és una derivació de la paraula "manso" que és com es denominava a l'edat mitjana les cases de camp que en època romana es denominaven "vil·la". "Mansana" era l'agrupació de cases que es feia al voltant del "manso".

(5) Un cada 8 metres.

(6) El que li va semblar més idoni va ser el plataner que encara avui ens acompanya als nostres carrers.

(7) Al mes de desembre es van obrir els interiors del cinema Niza i cinema Novedades i s'esta a punt d'afegir algun més com l'interior del cinema Urgell.

BIBLIOGRAFIA

Bohigas, Oriol

"En el centenario de del Pla Cerdà"

Cuadernos de arquitectura nº34 

1958

Boronat, Gisela- Lago, Xavier i Mayoral,Joan i

"Glòries,cruïlla de camins"
Arxiu Històric Fort Pienc
Barcelona 2010

Cirici Pellicer, Alexandre
"Sigificación del Pla Cerdà"
Cuadernos de arquitectura nº35
1959

Permanyer, Lluís
"L'Eixample, 150 anys d'història"
Viena Ediciones
Barcelona 2008

https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/2020/12/10/leixample-estrena-dos-nous-interiors-dilla/

INTERIOR D'ILLA CARLIT

Aquest interior rep el nom d'una de les montanyes més visitades del Pirineu situada a la comarca de l'Alta Cerdanya de Catalunya del Nord.

El pic del Carlit té una altitud de 2921 metres i forma part d'un massís més o menys aïllat

que, pel vessant occidental forma part de la subconca del riu Aravó, afluent del riu Segre, mentre que el vessant oriental constitueix part del circ glacial on s'origina la Tet. Els vessants meridionals conformen la conca del riu d'Angostrina, afluent del Reür que és un dels afluents més importants de la conca alta del Segre.

Però en realitat l'interior d'illa es va batejar amb aquest nom no per la muntanya sinó perquè és el nom que rep l'escola pública que hi ha en aquest espai.

L'escola Carlit és un centre d'educació infantil i primària que està en aquesta illa de cases. La necessitat de la seva construcció va ser la que va activar la reivindicació del solar i el motor que va permetre recuperar l'espai.

Història de l'escola Carlit

El nom de l'escola Carlit es va triar l'any 1972, quant tres escoles de la zona: Tomas Luís de Víctoria, San Juan de Berchamans i el Liceo Gonzaga, van aprofitar el canvi que es produïa en el pla d'estudis per unir-se en l'àmbit pedagògic. Les tres juntes van fundar una nova escola que es va batejar com Escuela Carlit.(1)

La seva primera ubicació va ser en un principal a la Gran Via, concretament al número 651 entre els carrers Bruc i Girona. L'escola oferia les classes del curs escolar però també feia recuperacions a l'estiu i repàs de diverses matèries.

Gran Via , 651

Van passar uns quants anys i el 1977, concretament el 18 d'abril, l'escola es va constituir com a cooperativa d'ensenyants i va passar a tenir una sola direcció adoptant el nom definitiu de "Escuelas Carlit".

El 1983 va passar a formar part de la CEPEPC (Col·lectiu d'ensenyants per l'Escola pública catalana) i al curs 1987-1988 finalment es va incorporar a la xarxa d'escoles públiques de Catalunya.

Quan l'escola va passar a ser pública, va perdre les classes dels més grans, el Bup i el Cou, ja que, a diferència de l'escola concertada i privada, a la xarxa pública les escoles només arribaven fins a vuitè de bàsica (14 anys) i els estudis superiors BUP i COU  s'havien de fer en un institut. De tota manera la pèrdua de l'alumnat més gran es va veure ràpidament compensada el curs següent, 1988/1989, quan les aules que havien quedat buides, van ser ocupades per la mainada d'educació infantil.

Però l'espai de l'escola aviat es va quedar petit, ja que estava en un pis d'una escala de veïns. Això dificultava molt fer les classes però sobretot afectava la resta d'activitats. La situació va arribar en un punt que l'Ampa i els professors es van posar a buscar una alternativa vàlida que demanava trobar o un nou edifici o un terreny per fer una escola nova.

El lloc "disponible" més proper era un solar que estava al carrer Roger de Flor entre el carrer de Consell de Cent i de la Diputació i que en aquell moment pertanyia a la companyia Fuerzas Electricas de Catalunya. Després d'un intens procés reivindicatiu, l'escola es va acabar construint i es va obrir el 23 d'abril de 1992.  L'edifici es va fer amb façana al carrer Roger de Flor i l'entrada al centre està al número 162.

Més tard, al curs 1993-1994, s'obrirà l'aula de P-3 per nens i nenes de 3 anys completant així tota la franja d'educació infantil. Actualment segueix sent una escola d'educació infantil i primària d'una línia que imparteix classes a nens entre 3 a 12 anys.(3)

Història d'una reivindicació

A finals dels anys 80 una sèrie d'entitats van veure que el solar de Roger de Flor entre Consell i Diputació tenia moltes possibilitats, ja que havia estat qualificat de zona verda dins del Pla General Metropolità de 1976.

A finals de 1988 es van unificar criteris i es va crear una petita coordinadora formada per les següents entitats: AV Dreta de l'Eixample, AV i Botiguers Dr. Robert, AV Fort Pius, l' AMPA de l'escola Carlit i el Club d'Avis Les Saleses.

Els objectius de la coordinadora eren aconseguir la requalificació del terreny del solar en equipaments i  zona verda. Els equipaments que es proposaven eren l'escola pública Carlit, un casal d'avis, un poliesportiu amb piscina, locals per entitats i una zona verda. Tots els equipaments eren molt necessaris en una zona que té una alta densitat de població i molt pocs equipaments públics pels veïns.

Totes les entitats participants van fer arribar a comissió d'urbanisme del Districte i a la comissió de govern les seves reivindicacions, recordem que en aquell moment el Districte estava presidit per Josep Ma Ainaud de Lasarte. També van presentar unes propostes concretes de distribució del solar fetes per un arquitecte col·laborador, el Sr. Enric Poblet Andreu.

Al mateix temps es va iniciar una campanya d'accions per fer visible la reivindicació. Algunes de les activitats van ser: pintar un mural reivindicatiu al carrer Consell de Cent, fer una recollida de signatures l'any 1989 i també algunes festes reivindicatives.

Pintada reivindicativa

Finalment es va aconseguir la construcció de l'escola i la recuperació de l'interior d'illa però a la resta del terreny es va construir un gran edifici d'habitatges privats del que només es va poder "recuperar" una part dels baixos que és on, encara avui, està el Casal de gent gran Carlit.

Història de l'interior d'illa

A finals del s. XIX aquests terrenys estaven al límit de la ciutat de Barcelona amb el terme de Sant Martí de Provençals i eren camps de conreu creuats pel torrent de Mariner. 

Plano de Barcelona y sus alrededores en 1890

Just per la part del darrera, Nàpols-Diputació, passaven  dos camins.

El que estava més a prop de la muntanya continuava en diagonal fins que es trobava amb l'Antiga carretera d'Horta més o menys a l'alçada, de l'avui, carrer d'Aragó amb Marina. De fet les cases del carrer Nàpols més antigues encara alineades amb aquest camí en comptes de seguir la trama Cerdà, són els números 177,179 i 181.

Mapa actual de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

L'altre camí correspondria al camí dels Enamorats que anava en paral·lel al Rec o Séquia Comtal. Un camí força antic per alguns sèria l'antiga Via Molinaria (4).      

El seu nom provindria d'una casa o masia anomenada "dels enamorats" tal com apareix en un document de 1698. Dita casa sembla que es trobaria a l'actual cruïlla de Diputació amb Nàpols però no conservem cap vestigi. Una part del camí ja ha desaparegut però una part continua existint amb el nom del carrer dels Enamorats.

