Antecedents
Els terrenys que ara ocupa el Fort Pienc com la majoria de l'Eixample, eren terres agrícoles sense construccions,ja que al voltant de les muralles de la ciutat estava prohibit edificar.
Era un element de precaució: s'havia de deixar un espai anomenat "a tir de canó" que servia per evitar què, en cas de setge, la tropa enemiga no trobes cap lloc de recer ni d'atac. Encara més, si algú bastia algun edifici era sota la seva responsabilitat i, si es donava el cas, el propietari l'havia d'enderrocar pels seus propis mitjans i sense tenir dret a rebre cap indemnització.
Entre la primera i segona meitat del segle XIX tot això va començar a canviar perquè la pressió demogràfica i urbanística dins dels murs de Barcelona era insostenible i la ciutat necessitava trobar nous espais per créixer.
L'enderroc de les muralles i l'aprovació del Pla Cerdà va permetre iniciar el procés d'expansió i els terrenys de l'Eixample es va convertir en l'espai "ideal": un terreny al voltant de la ciutat, sense urbanitzar i gairebé sense edificacions. Tot plegat permetia fer tota mena de construccions des d'habitatges fins a fàbriques o tallers.
En el cas de Fort Pienc, a més, la inauguració de l'estació del Nord va ser especialment favorable per la facilitat d'accés a aquest nou transport. No sé si serà casualitat, però a la zona del barri a on hem trobat més empreses és just la dels voltants de l'estació.
1- A la segona meitat de segle XIX observem la construcció de petites i mitjanes empreses que "fabriquen" a Fort Pienc i tenen les seves oficines centrals a Ciutat Vella o la Dreta de l'Eixample com per exemple: "Pedro Portabella" o "Camps i Fabrés". Algunes hauran de marxar molt aviat per culpa de la urbanització dels carrers com "Aldrufeu Hermanos" que va perdre gran part dels seus terrenys quan es va urbanitzar la Gran Via i Sardenya.
En aquest període: fàbriques, camps de conreu, habitatges i tallers conviuen sense problemes.
De tota manera al principi d'aquest període encara es continuaran instal·lant algunes empreses noves com "Gallina Blanca" o "Eucort". També desapareixeran els boters i la majoria dels magatzems o empreses relacionades amb la tracció animal: carruatges, magatzems de palla i alfals etc.
Al barri només aniran quedant els petits tallers o fàbriques que no necessiten tant espai, ni fan soroll, ni produeixen olors molestes i cada vegada hi trobarem més habitatges residencials.
En aquesta període també veurem com les oficines centrals de les empreses s'aniran desplaçant del centre cap al nostre barri i podrem trobar seus centrals d'empreses que no han fabricat mai al Fort Pienc com "Estampats Viladomiu" o "La Europea".
També començaran a instal·lar-se moltes empreses de transport per carretera que perdurant gairebé fins als anys 80 i 90.
Hem dividit el barri en tres grans zones: el triangle imperfecte que forma Marina amb Meridiana i Diagonal fins a la plaça de les Glòries (plànol A) i la resta l'hem dividit en dos tallant per la Gran Via (plànols B i C). A cadascun d'ells hem posat les fàbriques i empreses que hem anat trobant.
També veureu que hi ha una tipologia molt àmplia i per facilitar la comprensió en els plànols, hem agrupat les empreses en 15 categories diferents que estan representades a la trama de carrers amb diferents colors.
De cada una de les tres zones hem aprofundit una mica més en algunes empreses concretes perquè es pugui veure la dimensió i la importància que aquestes tenien i perquè us pugueu fer una idea del que era el Fort Pienc industrial. Només són 10, però hem tractat que fossin representatives de la diversitat industrial que hi havia al barri.
La saga Aldrufeu comença quan un soldat napoleònic, Josep Aldrufeu, va resultar ferit en una escaramussa de guerra i va ser acollit pels masovers de Can Frare Negre, una masia situada al municipi de Sant Gervasi de Cassoles, just al costat de l'actual finca de la Tamarita. El soldat, ja recuperat, es va quedar a viure a Barcelona i es va casar amb la filla dels masovers Josepa Martí amb qui va tenir 4 fills.