 Segons Jesús Portavella aquests terrenys es coneixien com els "Tapiots de Sant Pere" i pertanyien a una finca més gran sense especificar quins eren els seus límits.

A finals dels.XIX el propietari del terreny era Lluís Castells Comas, a la seva mort, el 1893 (5), el van heretar les seves filles Elisa, Rosa i Josepa Castells i Sivilla. Aquesta última va morir soltera el 1896 i la seva part va passar a mans de les altres dues germanes tal com especificava el testament del seu pare. A la mort de Rosa Castells, el 1903 va heretar la seva part el seu únic fill Manuel, nascut del seu matrimoni amb Lluís Rivera.

Van passar els anys i Elisa Castells amb els seus fills Francesc, Vicenç, Rosa, Montserrat i Elisa Almirall juntament amb el seu nebot Lluís Rivera Castells van constituir la companyia Alcas S.A. El 1956 els accionistes de la companyia es van vendre el solar a la companyia de "Fuerzas Eléctricas de Catalunya S.A." que va ser el seu últim propietari.

La compra del solar va permetre construir l'edifici per poder traslladar l'escola Carlit i es va recuperar l'interior d'illa amb una part convertida en el patí i els camps d'esport de l'escola i l'altra d'ús públic. La part interior d'illa es va veure condicionada per la urbanització peculiar que havia deixat el pas del torrent de Mariner i l'alineació de les cases més antigues.

L'interior d'illa Carlit està situat als carrers Roger de Flor, Consell de Cent, Nàpols i Diputació. Té 778 metres quadrats. L'entrada està al carrer Roger de Flor 160-162.

Va ser inaugurar el febrer de 1995 juntament amb el casal de gent gran Carlit per l'alcalde Pasqual Maragall i el regidor del Districte Antoni Marcet.

(1) El nou pla d'estudis feia desaparèixer la primària, el batxillerat, la revalida i el Preu.

(2) En el mateix pis on estava l'escola, avui hi ha una residència de gent gran i al cartell de la façana publicita que té 560 metres quadrats i 300 metres de pati.

(3) Escola d'una línia vol dir que té una classe per curs.

(4) pladebarcelona.cat

(5) http://www.ensantboi.com/patrimonio/arquitectonico/21_can_castells.asp

BIBLIOGRAFIA

"Els interiors d'illa de l'Eixample. Els significats dels seus noms"

Proeixample S.A. Lunwerg Editores

Barcelona 2007

Associació de  veïns Fort Pius

Butlletí informatiu nº 5, Tardor 1989.

https://agora.xtec.cat/esc-carlit/lescola/historia

pladebarcelona.cat

© Fotografies i plànols propietat de l'Arxiu Històric Fort Pienc  i de l'AVV Fort Pienc.

___________________________________________________________________________________

INTERIOR D'ILLA ANTIGA CARRETERA D'HORTA

Aquest interior d'illa no rep un nom de persona sinó que està batejat amb el nom d'un antic camí que comunicava la ciutat de Barcelona amb el municipi d'Horta. Era un camí molt transitat per traginers, les famoses bugaderes d'Horta i fins i tot les tartanes de les persones adinerades que anaven a estiuejar a les seves residència de fora de les muralles.No sabem el seu origen ni si ja existiria abans del s.XIII que és quan es va bastir la segona muralla i es va construir el Portal Nou, si fos així podria ser molt més antic.El camí carretera d'Horta era una via que sortia del Portal Nou, passava el baluard que del mateix nom, que era el lloc per on entrava el Rec Comtal dins de la ciutat, el traspassava pel mateix lloc on començava la carretera de Ribes i deixava endarrere els molins més propers a la muralla (1). Recordeu que les restes d'aquests molins van aparèixer en construir l'intercomunicador de l'estació de Triomf al solar que queda entre Roger de Flor i Av. Vilanova.

Baluard Nou

Seguidament enfilava en diagonal pel pla de Barcelona direcció nord, tornava a creuar el Rec a l'alçada de l'actual carrer Sicília entre Casp i Gran Via per un pont anomenat de les Bigues que era el límit entre Barcelona i Sant Martí de Provençals. En aquest lloc és on trobarien els burots d'entrada a la ciutat.El camí pujava fins coll de la Celada (2) on hi havia una creu que també portava aquest nom, a Marina/Consell de Cent, i una mica més endavant creuava el camí dels Enamorats que avui segueix existint convertit en un carrer que porta el mateix nom. Després continuava capa el poble d'Horta creuant camps, ermots i torrents com el del Notari, el Faura i el Milans (3).

Pont de les Vigas

A l'Eixample s'han perdut gairebé tots els vestigis de l'antic traçat, de fet l'últim tram que és conservava va desaparèixer en fer les obres de l'interior d'illa del que ara parlem.Un altre petit tram que s'havia conservat fins als anys 80 era el del passatge Bofill (4) on el carrer feia un trencat que corresponia al traçat del camí.També podem veure el seu traçat invisible en algunes finques del carrer Sicília a la cantonada amb Consell de Cent que estan construïdes segons el parcel·lari que marcava el camí i no la quadricula Cerdà.

Glòries 1862 - Per Xavier Lago 

Mantenint gran part de l'estructura original,  en base a "Plano de Barcelona y sus alrededores a "S.M.la Reyna"/  Ildefonso Cerdà  i grab. por Leopoldo Rovira

En altres districtes de Barcelona, en canvi, si que s'ha conservat el traçat, ja que aquests s'ha incorporat com a carrer a la xarxa urbana actual seria el cas del carrer de Freser i el Passeig Maragall que corresponen al camí tot i que alguns historiadors discrepen i afirmen que no es ben veaixí, ja que, el carrer Freser correspondria a la riera que comunicava Gràcia amb Sant Andreu, el tram entre el Camp de l'Arpa i els Quinze tindria un traçat que avui no es correspon a cap carrer en concret i el tram entre els Quinze i Horta correspondria a un tros del camí de Sant Iscle, l'antiga av Borbó, avui Av dels Quinze i el carrer Cartellà que és una antiga riera (4).Un altre espai històric que pertany a l'illa és el que avui ocupa l'Institut Fort Pius. Allí hi va haver una caserna de cavalleria de la Guàrdia Civil des de finals del s. XIX fins als anys 70 i de la que parlarem en un altra entrada al blog.L'Associació de Veïns i Veïnes Fort Pienc va reclamar la construcció de l'institut atès la manca d'equipaments escolars que tenia el barri i finalment va aconseguir la seva construcció.

(1) El més important era conegut com "el molí de la pólvora".
(2) Encara avui es veu la pujada tant quan es puja pel carrer Marina com si és bé de Glòries per la Diagonal.
(3) Els torrents es feien servir també com a camins, ja que només portaven aigua en determinades situacions.
(4) El passatge creua l'illa de Marina, València, Lepant i Aragó.
(5) Parlem en present perquè quan plou molt continua tenint alguns problemes tot i la canalització que s'ha fet.

HISTÒRIA DE L'INTERIOR D'ILLA

L'interior d'illa antiga carretera d'Horta està situat als carrers Roger de Flor, Ausiàs Marc, Nàpols i Alí Bei.A la cruïlla d'Alí Bei amb Roger de Flor havia una entrada estreta que donava a l'interior d'illa i que era d'ús privat. Als anys 80/90 els propietaris cansats de què aquella mena de passatge fos un cul-de-sac on mal aparcar o deixar brossa van posar una tanca que impedia d'accés.