La família es dedicava a fer de pagès i també a la construcció de pous i mines per capturar aigua. Un dels fills, Manuel Aldrufeu Martí, és va és casar amb Josepa Arguyol i van anar a viure a Can Villaronga a una masia del municipi de Gràcia, just al lloc on avui hi ha el carrer Bailèn cantonada amb Travessera de Gràcia. El matrimoni va tenir 3 fills(Domènec, Josep i Joaquim) i dues filles (Isabel i Anna).
El fill més petit, en Joaquim, gràcies a un veí francès anomenat Monsier Pichot, es va afeccionar al cultiu en hivernacle i, sota la seva protecció, va anar a estudiar a l'escola municipal de jardineria d'Orleans i també a Bèlgica.
Al seu retorn va convèncer als seus dos germans grans de fundar una empresa dedicada al conreu d'arbres i a la jardineria. L'empresa es va anomenar "Aldrufeu Hermanos" i es va establir al municipi de Sant Martí de Provençals, l'any 1865, en uns terrenys que avui ocupen la Gran Via entre Sicília i Marina i Casp i que, en aquells anys, eren camps sense urbanitzar. Allí van començar un negoci que avui anomenaríem com a "garden center".
Els terrenys estaven molt a prop del Rec Comtal que els facilitava l'aigua per regar i es va convertir en una important empresa de jardineria. Tots els diumenges les plantacions i els hivernacles estaven oberts al públic perquè els ciutadans que volguessin anessin a passejar i a gaudir de la natura.
A la mort del germà gran, l'empresa va canviar de nom i va passar a dir-se "Herederos y Hermano de Domingo y José Aldrufeu", però les desavinences familiars per l'herència i, sobretot, el Pla Cerdà van fer que haguessin de marxar de l'Eixample perquè una part important de les plantacions van quedar afectades per la urbanització de la Gran Via i d'altres carrers com Sardenya o Sicília.
Amb els diners de la venda dels terrenys van comprar terres en un altre lloc i l'empresa de jardineria va continuar endavant i es va ampliar, tot i que cal dir que es va haver de traslladar diverses vegades sempre pel creixement de la ciutat fins que van marxar fora de Barcelona.
Les diferents branques familiars van continuar vinculades al negoci de la jardineria i fins i tot una d'elles es va convertir en proveïdora de la Casa Reial. De fet, encara avui trobem el nom d'Aldrufeu vinculat al negoci d'horticultura a Vilassar. Sembla que el pare, en fer el repartiment de l'herència, va deixar als fills mascles el negoci desvinculant a les dues filles de l'horticultura tot i que una de les filles va ser florista a la Rambla.
Quan va marxar el viver, al barri del Fort Pienc, només va quedar la casa familiar, a la cantonada de Gran Via amb Sicília, que com que s'havia construït sobre 1872, i com ja estava arrenglerada als carrers del Pla Cerdà no es va veure afectada.
La casa la va heretar Anna Ma. Aldrufeu Prats, filla de Domingo Aldrufeu i Eulàlia Prats. Ella i la seva família, ja desvinculats de la jardineria, hi van continuar vivint fins a l'any 1972 quan la casa va ser enderrocada i al seu lloc es va construir l'edifici d'habitatges que podem veure avui.
Segons Imma Panyella, la seva neta, i que hi va viure fins al seu enderroc, la casa era una masia catalana tradicional, amb uns baixos que feien de magatzem i cotxera en un primer moment i que posteriorment es van llogar com a local comercial. Els pisos superiors estaven destinats a ser l'habitatge familiar.
"Aldrufeu Hermanos" va ser, probablement, una de les empreses més antigues del barri i potser també va ser una de les que van haver de tancar més aviat en quedar afectada per la urbanització del Pla Cerdà.
Si us fixeu en el gravat antic on es veu la casa rodejada de camps i la compareu amb la fotografia més moderna de la mateixa casa, ho veureu clarament.
Bibliografia i referències
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@283634
Referència 0231_00_1872 Domingo Aldrufeu Arguyol sol·licita edificar i encerclar un terreny situat entre els carrers Gran Via i Sardenya.
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@1426630
Referència 0241_00_1872 Domingo Aldrufeu sol·licita conèixer els límits per edificar al solar situat al carrer de les Corts (Gran Via de les Corts Catalanes) dins el terme de Sant Martí de Provençals.
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@395942
Expedient referència Eix-22371/1921 Gran Via de les Corts Catalanes 715, Sicilia 206. Eulalia Aldrufeu. Construir un magatzem.