Foto Armand Viñet  2001 - AHFP

La recuperació de l'interior va fer enderrocar aquestes edificacions i en va ampliar l'entrada pel carrer d'Ali Bei 51. Es va enjardinar l'interior i es va construir l'edifici de serveis socials del barri. Posteriorment es va obrir un nou accés pel carrer Ausiàs Marc al costat de l'institut. Els accessos han intentat mantenir traçat del antic camí. 

Foto Joan Mayoral 2007 - AHFP

L'edifici dels serveis socials és un cub allargat d'una sola planta que està integrat dins del jardí. Té una orientació sud-est i està encarat a l'entrada del carrer d'Ali Bei. Els arquitectes que el van construir són Lucia i Carlos Ferrater.L'interior d'illa té una superfície de 2810 metres quadrats i es va inaugurar el 7 de febrer de 2004.

BIBLIOGRAFIA

"Els interiors d'illa de l'Eixample. Els significats dels seus noms"Proeixample S.A. Lunwerg EditoresBarcelona 2007"

Glòries: cruïlla de camins "Arxiu Històric Fort Pienc" Barcelona 2012

https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2012/06/el-cami-dhorta.html


___________________________________________________________________________________

 INTERIOR D'ILLA CLOTILDE CERDÀ

L'interior d'illa Clotilde Cerdà rep el nom de la cèlebre arpista i cantant del s. XIX. 

L'artista també coneguda com a Esmeralda Cervantes és una figura molt desconeguda per nosaltres. Aquesta és la seva biografia

CLOTILDE CERDÀ

Clotilde Cerdà també coneguda com a Esmeralda Cervantes va néixer a la plaça de Medinaceli de Barcelona el 28 de febrer de 1861 i va morir el 12 d'abril de 1926 a Santa Cruz de Tenerife on va ser enterrada.

La seva mare, Clotilde Bosch, estava casada amb Ildefons Cerdà amb qui havia tingut tres filles. Clotilde va néixer quan els seus pares ja vivien separats i va ser fruit d'una relació de la seva mare amb un empresari tèxtil. Cerdà que era un home de fortes conviccions republicanes la va reconèixer com a filla seva per evitar un escàndol majúscul en una ciutat molt conservadora i ho va ser al seu efecte fins que el matrimoni es va separar quan Clotilde tenia tres anys. Tot i que no la va reconèixer com a hereva al seu testament li va atorgar una pensió anual, de 6000 rals, a ella i a la seva mare perquè es poguessin mantenir.

El fet d'haver estat filla il·legítima de Cerdà serà un penjament que l'acompanyarà tota la seva vida i que en molts casos embrutarà la seva brillant carrera artística i personal.

Quan es va separar del marit Clotilde Bosch va marxar a Madrid per intentar guanyar-se la vida com a pintora però ben aviat es va adonar que això no seria possible i va decidir concentrar-se en l'educació de la seva filla.

Van marxar a Roma on van rebre suport de molts dels artistes establerts allí com Marià Fortuny. Clotildina, que era com l'anomenaven, va rebre les primeres classes de pintura i música. La nena va mostrar un gran talent musical i ben aviat va abandonar els pinzells en detriment de l'arpa.

El 1868 mare i filla van marxar a París, ja que la mare volia col·locar a la nena com a dama d'honor d'una Isabel II que havia marxat a l'exili. Allí va començar una importantíssima carrera com arpista a l'edat de set anys i per fer-ho, van canviar el seu nom per un pseudònim, passant a ser Esmeralda Cervantes. Sembla que va ser l'escriptor Víctor Hugo qui li va donar el nom d'Esmeralda en memòria de la protagonista de "Nostra Senyora de París" i la reina Isabel II o Alfons XII, segons la font, va afegir el Cervantes en homenatge a l'escriptor.

Ja com a Esmeralda Cervantes, Clotilde començarà una carrera triomfal de nena prodigi com arpista que la portarà a Viena on va estar, només amb 9 anys, integrada a l'orquestra de Richard Strauss. Allí va rebre honors i guardons de l'emperador Francesc Josep d'Àustria. Va fer una gira per l'imperi alemany, va actuar a Londres convidada per la reina Victòria.... Va estar a Rússia i també a Turquia. En poc temps es va convertir en una artista reclamada a tots els salons de l'alta societat i també a les millors sales de concerts.

En tornar a Barcelona, el 1874, va ser rebuda amb tota classe d'honors: va ser nomenada com a sòcia d'honor dels Cors d'en Clavé, de la Societat Coral Euterpe, de la Sociedad Dramática Latorre i fins i tot de la Creu Roja. 

Va fer diverses actuacions, una d'elles al Liceu a benefici dels ferits de guerra. On també és anomenada professora honoraria d'arpa al Conservatori del Liceu.

Va viatjar a Madrid on, sota la protecció de la comtessa de Montijo, va triomfar fins al punt de ser nomenada per Alfons XII com "Arpista de la Cort". Reclamada per Lluís I, el 1875, va actuar a Lisboa i d'allí va passar al Brasil demanada per l'emperador Pere II. L'èxit va ser clamorós i va començar una gran gira americana que la portarà a Uruguai, l'Argentina, Xile, Perú, Equador i als Estats Units on ella tenia una especial il·lusió en actuar.

Duran la gira americana Esmeralda va alternar grans concerts, fastuoses recepcions i grans prebendes, va ser anomenada filla adoptiva de la República d'Uruguai a 14 anys i va fer actuacions benèfiques a favor dels més desafavorits. Per poder entendre l'abast del seu èxit i fama s'hauria de comparar amb les actuals Beyonce o Shakira. 

El 1876 viatja a Cuba on va ser rebuda com una estrella tant per les classes benestants com les més desfavorides que valoraven la seva implicació en la millora de la vida dels més pobres i el seu sentit de la justícia que l'havia portat diverses vegades a intercedir per demanar la commutació la pena de mort a presos polítics. Sembla que una de les primeres vegades va ser a Madrid davant del rei Alfons XII.

Va seguir viatjant i quan va emmalaltir de febre groga, sembla que la va guarir un home a qui ella havia salvat la vida en demanar clemència per la seva vida. Ja curada va tornar a Europa on va ser titllada per la premsa com a "Àngel de la caritat". Va viure un any a París recuperant-se de la malaltia però de nou va voler retornar a Roma en ser convidada a participar en l'últim concert del pianista Franz Liszt, i allí va ser rebuda pel Papa Lleó XIII.

El 1897 torna a Barcelona on poetes i artistes li reten homenatge. També ella aprofita per homenatjar personalitats importants i va al cementiri del Poble Nou a portar una corona a la tomba d'Anselm Clavé.

El 1880 torna a viatjar a Lisboa i des d'allí al Brasil. En aquest viatge farà una escala a Sta Cruz de Tenerife i quedarà encisada per les Canàries, creant amb elles un vincle que perdurarà la resta de la vida. En arribar al Brasil inaugura un pont entre Brasil i Paraguai que serà batejat amb el seu nom.

Torna a Europa i passa temps a Madrid i Barcelona on l'any 1881 es va afiliar la lògia maçònica de la Lleialtat. El 1882 viatja de nou a les Canàries i allí va ser inscrita com a germana honoraria de la lògia Tinerfe 114 essent la primera dona admesa com a membre de la francmaçoneria illenca.

Però les seves idees polítiques progressistes i humanitàries faran que aquelles classes privilegiades que la van encimbellar com a nena prodigi a poc a poc li donin l'esquena.

No voldran ajudar a la dona adulta que lluita per la igualtat de les dones i pel pacifisme. Clotilde a més és maçona, antiesclavista i antiracista.

Això ho veurem molt clarament amb el projecte de formació de les dones que la va portar a fundar a Barcelona "l'Acadèmia de les ciències, arts i oficis per a la dona" amb l'objectiu de què aquestes poguessin formar-se en disciplines que fins al moment no els eren accessibles. Una de les professores de l'escola va ser Dolors Aleu i Riera, la primera dona llicencia en medicina de l'Estat. Va ser un projecte molt lloat pels progressistes però molt poc ajudat econòmicament per les classes més poderoses i institucions. Sense aquest suport ella sola no tindrà prou mitjans per tirar el projecte endavant i més pensant que tenia previst donar formació becada a dones sense recursos, i haurà de tancar les portes amb nombrosos deutes. El tancament de l'escola decep profundament a Clotilde que marxarà de Barcelona en un exili voluntari. Viatjarà per diversos països europeus i acabarà a Istanbul on el sultà encisat per la seva música voldrà que doni classes d'arpa a les dones de l'harem.

El 1890 va morir la seva mare i Clotilde, als vint-i-nou anys, va perdre el seu suport incondicional. Ella continuarà viatjant, la trobem a l'Exposició Universal de Chicago, a Rússia i de nou al Brasil on es casarà amb Oscar Grossman, un ric empresari d'origen alemany. En aquest moment abandona la vida de concertista per centrar-se en la docència. Viu al Brasil fins a 1901, quan torna a Barcelona però el 1902 ja està visquen a Sta. Cruz de Tenerife.

L'activisme de Clotilde continua, es converteix en directora fundadora de "los asilos internacionales de la lactancia", el 1898 és delegada al Brasil de "L'Aliance Universelle des femmes pour la paix"... nous projectes però sempre a favor de les dones i dels infants.
El 1907 el matrimoni va viure a Mèxic on ella exercirà de professora del "Conservatorio Nacional de Música y Declamación", per tornar a Barcelona el 1916 on restarà dos anys. El 1918 torna a Santa Cruz de Tenerife on el matrimoni s'instal·larà definitivament per viure els seus últims anys. Clotilde es va retirar de la vida pública, ja que va partir un vessament cerebral i va passar els seus últims anys invalida fins que un nou atac va posar fi a la seva vida.
Clotilde Cerdà va ser una dona avançada al seu temps, va passar de ser una nena prodigi aclamada i idolatrada pel seu públic a ser una dona amb fortes conviccions socials. El seu valor com a persona no recau sols en el seu virtuosisme musical que la va fer actuar al davant de reis i presidents o a interpretar amb grans orquestres sinó en el seu compromís amb les classes més desfavorides.
El seu compromís polític i personal la va portar a defensar l'emancipació de les dones, la cura dels infants més pobres, el pacifisme, l'antiesclavisme i l'anticolonialisme. Va aprofitar la seva posició privilegiada per ajudar, promoure i treballar pels drets dels qui no en tenien. Va intervenir en conflictes i va tractar d'influir positivament en tota mena d'actes.
Va ser una gran viatgera i resumir tots els seus viatges a la seva biografia ha estat una feina molt difícil. Tanmateix a la seva mort Clotilde va caure a l'oblit i ha estat més recordada pel seu "no" parentesc que per la seva carrera personal d'estrella de la música.
Ens resulta inversemblant que una persona tan famosa i potent hagi acabat tan oblidada i que les noves generacions desconeixen la seva figura i la seva obra.

HISTÒRIA DE L'INTERIOR D'ILLA

L'interior d'illa Clotilde Cerdà està situat als carrers de la Marina, Consell de Cent, Sardenya i Diputació.

L'interior es va inaugurar a la primavera de 1997. En un primer moment només es podia accedir pel carrer de la Marina i era més petit només tenia 3260 metres quadrats. Uns anys tard es va afegir un nou tros quan l'ajuntament va comprar els terrenys del fons, els que queden a un nivell més baix, i l'interior va passar a tenir 3680 metres quadrats.

Finalment l'any 2014 es va obrir una segona entrada pel carrer de Sardenya aprofitant un petit passatge que s'havia batejat, de manera informal, com passatge Manuel de Pedrolo. L'obertura d'un segon accés ha permès augmentar una mica la superfície de l'interior, facilitar l'accés al públic i garantir una major seguretat dins de l'espai. També el 2014 es van col·locar uns mosaics de ceràmica vitrificada de 106 metres quadrats que va realitzar els alumnes de l'Escola Massana dins d'un conveni amb l'Ajuntament.

També des de l'interior d'illa podem observar la part del darrer de la casa Elisa Conty, l'estil noucentista, que té la façana a Consell de Cent 486. La façana posterior de la casa fa poc temps ha estat modificada quan es van obrir unes finestres per unes obres que s'estan fent als baixos. Podreu trobar més informació d'aquesta casa en una altra entrada al blog.

A la façana del carrer Marina, on estan situades les cistelles de bàsquet, estava prevista des de feia molts anys la construcció d'un Institut de secundària i batxillerat que rebrà el nom d'Angeleta Ferrer. Quan acabi l'obra l'espai d'ús de l'interior d'illa serà més reduït però els veïns de Fort Pienc guanyaran un nou equipament que portaven reivindicant des de feia més de 15 anys.

HISTÒRIA DE L'ILLA

Pel mig de l'interior d'illa passava el camí dels Enamorats o de la Séquia Comtal que començava a l'actual cruïlla de Nàpols amb Diputació (1). Si ens fixem, encara podem veure el rastre del seu traçat, observant el perfil en diagonal de les façanes del darrere de les cases del carrer Consell de Cent que donen a l'interior d'illa. 

Al fragment del mapa del 1891 encara ho veurem millor. El camí travessava en diagonal l'actual illa de cases i gairebé a la cruïlla amb Consell de Cent es creuava amb l'antiga carretera d'Horta, just a l'espai on avui queda un petit solar buit o potser una miqueta més endavant....és molt difícil de precisar. 

Mapa realitzat per Xavier Lago, mantenint gran part de l'estructura original en base al plànol "Plano de Barcelona y sus alrededores en 1890, aprobado por el Excmo Ayuntamiento en sesión del dia 13 de enero de 1891"

En aquest punt estava el coll de la Celada on hi havia una creu de terme (2), avui desapareguda i que era coneguda amb el mateix nom (3). 

Tot i els canvis que han produït en urbanitzar els carrers de l'Eixample encara avui podem apreciar-lo, veurem que el carrer Marina fa una mica de pujada des de la Gran Via però on s'observa millor és a la Diagonal amb Consell de Cent on el desnivell és important.

Al voltant del coll de la Celada podem documentar l'existència de diverses edificacions i/o molins és el cas del Casal del coll de la Celada construït al s.XII i que va ser enderrocat a la primera meitat s.XIV o del molí d'en Carbonell també construït al s.XII i del que tenim referències fins a finals del s.XIX.(3). Una altra menció al coll de la Celada la trobem en aquest text (SIC) "amb els diners obtinguts els canonges van adquirir 104 masmodines censals sobre una vinya al Coll de la Celada per la quantitat de 18.400 sous" (4) aquesta cita indicaria que era una zona agrícola amb conreus diversos regats per proper Rec Comtal.

Aquest territori agrícola tan ben situat al Pla de Barcelona s'aniria urbanitzant gradualment amb el naixement de l'Eixample. 