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@470348
Eix-24907/1922 Sicília 133 [actual 133-135]. José Maria Pañella. Construir un cobert definitiu destinat a magatzem en un solar.
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@475922
Eix-39629/1928 Cortes (actual Gran Via de les Corts Catalanes 719) i Sicília. Joaquin Aldrufeu. Acondicionar un pis.
Imatges:
Totes les imatges ens han estat cedides per Imma Panyella i pertanyen al seu àlbum familiar.
També li volem agrair tot el que ens va explicar i que ens ha permès reconstruir la història de l'empresa.
BODEGAS G.MARISTANY
La família Maristany era originària del Masnou i, tot i que van anar a viure a Barcelona, van continuar molt vinculats al poble. Originariàment, eren una família de pescadors, però aviat van passar a ser mariners i armadors, dedicant-se al comerç de vi i d'aiguardent amb les colònies del continent americà.
Pere Grau Maristany Hombravella va ser el primer que va organitzar seriosament el negoci de l'exportació i el seu fill Francesc Pere Maristany i Maristany, tot i no ser l'hereu (1), el va ampliar encara més. Va comprar terres en zones vinícoles de Catalunya i, també, a la resta de l'estat per poder així, tancar "el cercle del vi", és a dir controlar totes les fases del negoci per no haver de dependre de ningú, això es resumia en una frase: "produir, manufacturar i vendre".
Per això, va decidir construir un gran magatzem a Barcelona, del qual ara en parlarem, i d'altres més petits a Sant Sadurní de Noia i Cervera. A més tenia una flota de 5 vaixells dedicats a l'exportació del producte.
Tanmateix, potser el més conegut de la família, és el seu fill Pere Grau o Guerau, que criat al magatzem de vi del seu pare, ja des de molt jove, va entrar al negoci del vi creant la seva pròpia marca que va batejar com a "Pera Grau", adaptant el nom a la fonètica castellana. Ell, que havia estudiat la Universitat de Barcelona llicenciant-se en ciències exactes, física i química, va engrandir encara més el negoci familiar. A més d'un gran industrial amb una fortuna considerable, també va destacar per les seves obres filantròpiques al Masnou o amb contribucions en els àmbits culturals. Va rebre diverses condecoracions i Alfons XIII li va atorgar el títol de Conde de Lavern, ja que era en aquesta població del municipi de Subirats a on la família tenia una gran explotació vinícola que avui encara existeix.
Però tornant a la Bodega Maristany o Viti Vinícola, la primera referència que hem trobat és en un expedient de l'Arxiu Administratiu, on llegim que Francisco P. Maristany, veí de Barcelona domiciliat al carrer de la Mercè, al mes de març de 1882, demana a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals construir "en una extensió de terreno que poseo en este Pueblo, lindante al norte con la carretera de Rivas, y al oeste con los terrenos immediatos al ex-Fuerte Pio, desea cerrar dicho terreno con una cerca provisional interin que se abren al publico nuevas vias trazadas en el plano del Ensanche".
Uns mesos més tard, al mes de maig, demana "edificar unos almacenes para deposito de vinos con arreglo a los planos adjuntos" i posteriorment "la instalación de una caldera de vapor de fuerza 2 caballos con màquina de humo?(¿interrogant?) para la industria que ejerce siendo el volumen de 800 litros".
Finalment, el 26 de juny de 1884, segons publica "La Vanguardia", s'inaugura el magatzem. Copiem una part del text publicat perquè ens sembla que està molt ben explicat: "Anteayer tuvo lugar la inauguración de los grandiosos almacenes de vino que posee don Francisco Maristany, situados en la carretera de Ribas, entre el Fuerte Pio y el Clot.
El vastisimo local, que lleva el nombre de "Vini-Vitícola", es, sin duda el mayor que en su clase existe, ocupando una extensión de cien mil metros cuadrados,distribuidos en cuatro departamentos destinados: uno á la construccion de bocoyes, otro a la carga y descarga y al laboratorio químico y las otras dos a los toneles de vino sujetos á eleboracion siendo el números de estos toneles de treinta y res (tres??), variando sus dimensiones desde tres mil quinientos hectrólitos ,que són los mayores que hasta ahora se han construido, á setenta, pudiendo contener en total treinta mil hectólitros de vino elaborado".