De tota manera cal recordar que als anys 20 del segle passat existia allí un poblat de barraques tal i com ho testimonien les fotografies d'en Josep Ma Sagarra. De la seva existència també en tenim constància a les memòries del sr. Ramon Ventura i Ten que parla "del camp dels gitanos, un terreny amb munts de terra que feia bo de córrer, pujar-los i baixar-los, on fèiem foc i torràvem patates"(6). Al llibre "Espines i Roses de 75 anys d'un roser" diu així "Un altre lloc d'acampada i residència habitual de gitanos era al davant del que en deien el Convent dels Gossos, un edifici situat on ara hi ha el col·legi públic Ramon Llull entre Diagonal, Marina i Consell de Cent. Un altre clan de gitanos d'aquest indret vivia en una casa del carrer de Marina, cantonada Consell de Cent.
La casa dels Gitanos tenia planta baixa, al carrer Consell de Cent i planta baixa i un pis pel costat interior de l'illa de cases. A poca distància hi havia una altra edificació molt més precària:una mena de caseta d'obres feta al nivell del centre de l'illa de cases, de manera que la teulada quedava a nivell del carrer Consell de Cent. Aquesta barraqueta, també habitada per gitanos, estava ben emblanquinada per fora i envoltada de flors pels costats. El terra que la envoltava era sempre net i regat. Entre la casa i la barraca,hi vivien les famílies gitanes d'en Ramon "Matxo vell", en Carota i el senyor Severo. Tots sabien parlar català i castellà.
Al solar del centre de l'illa , també hi solien acampar altres gitanos no tan estables com els de la casa i la barraca. Eren uns terrenys que en temps sec eren polsosos. En dies de pluja , un fangar on sovint s'encallaven els carros dels transhumants"

Posteriorment es va anar construint fins a quedar totalment urbanitzat i no va ser fins a la recuperació de l'interior d'illa que va permetre tornar a recuperar una petita part del traçat del camí.

(1) Podeu llegir l'explicació a l'entrada de l'interior d'illa Carlit.

(2) Hem trobat referències a aquesta creu amb altres noms com Creu Trencada, Creu Nova, Creu del Portal Nou i Creu de Sant Antoni de Paula. Creiem que podria tractar-se de dues creus diferents, una situada al coll de la Celada i l'altre podria estar a la cruïlla de la carretera de Ribes, antic camí romà amb el camí dels Àngels que era per on passava  els límit entre Barcelona i Sant Martí de Provençals.

(3) Aquesta creu va ser feta per l'escultor Antoni Claperós, el 1444. Claperós va treballar d'entre altres a la Catedral de Barcelona, al portal de Santa Eulàlia i altres obres prou conegudes com les voltes  de la capella de la casa dels Boixadors, avui palau Dalmases. Va treballar amb els seus dos fills (Joan i Antoni) i tenen un carrer amb el seu nom al barri del Clot entre la plaça de les Glòries i el carrer del Municipi.

(4) "El Rec Comtal al llarg dels segles. Una aproximació des de l’Arqueologia del      paisatge" 

(5) "El patrimoni dels canonges regulars a la Barcelona medieval"

(6)  Memòries inèdites del sr Ramon Ventura i Ten.

BIBLIOGRAFIA

Albertí, Elisenda

"Decidides, set dones contracorrent"
Ed Albertí
Barcelona 2017.
Alonso Gago, Cintia Maria
"El Rec Comtal al llarg dels segles.Una aproximació des de l’Arqueologia del Paisatge" 
Treball Final de Grau d’Arqueologia Bloc Medieval i Postmedieval 
Curs 2016/2017 NIUB 16291494 
Universitat de Barcelona
Jaspert, Nikolas
"El patrimoni dels canonges regulars a la Barcelona medieval"
"Esmeralda, la diva olvidada que descansa en Santa Cruz"
Diario Avisos
Febrero 2016
"Dones que posen nom a l'Eixample"
Fulletó de l'Ajuntament de Ajuntament de Barcelona
Segura Soriano, Isabel.
" Els viatges de Clotilde Cerdà Bosch"
Tres i Quatre.
València 2013.
Subirà i Rocamora, Joan i èquip de recerca
"Espines i Roses de 75 anys d'un roser" 
Història de la parròquia del barri de Fort Pius (1920-1995).
Editorial Mediterrània.
Barcelona 2000
"Els interiors d'illa de l'Eixample. Els significats dels seus noms"
Barcelona 2007
www.ub.edu/adhuc/ca/projectes-recerca/el-llegat-oblidat-clotilde-cerda-esmeralda-cervantes-una-presencia-internacional

Proeixample S.A. I Lunwerg Editores

http://lopedeclavijo.blogspot.com/2010/08/esmeralda-cervantes.html

___________________________________________________________________________________

INTERIOR D'ILLA ANAÏS NAPOLEON

L'interior d'illa Anaïs Napoleon està situat als carrers de la Marina, Gran Via, Sardenya i Casp.
Els terrenys havien estat ocupats per unes naus i just a la cantonada amb Gran Via hi havia la impremta Grafos.
La recuperació de l'interior d'illa va ser força llarga, ja que en el moment de construir l'edifici de Gran Via-Marina, l'Ajuntament no va ser capaç de negociar una entrada per accedir al seu interior des del carrer Marina.
Va anar passant el temps i els veïns del nou edifici se'l van fer seu i no volien que fos públic. Finalment l'Ajuntament, després de molts "estires i arronses", va comprar un espai per fer l'entrada a l'interior, al garatge Gimenez que estava a l'edifici adjacent i es va poder obrir un accés.
Cal recordar que l'espai havia d'estar acabat el 2007 i no ho va ser inaugurat fins al 28 de març 2015 pel Regidor Gerard Ardanuy.
L'interior té un sol accés pel carrer Marina i una estructura que vol "recrear" una casa de l'Eixample amb diferents espais. Ocupa uns 1300 metres quadrats.
El nom de l'interior d'illa va ser proposat per l'AVV Fort Pienc, en un principi l'interior d'illa es va anomenar interior d'illa Mafre, ja que va ser aquesta empresa qui va fer construir l'edifici.

ANAÏS NAPOLEON (ANAÏS TIFFON)
Anaïs Tiffón més coneguda com Anaïs Napoleon va néixer el 18 de març de 1831 a la ciutat de Narbonne (França) i va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1912 a l'edat de vuitanta-dos anys. Els seus pares eren Marie Cassans Peyras i Alexis Tiffón Barrau de professió, per tradició familiar, barber, perruquer i pedicur.
La nena al néixer va rebre el nom d'Anne, nom que traduït al castellà com Ana va ser el que, ja d'adulta, adoptarà per signar tots els documents oficials, tanmateix la família sempre la va conèixer com Anaïs.

El 1845 els seus pares van demanar sortir de França per anar a establir-se a València però per algun motiu que desconeixem es van acabar quedant a Barcelona i es van instal·lar en un pis a la rambla de Santa Mònica concretament al número 17 (avui 18).

A la Barcelona d'aquella època els noms francesos estàvem molt de moda. El pare d'Anaïs es va rebatejar amb un nom contundent i va passar a ser: "Napoleon, artista pedicuro". Aviat va aconseguir molta clientela i un gran prestigi.

Mentre la jove Anaïs es va fer gran i a 20 anys es va enamorar de d'Antonio Fernández Soriano, un noi d'Albacete molt ben plantat però amb pocs diners, que havia arribat a Barcelona fugint després d'haver servit a un militar fidel a la monarquia borbònica. A la ciutat va entrar a la banda militar i també feia d'aprenent a l'estudi del fotògraf Charles Chavan i feia feines esporàdiques com a fotògraf.

Quan la parella es va casar, el 1850, el pare de la núvia els va cedir un espai a la seva consulta perquè poguessin iniciar el seu negoci de fotografia. No es coneix la data exacta de la inauguració del local però a la premsa d'época apareixen diversos anuncis del negoci que al probablement començaria fent fotos al carrer, en algun lloc deia que al davant de la parròquia de Santa Mònica.

El 1862 la parella, que ja tenia uns quants fills, van ampliar el negoci a l'edifici del costat, al número 15, contractant a dos empleats encarregats de les dues feines essencials: el retoc i l'acoloriment natural. Aquest edifici serà posteriorment enderrocat per construir-ne un de nou més modern on instal·laran l'estudi.

En aquell temps Anaïs s'havia convertit en fotògrafa, una de les primeres al país, a més de ser una dona emprenedora que vetllava pel negoci familiar i probablement n'era el seu cervell. De fet quan el seu fill gran Emili va complir setze anys també es va incorporar a treballar al negoci.

L'estudi fotogràfic, en el nou edifici, era cada vegada més luxós, comptava amb un sostre de vidre per aprofitar la llum, de diversos salons per fer esperar a la clientela i fins i tot una cotxera pels qui volguessin retratar amb el seu cavall o carruatge. La fama dels Napoleon els van convertir en un referent a la ciutat i qui no s'havia fotografiat a casa seva no era ningú.a la ciutat. A l'estudi acudien a retratar-se les classes benestants i els artistes famosos però també van anar a fer-se fotos tres reis: Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII. Va ser per aquest motiu el marit d'Anaïs va rebre diverses condecoracions i honors... sempre ell, és clar.

foto Amadalvarez

Però Anaïs era una dona inquieta i quan el 1881 es va desplaçar a Madrid per preparar la boda del seu fill Napoleon Francisco aprofita el viatge per adquirir un estudi fotogràfic que li cedirà. Amb aquesta operació pretenia consolidar el negoci i al mateix temps estar més a prop de la Corona.
El 1882, després de què morís el seu fill Esteban, la família va constituir una nova societat on ella, el seu marit i el seu fill tenien una participació igualitària. Aquest fet demostraria el pes que ella tenia al negoci, ja que a l'època era insòlit. Anaïs estava en un pla d'igualtat amb els socis masculins tant en el salari com en el repartiment de beneficis. De fet ella ja era una dona amb patrimoni personal, ja que els immobles adquirits per la parella anaven a nom dels dos cònjuges. I finalment quan la reina regent Ma Cristina va atorgar-los el títol de "fotògrafs de cambra" ho va fer a los sres Napoleon e hijo, aquesta vegada ella quedava inclosa.
El negoci continuava creixent i ells no dubtaven en incorporar totes les novetats que sortien mercat tant tècniques com artístiques. Van ser pioners de les targetes de visita amb fotografia, de les targetes postals i d'anar a les cases a fotografiar difunts. També van ser pioners a l'ús dels daguerreotips, d'introduir nous aparells fotogràfics o noves tècniques com la d'"imprimir" daguerreotips en objectes quotidians com vanos o cosidors. A més les seves fotos són fàcilment reconeixibles, ja que darrera porten el segell dels Napoleon. De fet el nom de Napoleon deixarà de ser un nom per convertir-se en una marca.

Amb el cinema va passar el mateix, van mantenir una estreta relació amb els Lumière, de fet el fill d'Anaïs va ser uns dels primers espectadors de les seves "pel·lícules" i els Napoleon es van convertir en els seus representants a Barcelona.
D'aquesta manera, el 1895, van adquirir un projector cinematogràfic i la planta baixa de l'edifici de la Rambla es va convertir en la primera sala de cinema estable de Barcelona.
El "Cinematographe Lumière" tenia 200 butaques i una tribuna elevada amb 50 seients preferents. La primera sessió va ser 10 de desembre de 1896 i va ser un "boom", ja que a la ciutat només s'havien pogut veure algunes projeccions en barraques ambulants. El públic que assistia a la sala del Napoleon era benestant, ja que l'entrada costava 1 pesseta un preu que la majoria de barcelonins no podien pagar pensem que a les barraques valia entrar entre 15 i 25 cèntims.
El cinema va funcionar molt bé i al cap de poc van obrir una nova sala al Paral·lel al costat del Cafè Circ Espanyol. També van oferir-se a filmar alguns esdeveniments ciutadans com el carnestoltes l'any 1898.
La sala, però, no va poder aguantar la competència dels nous cinemes comercials i va tancar el 1906 però l'estudi fotogràfic li sobreviurà tres generacions.
Amb ella moria un mite, una dona que havia pogut i sabut tenir una trajectòria professional brillant en un món totalment masculí. No queda clar quines són les seves fotografies o les del marit o fill, ja que totes van signades com Estudio Napoleon. El que si sabem és que va ser una dona d'empenta sempre pendent de les novetats que podien ajudar el seu negoci i una empresària d'èxit en una època on les dones només apareixien als documents com "a consorte" o "dedicada asus labores".
La figura d'Anaïs va ser força desconeguda durant molt temps, va ser recuperada per Mª de losSantos Garcia Felguera el desembre de 2005 en una exposició al Palau Robert anomenada "Fotògrafes pioneres a Catalunya" i comissariada per Colita i MaryNash allí apareixia com la primera fotògrafa de Catalunya.
El 2011 l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on es conserva gran part del seu fons, els va dedicar una exposició:"Els Napoleon. Un estudi fotogràfic". Després de catalogar i restaurar el material cedit, el 1999, per Fabiola Pérez Feliu, l'última descendent de la nissaga. Aquest llegat va ser ampliat per una segona donació, el 2011, d'Encarnació Soler Alomà.
Hem tingut algunes dificultats per destriar la seva biografia..En alguns llocs s'afirma que Fernando era el seu germà, en d'altres que ella es va retirar del negoci per tenir cura dels seus fills fos el que fos no desmereix en cap moment la seva persona i la seva feina.
Curiosament la unica foto que és conserva d'Anaïs és de quan ja era gran i surt acompanyada pel seu marit i una neta.

BIBLIOGRAFIA

Albertí, Elisenda
"Decidides, set dones contracorrent"
Ed Albertí
Barcelona 2017.
García Felguera, Maríade los Santos
"Anaïs Tiffon, Antonio Fernándezy la compañía fotográfica "Napoleon".
Locus amoenus,Nº8,
2005-2006.
López Mondéjar,Publio
"150 Years of Photography in Spain".
Lunwerg 2000.
Sazatornil, Luis Jiméno,Frédéric
El arte español entre Roma   (siglos XVIII y XIX).
Casa de Velázquez 2014.
"Dones que posen nom a l'Eixample"
Fulletó de l'Ajuntament de Barcelona
"Els interiors d'illa de l'Eixample. Els significats dels seus noms"
Proeixample S.A. I Lunwerg Editores
Barcelona 2007
"Els Napoleon fotografs"
Va passar aquí 17 de desembre de 2019.
BTV.
https://blocs.mesvilaweb.cat/dones-artistes/2018
http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com/ 

___________________________________________________________________________________

INTERIOR D'ILLA PAULINA ÓDENA GARCIA

L'interior d'illa Lina Ódena està situat als carrers de la Marina, Ausiàs Marc, Sardenya i Alí Bei.
Els terrenys que ocupa eren naus industrials però caldria remuntar-nos en el temps perquè per aquell espai passava l'antic camí dels Àngels que enllaçava la carretera de Ribes amb un camp de tir "de la boute" (1) que estava al costat de la Ciutadella i que actualment ocuparia una part de la Vila Olímpica. 
Aquest camí marcava el límit entre Barcelona i el municipi de Sant Martí de Provençals i va ser la part del darrer del Fuerte Pio. El camí dels Àngels va ser practicable fins als anys 40/50 del segle passat quan es va tancar el pas per Ausiàs Marc i per Alí Bei. Si voleu veure l'últim vestigi el podeu trobar a la vorera d'Alí Bei on hi ha un petit pas, tancat, que acaba  al camp de futbol.
L'interior d'illa Lina Ódena va ser inaugurat per la festa major de l'any 2003. Un any abans, també per la festa major, s'havia fet una votació popular per triar el nom. Els veïns que ho van desitjar van poder votar entre totes aquestes dones: Lina Ódena, Lluïsa Casagemas, Ma Teresa León, Remedios Varo, Marguerite Duras, Dora Maar i Sonia Delaunay.
Cal dir també que la proposta del nom va venir d'un grup de veïns que l'havien conegut quan eren joves i que havien admirat la seva personalitat.
L'interior d'illa té dues entrades una pel carrer Sardenya i l'altra pel carrer Ali Bei. La seva superfície és d'uns 1300 metres quadrats.
(1) No confondre amb el Camp de la Bota.