Segons Francesc Cabanas, al llibre "la Burgesia catalana", l'edifici era, alhora, el magatzem i les oficines de l'empresa i era el més important de Catalunya i de l'estat, tant per la seva capacitat de dipòsit com la modernitat de les seves instal·lacions.
El 1912, Pere Guerau vengué la Viti-Vitícola i va comprar uns terrenys al carrer Mallorca, 433 cantonada amb Padilla on avui hi ha el Mercat de Sagrada Família. Allí va construir un nou edifici projectat per Sagnier, en un terreny que ocupava gairebé una illa de l'Eixample i que es va inaugurar el 1919.
No sabem qui va comprar l'edificació del carrer de Ribes, ara són habitatges. (1) El seu germà gran, Isidre, va morir sense hereus a Alacant i Francisco va reclamar l'herència.
Bibliografia i referències
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@284092
0393_02_1882 Francisco P. Maristany sol·licita edificar uns magatzems de vi entre el carrer de Casp i carretera de Ribes.
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@179303
0211_00_1884 Francisco P. Maristany propietari dels magatzems de vi situats al carrer de Casp, amb la carretera de Ribes, sol·licita permís i legalització de la caldera i màquina de vapor.
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@284182
0426_00_1882 Francisco Pedro Maristany sol·licita construir les teulades dels diversos coberts annexos als magatzems situats davant la carretera de Ribes.
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@284939
0699_00_1884 Francisco Pedro Maristany sol·licita edificar un cobert provisional al solar situat entre el carrer de Casp i carretera de Mataró.
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@284036
0374_02_1882 Francisco Pedro Maristany sol·licita encerclar el terreny de la seva propietat situat davant la carretera de Ribes proper al "Fuerte-Pío".
• Francesc Cabanas "La Burgesia catalana" Ed Proa.
• Diari La Vanguardia 26 de juny de 1884.
• Anuari de l'Institut d'estudis catalans MCMXXI-XXVI pàg 386.
• Anuncis diversos trobats per internet.
Arxius:
• Arxiu històric del Masnou: documents molt diversos des de naixements i a
reconstruccions genealògiques familiars.
• Arxiu Històric del Poble Nou.
CARROSSERIES REYNÉS
El taller d'automòbils de Juan Reynés, va ser un dels pioners en la construcció de carrosseries de vehicles, tant de tracció animal com mecànica.
La tècnica de carrosser en aquells anys era molt important, ja que quan s'adquiria un cotxe es comprava el motor i la carcassa, la resta anava a gust del client i es personalitzava l'interior, els seients etc... Tot es feia de forma artesanal i al gust del propietari del vehicle.
Tot va començar quan a mitjans del s. XIX Juan Reynés Segui va fundar "Manufacturas de carruajes de lujo" que es dedicava a la construcció de carruatges de cavalls. Quan el primer taller, que estava al seu domicili de Ciutat Vella, se li va quedar petit, el va traslladar primer, al carrer Roger de Llúria 33 i posteriorment, al carrer de Consell de Cent 433, a un edifici de dues plantes, propietat de la família Reynés i que s'acabava de construir sota la direcció de l'arquitecte Antoni Serra. La planta baixa estava ocupada per les oficines i les seccions de fusteria, guarnició i carrosseria, al pis superior hi havia l'habitatge de la família.
A Reynés Segui el va succeir el seu fill Juan Reynés Gurgui que havia estudiat la tècnica de la carrosseria a l'estranger, amb estades a Toulouse i a París. Quan va tornar a Barcelona, va començar a treballar amb el seu pare i a la jubilació d'aquest, va agafar les regnes del negoci. Va ser ell qui va fer el pas de la construcció de vehicles de tracció animal a la de vehicles mecànics.
A més de carrosseria, l'empresa també tenia garatge, feia reparacions mecàniques, representava algunes marques comercials com Ramblec, Overland o Hotchkiss i tenia una exposició de motocicletes "Motosacoche". També participava en fires i sabem que va muntar un estand al primer "Saló de l'automòbil" de 1919.
Reynés Gurgui va ser un dels pioners de l'automoció a Catalunya, sent un dels fundadors de "l'Automòbil Club de Barcelona" l'any 1903 al costat d'Enric Cera, Ramon Casas, Josep Suitas, Joan Ponsa, Josep Bertrand i Marcel·lí Jorba.