PAULINA ÓDENA GARCIA

L'interior d'illa Lina Ódena rep el nom d'una lluitadora anti feixista que va morir a l'inici de la guerra civil. La seva figura emblemàtica de jove miliciana no va ser oblidada pels alguns dels seus companys que van voler recuperar el seu nom al nomenclàtor de Barcelona on ja havia tingut un carrer durant la guerra civil.
Aquesta és la seva biografia:

Coneguda com a Lina Odena va néixer a l'Esquerra de l'Eixample el 22 de gener de 1911, unes fonts parlen del passatge Lluís Pellicer s/n i d'altres del carrer Villarroel 106. Va morir prop de Granada, al costat del pantà de Cubillas, el 14 de setembre de 1936 quan l'equivocació del seu xofer, que es va confondre en agafar un trencall, la va fer acabar en un control falangista. Després intentar fugir i no aconseguir-ho va preferir suïcidar-se disparant-se un tret al temple per no caure presonera.

Els seus pares, Josep Ódena i Alsinellas i Ma Dolors García Magí, tenien una sastreria i ella, des de molt jove, els ajudava primer com aprenenta i més tard com a modista, però les seves idees la van portar a afiliar-se al partit comunista i les friccions familiars  també la van portar a independitzar-se molt jove.  
El 1931 va formar part de la comitiva de joves que van viatjar a la Unió Soviètica a l'escola marxista-leninista de Moscou on va estar 14 mesos estudiant i reben formació al  lloc on es formaven els futurs quadres del partit. Allí va coincidir amb Jesús Hernández, Enrique Líster o Juan Guilloto, més conegut com a Modesto.

Quan va tornar a Barcelona va formar part de les joventuts Comunistes de Catalunya de l'acabat de formar Partit comunista de Catalunya (PCC) i va començar a ocupar càrrecs, primer com a part del Buró Nacional del PCE representant a Catalunya i més tard el 1933 va ser anomenada secretaria general de les joventuts comunistes de Catalunya. També al mateix any va ser candidata al Parlament de la República.
En produir-se els fets d'octubre de 1934, Lina Ódena va ser una de les poques dones que va participar en els combats que van tenir lloc a la carretera de l'Arrabassada i Sant Cugat. També va formar part de Socors Roig Internacional. Per tot això va haver de passar a la clandestinitat i va  ser detinguda i fitxada per la policia el mes d'agost de 1935.

A l'unificar-se les joventuts comunistes amb altres joventuts revolucionàries, va ser reclamadada pel PCE i va passar a residir a Madrid. El 1936 va ser l'encarregada d'acompanyar a Dolores Ibarruri, la Pasionaria, als mítings que aquesta va donar a Astúries, Sevilla, Madrid o Còrdova. També va participar en les últimes converses que van portar a la unificació de les joventuts marxistes i van donar a llum la JUSC o Unió de Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.

Va ser treballant en el "Congrés Nacional d'Unificación" que l'aixecament militar del 18 de juliol la va agafar a Almeria i allí va lluitar a favor de la República. En aquests combats van tenir part molt important dues companyies d'aviació de la base de Armillas fugides de Granada. Van ser elles qui la van nomenar la seva delegada i representant al comitè local. Lina, com a símbol, lluirà fins a la seva mort unes ales de l'aviació a la seva granota de miliciana.

Ben aviat va passar a formar part d'una columna de milicians, antics soldats d'aviació i mariners procedents d'Almeria, al qui es va encomanar la pressa de Guadix i Motril. En els dos mesos d'inici de l GUERRA va realitzar, també, breus "viatges llampec" a Madrid i Barcelona per aconseguir armes, però retornant ràpidament al front de guerra.
La seva mort es va produir quan, en l'intent de contactar amb les tropes fidels de  Iznalloz i Deifontes, el seu cotxe va trobar el control de falangistes. Ella va intentar fugir i abans que la detinguessin es va suïcidar. Els soldats van detenir al conductor i van requisar el cotxe. El jutge militar va fer que l'enterressin al cementiri de Granada, però no la van identificar com la cap comunista del batalló república de Guadix, van dir que era una periodista enviada especial del Mundo Obrero, ja que el seu cotxe ho portava escrit a la carrosseria. El servei d'espionatge republicà es va assabentar ben aviat i en pocs dies la notícia de la seva mort ja havia arribat a Madrid i Barcelona.

A la seva mort l'historiador falangista Julio Belza que formava part d'aquell control va afirmar que havia estat Lina qui havia assassinat uns dies abans al capellà Manuel Vázquez Alafaya al Camino de las Cañas, prop de Motril, però la majoria de fonts començant pel seu biògraf Manuel Moreno ho neguen de forma rotunda. 
El seu cos reposava a la fossa 122 del Patio de la Ermita al cementiri de Granada fins als  anys noranta quan ningú va recordar ni reclamar les seves restes i va anar a parar a la fossa comuna per manca de pagament.
Lina Òdena va tenir una vida molt curta, 25 anys, però molt intensa. Va ser una dona d'empenta i acció i no va dubtar a estar a les barricades o a posar-se la granota i sortir a lluitar. Va defensar els seus ideals comunistes des del feminisme i la igualtat, refusant el paper tradicional que s'imposava a la dona fins i tot en les ideologies més d'esquerres.
La seva mort la va convertir en el símbol de la miliciana que lluita per llibertat i va esdevenir una icona per moltes dones i joves.

Mary Nash al seu llibre "Rojas. Las mujeres republicanas de la guerra civil" ho defineix molt bé :
"L'estiu de 1936 la figura heroica de la miliciana es va convertir ràpidament en el símbol de la mobilització del poble espanyol contra el feixisme. Dones com la jove activista Lina Ódena van personificar la resistència antifeixista a les llegendes de la guerra."

A la seva mort va rebre molts homenatges: a Villena, el 1937, l'ajuntament va canviar el nom de la Colònia de Santa Eulàlia pel de Colònia Lina Ódena, a Barcelona es va posar el seu nom a un carrer de l'Eixample.
També va haver-hi un batalló que portava el seu nom i que es va formar a Madrid , l'any 1936. Per formar-lo es van demanar dones voluntàries entre 20 i 35 anys i cal dir que el batalló no va anar mai al front de guerra només va participar en feines logístiques per la defensa de Madrid.
Lina Odena era una col·laboradora estreta de Dolors Ibarruri, per a molts la seva afillada i fins i tot la seva successora. La Pasionaria la va recordar en un article a "Mundo Obrero" el 23 de setembre de 1936 però no va ser l'única en fer-ho, el poeta Cesar Vallejo la va recordar al "Himno de los voluntarios de la República" i també la va recordar Teresa León en un escrit. Hem trobat també articles i poesies d'autors, avui desconeguts, que van glossar la seva empenta i força.