Eren un grup d'automobilistes que igual demanaven al Ministerio de Obras Públicas millorar les carreteres, que s'oferien a l'Ajuntament de Barcelona per redactar les primeres normes de trànsit a la ciutat. Tres anys més tard, el 1906, quan el rei Alfons XIII va acceptar presidir el patronat, "Automòbil Club de Barcelona" va canviar el seu nom i va passar a anomenar-se "Real Automòbil Club de Catalunya" (RACC), nom que l'entitat encara conserva avui.
A la seva mort el va succeir el seu fill Juan Reynés Amat que el 1926 va reformar i ampliar l'edifici sota la direcció de l'arquitecte Francesc i Ferriol per convertir-lo en una casa d'habitatges; de fet, encara avui, si passem pel davant, podem veure la casa i la portalada d'entrada amb la "R" de Reynés.
També va edificar una nau al solar del costat de la casa, just a la cantonada de Consell de Cent amb passeig de Sant Joan, amb la idea de construir aeroplans. Aquest nou espai, d'arquitectura característica, va ser construït per l'arquitecte Eduard Mercader.
El nou edifici tenia una sola planta que comunicava amb el taller antic i per coberta tenia una estructura metàl·lica en forma de ventall bombat fet amb plaques de fibrociment. A l'interior era d'estil modernista amb les parets blanques. El portal i les finestres eren fetes en arc carpanell i perfilats amb motllures amb motius florals de ferro.
Reynés Amat es va associar, el 1918, amb Casimiro Soler, pioner de l'aviació, fundant la societat "Reynés y Soler", però no van construir mai avions i l'empresa es va especialitzar en la reparació de motors nàutics i aeronàutics.
A principi dels anys 20, Reynés Amat va abandonar la societat i la seva part va ser comprada per un altre inversor.
Finalment, ell abandonarà el negoci automobilístic a mitjan dècada i aquí li perdem la pista a l'empresa.
A la cantonada de Consell de Cent amb passeig de Sant Joan, actualment, trobem un edifici modern i a Consell de Cent 433, encara es conserva la portalada d'entrada als tallers; i com ja hem comentat abans, la "R" de Reynés esculpida en pedra a la llinda de la porta d'entrada.
Bibliografia i referències
• Expedient R296/128. Año 1909
"Expediente de permiso a d. Juan Reynés para construir unos bajos en el solar de su
propiedad sitó en la calles Paseo de Sant Juan y Consejo de Ciento".
• Barcelona de l'Eixample.
Raquel La Cuesta i Xavier Gonzalez. Editorial Base.
Webs:
"El modernisme perdut" .La
https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Autom%C3%B2bil_Club_de_Catalunya.
http://arqueologiadelmotor.blogspot.com/2012/08/carrocerias-reynes
http://elorigendelmotor.es/historias/carroceros_espanoles/carroceros_espanoles.
Imatges:
• Les quatre fotografies són del fons Branguli que està dipositat a l'Arxiu Nacional de
Catalunya.
• Expedient R296/128. Año 1909
"Expediente de permiso a d. Juan Reynés para construir unos bajos en el solar de su
propiedad sitó en la calles Paseo de Sant Juan y Consejo de Ciento".
OLIS SENSAT
Al mes de març de 1886, Gerardo Sensat rep el permís de l'ajuntament de Sant Martí de Provençals per construir una edificació en un solar de la seva propietat al carrer d'Alí Bei en un lloc "immediato del lugar denominado Fuerte Pio".
En el plànol que adjunta, es veu un solar petit de 240 metres quadrats al lloc que avui seria aproximadament Alí Bei 129 o 131. Sensat vol construir una nau àmplia amb un patí a la part del darrere que finalment s'inaugurarà l'any 1878 o almenys, aquest és l'any que es fa constar als anuncis de propaganda que hem trobat.
Gerard Sensat era nascut al Masnou, no sabem si tenia cap relació amb els Maristany del carrer de Ribes. Ell es dedicava a comerciar amb les colònies americanes sobretot amb l'illa de Cuba on sembla que portava oli i retornava d'allí amb sucre i altres productes.
El negoci de l'oli li va anar bé i, a poc a poc, el va anar ampliant fins a ocupar el que avui és la meitat d'una illa de l'Eixample; concretament, la fàbrica anava del carrer Marina 122 al número 130, continuava pel carrer d'Alí Bei del número 125 fins al número 139, seguint pel carrer Lepant fins al número 131.
El despatx estava a la façana de Marina i la sortida de mercaderies es feia pel carrer Lepant que, en aquells moments, quedava tancat i tallat per les vies del tren. L'empresa tenia secció de llauneria, litografia, fusteria, una moderna planta de refinació i grans bateries de filtres. També estaven els magatzems, les oficines i altres dependències.
A més, la fàbrica, produïa la seva pròpia electricitat i gas, fet que en aquells anys era força comú, ja que els sistemes de transport i magatzematge eren encara molt rudimentaris i es perdia molta energia en el transport. Per aquest motiu les empreses més grans tenien les seves calderes de carbó i fabricaven la seva propia energia(1).
A la mort de Gerard Sensat, l'empresa es va passar a denominar "G.Sensat Hijos" i va continuar ampliant el negoci, però sempre apostant per la qualitat. El 1888 guanyen dues medalles a l'exposició de Barcelona, el 1902 guanyen el gran Premi de Torino i al 1903 a Viena, el gran Diploma d'Honor i la Medalla d'Or. També el 1898, van registrar unes ampolles de vidre blanc que eren diferents de les existents per l'envasat i l'exportació d'olis. Igualment, es va anar expansionant i produïen i envasaven a Linares (Jaen), i comercialitzaven "aceitunas superiores" i altres productes.
Consultant les dades econòmiques del treball de Ramon i Muñoz sobre "la exportación española de aceite de oliva antes de la guerra civil" veiem com Sensat estava entre les 9 primeres empreses exportadores entre 1870 i 1900 i entre les 10 primeres entre 1930 1934 i apareix com a la segona entre 1951 i 1955.
Durant la guerra civil l'empresa va ser col·lectivitzada per la CNT i en el document que hem trobat a l'Arxiu Nacional de Catalunya s'explica que la fabrica, en aquell moment, té 134 treballadors (111 homes i 23 dones) i fa un inventari del mobiliari i "los utensilios" que inclouen des de màquines per la fabricació d'envasos de llautó a una completa maquinària per refinar i filtrar l'oli així com una màquina de vapor i un motor de gas pobre.
També creiem que s'hi va construir un refugi antiaeri per als treballadors perquè alguns veïns ens han parlat de l'entrada a un soterrani per Ali Bei-Lepant i que debia quedar destruit quan es van construir els edificis actuals.
Acabada la guerra civil, l'empresa va retornar als seus propietaris i va continuar amb el negoci de l'oli fins als anys 80 o 90 del S. XX. De fet, hem trobat un anunci a La Vanguardia de "La federación de aceites comestibles" de l'1 d'agost de 1981 on surt el nom de l'empresa en un llistat a on els fabricants d'oli es posicionen com a garants de qualitat del seu producte en front de les noticies sobre la toxicitat de l'oli de colza que tantes morts i hospitalitzaions estava provocant aquells dies.
Per finalitzar, ens agradaria citar les marques més conegudes de la seva producció que van ser "G.Sensat" i " Sublime Sensat" i que es trobaven als colmados i autoserveis.
(1) Per coneixer els inicis de la llum a Barcelona, mireu al blog l'entrada dedicada a la Central Catalana de Electricidad".
Bibliografia i referències
• https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/permalink/1@285485
referencia0894_00_1886 Gerardo Sensat sol·licita edificar uns baixos al solar que posseeix situat al carrer d'Alí Bei.
• Ramon y Muñoz
"La exportación española de aceite de oliva antes de la guerra civil"
• La Vanguardia de "La federación de aceites comestibles" de l'1 d'agost de 1981
• Arxiu Nacional de Catalunya
"Consejo economico administrativo del Sindicato de las Industrias alimenticias" CNT-AIT
• Arxiu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
Nom del fons: BASSEGODA (ARQUITECTES)
Codi de fons:COAC1000-7
LAURENDOR
L'empresa Laurendor es va crear l'any 1936 en un pis del carrer Castillejos 164, lloc on la parella Salvador Gil Notari i Elena Jimenéz Chavalera van muntar un petit laboratori, uns dies abans de començar la guerra civil. Era una petita empresa familiar dedicada a la cosmètica i als productes de bellesa.