HISTÒRIA DE LA RECUPERACIÓ DE L'INTERIOR D'ILLA

L'interior d'illa Lina Ódena està situat als carrers de la Marina, Ausiàs Marc, Sardenya i Alí Bei.
L'interior d'illa té dues entrades una pel carrer Sardenya i l'altra pel carrer Ali Bei. La seva superfície és de 1319 metres quadrats.
La recuperació d'illa va ser fruit de la cessió de sòl per part de promotors privats.

La primera cessió va ser feta per l'empresa "La Llave de Oro" que va construir uns pisos al carrer Marina 127-131 a mitjans dels anys 80 (2). En aquells moments l'equip de Proeixample (1), que negociava la cessió, va anomenar el futur interior d'illa com a Clau d'Or.

La segona cessió va ser feta per l'empresa Metro 3 que va construir la cantonada de Sardenya amb Alí Bei ( Sardenya 174-176 - Ausiàs March 128) al final dels anys 90 (3)

Primera fase acabada

Amb aquestes dues cessions es va obrir l'interior d'illa que en aquells moments era més petit i només tenia una entrada pel carrer Sardenya 172.

Pocs anys més tard la construcció d'un nou bloc al carrer d'Ali Bei 121 va aconseguir una nova cessió de terreny que va permetre guanyar més espai a l'interior i una nova entrada pel carrer d'Ali Bei.

L'interior d'illa Lina Ódena va ser inaugurat per la festa major el 15 de juny de l'any 2003.

       

Un any abans, també per la festa major, s'havia fet una votació popular per triar el nom de l'interior. L'Associació va fer una tria de noms de dones que encara no estaven al nomenclàtor i els veïns que ho van desitjar van poder triar entre totes aquestes dones: Lina Ódena, Lluïsa Casagemas, Ma Teresa León, Remedios Varo, Marguerite Duras, Dora Maar i Sonia Delaunay.

Recordem que el nom de Lina Ódena havia estat proposat per un grup de veïns que l'havien conegut quan eren joves i que volien recordar-la.

La remodelació amb l'ampliació del parc va començar el maig de 2008

Acualitat 11/2020

HISTÒRIA DE L'ILLA

Els terrenys que ocupa l'interior d'illa són una part de l'espai que ocupava el Fuerte Pio que estava a la confluència dels actuals carrers d'Alí Bei, Marina, Ausiàs Marc i la carretera de Ribes. Per darrere del Fort passava l'antic camí dels Àngels que enllaçava la carretera de Ribes amb un camp de tir dit "de la boute" (4) que estava al costat de la Ciutadella i que actualment ocuparia una part de la Vila Olímpica.

Plànol realizat per Xavier Lago mantenint una parta de l'estructura original, en base al plànol "Barcelona, Escala 1:5.000/ Servicio Topogràfico del Ayuntamiento. Datat entre 1933 i 1936.

L'antic camí dels Àngels va ser practicable fins als anys 40/50 del segle passat quan alguns veïns de les finques adjacents el van tancar tant per Ausiàs Marc com per Alí Bei (5) i el camí va quedar tallat (6). En aquell moment l'interior de "la mansana" va quedar aïllat i convertit en un descampat. En Lluís Ortega ens va explicar que en aquest tram hi havia una fita de terme igual o molt similar a la que es conserva al parc que hi ha al final del carrer Marina just a la Vila Olímpica.

REALITZAT PERXAVIER LAGO ,MANTENINT GRAN PART DE L'ESTRUCTURA ORIGINAL, EN BASE AL PLÀNOL "PLANO DE BARCELONA Y SUS ALREDEDORES A S.M.LA REINA"/ I. CERDA ,GRAB POR LEOPOLDOROVIRA Y D; LIT VAZQUEZ. AUTOR CERDÀ,ILDEFONSO ; ROVIRA LEOPOLDO

Quan el Fuerte Pio va quedar abandonat les seves dependències, força ruïnoses, van ser aprofitades per altres usos com magatzems agrícoles o similars, fins i tot hi havia una fàbrica de "candeles de greix". Quan finalment es va acabar d'enderrocar el Fuerte es van vendre tant els materials de l'enderroc (7) com els terrenys.

A poc a poc la zona es va anar poblant, es van anar construint casetes baixes, petites indústries, obradors. També es van obrir alguns negocis encara que la zona estava molt despoblada. El Forn "La Estrella" a la cantonada de Marina amb Ausiàs Marc és de 1868 o "La Taverna dels Guerrers" al carrer Ausiàs Marc 132 , del 1895. Aquesta taverna la va fundar el besavi de l'abans anomenat Lluís Ortega. També hi havia d'altres com els queviures de la família Cots també a la cantonada de Marina amb Ausiàs Marc o negocis ja desapareguts.
Fins als anys 80 l'illa de cases alternava habitatges amb indústries, podem recordar alguns noms de diferents èpoques: Lleixiu Pons, a carrer Marina 129, la quadra de cavalls del sr Martínez coneguda com "Cal Murciano" a Marina 131 o la Crisa a la cantonada de Sardenya amb Alí Bei que va ser enderrocada per Metro 3.

Amb el pas dels anys les casetes baixes i les naus han anat desapareixent. L'últim va ser l'edifici o magatzem del carrer d'Ali Bei 121 a on s'havia instal·lat una planta de FCC (ex Focsa) i que va donar peu a una llarga lluita veïnal (8) que va acabar amb l'abandonament de local el 1999 i la construcció d'un nou edifici de habitages que va permetre obrir la segona entrada a l'interior.

(1) Era una empresa mixta creada per l'Ajuntament de Barcelona. La seva finalitat era recuperar espais per fer interiors d'illa i zones verdes. L'objectiu de l'empresa era poder recuperar 1 de cada 9 interiors d'illa per al seu ús públic intentant recuperar el Pla Cerdà i aconseguir que els veïns tinguessin una zona verda a menys de 5 minuts caminant.
(2) Els pisos es van acabar el 1985/86.
(3) 1997/98/99.
(4) No confondre amb el Camp de la Bota.
(5) Veure entrada Torrent del Mariner.
(6) Si voleu veure l'últim vestigi, el podeu trobar a la vorera d'Alí Bei on hi ha un petit pas, tancat, que acaba al camp de futbol.
(7) Amb pedres del Fuerte es va construir l'església del Clot.
(8) Era una planta de recollida d'escombraries que va instal·lar un gran dipòsit de gasoil de 7.000 litres i comportava la "invasió" de vehicles de neteja que anaven a proveir-se i a deixar contenidors dia i nit. L'activitat de FOCSA va arribar a un punt que no respectava ni les activitats ni el descans dels veïns.

BIBLIOGRAFIA
"Dones que posen nom a l'Eixample"
Fulletó de l'Ajuntament de Barcelona 
"Els interiors d'illa de l'Eixample. Els significats dels seus noms"
Proeixample S.A. I Lunwerg Editores
Barcelona 2007

Fort Pienc

"La revista del barri" nº1
Primavera 1996

Gascón, Antonio.
"Lina Ódena: Recuperando la memoria colectiva para los más jóvenes."
Colectivo Editorial Ka-os-en-la-red. http://www.sbhac.net/Republica/Personajes/Biografias/LinaOdena.htm

Gascón, Antonio.
Fuerte Pio,150 años de historia de Barcelona
Ser Historico

La revista de l'Eixample.
Pro-eixample
Abril 2008

Moreno San Juan, Manuel
"Lina Ódena. Lluita de dona"
De barris
2008.

Nash, Mary
"Rojas. Las mujeres republicanas en la guerra civil"
Ed. Taurus.
Madrid, 1999

www.granadamemoria historica.es

www.elindependiente de granada.es

https://reflexioneseneldivan.blogspot.com/2015/07/lina-odena-la-voz-silenciada.html

http://historiamujeres.es/vidas/odena.html