L'any 1937, es van traslladar a la Gran Via 755-757, entre Padilla i Castillejos, i van poder esquivar l'intent d'intervenció de l'empresa que obligava el Decret Tarradellas i la Comissió d'Indústries de Guerra. L'actual propietari, Salvador Gil, ens va explicar que el seu avi va aconseguir convèncer el comissari polític que els productes que fabricaven no servien per fer armament i, en canvi, creaven llocs de treball i -això és afegit nostre- també, apujaven la moral de la població. Aquest fet va permetre l'empresa a continuar amb la seva activitat durant tota la guerra.
També ens va explicar que, atesa l'escassetat de matèries primeres, la seva àvia Elena anava a la Boqueria a comprar productes vegetals com cogombres, per poder fabricar cremes com, per exemple, la de "leche de pepinos".
En acabar la guerra, van continuar treballant a la Gran Via 755-757, però van tenir molts problemes. L‘empresa s'havia creat durant la República i el nou govern franquista es va dedicar a tancar moltes empreses republicanes, sense pensar en la destrucció del teixit productiu que això provocava i, alhora, el retard que es produia en la recuperació econòmica del país. Fets com aquest són els que van contribuir a allargar, molt més temps, la carestia de la postguerra.
Els primers anys del franquisme, també van ser molt durs perquè l'autarquia imperant no els permetia fer les importacions necesaries per aconseguir moltes de les matèries primeres necessàries per a la fabricació industrial. Tanmateix, la mateixa autarquia que mirava amb lupa o, directament, no deixava treballar les empreses estrangeres, va afavorir Laurendor, ja que li treia competència i això li va permetre tenir una projecció més gran. Així quan es va recuperar el concurs de Miss Catalunya després de la guerra civil, l'empresa es va convertir en patrocinadora, ja que era una marca cent x cent nacional.
Laurendor col·laborava amb programes de ràdio i organitzava concursos amb importants premis per a les participants. La propietària, Elena J.Chavalera, feia demostracions cosmètiques a perfumeries, perruqueries i, fins hi tot, a l'hotel Ritz, tal com les veiem anunciades a "La Vanguardia". Tot ajudava a fer que fos una marca reconeguda a Catalunya.
També contribuïa a les activitats que feien al barri, com la Festa Major de la Gran Via: alguns veïns del barri recorden com Laurendor patrocinava el ball de festa major i obsequiava totes les participants amb productes de bellesa de la seva marca.
També hem trobat algunes contribucions una mica peculiars com quan els laboratoris de la marca, l'any 1953, es van fer servir perquè el catedràtic de farmacologia Francisco Garcia Valdecasas, fes les proves per construir un estómac artificial per a nens amb problemes digestius.
Laurendor cuidava molt la seva imatge, fent que els cartells i tots els elements publicitaris fossin dissenyats per artistes locals com Emilio Freixas o Mariano Brunet. Els anuncis, del gust de l'època, oferien la imatge de dones estilitzades, elegants i sofisticades que cuidaven molt el seu aspecte físic i que, probablement, eren l‘objecte de desig de moltes de les clientes.
També feien activitats que avui qualificariem de màrqueting, com quan la coneguda actriu Mary Santpere va visitar els laboratoris amb motiu de la sortida d'un nou producte.
Als anys 60, l'empresa va continuar creixent, aprofitant el "desarrollismo" de l'època i que la gent tenia més diners per poder gastar en coses menys necessaries.
A finals dels anys 70 / inici dels 80, es van traslladar al carrer Cuzco, al barri de Bon Pastor. Allí van continuar fabricant productes cosmètics, primer, amb la marca Laurendor i després, com a marca blanca per d'altres empreses de sector.
A finals de 1988, va sortir publicat a "La vanguardia" l'anunci que la Junta d'accionistes havia decidit canviar el nom de "Productos de belleza Laurendor S.A." per "Laurendor S.A."
L'any 2011, quan va complir 75 anys, l'empresa va rebre una placa commemorativa de la Cambra de Comerç de Barcelona, com l'empresa fabricant de cosmètica més antiga del mercat espanyol. Però, malauradament, aquest mateix any 2024, hem llegit a la premsa que l‘empresa ha presentat suspensió de pagaments.
Per acabar, ens agradaria recordar alguns dels productes més famosos de la marca entre els anys 40 i 60: El més important i més recordat per tothom amb qui hem parlat és "Pakilin bronceador" i/o "Pakilin satinado", creats l'any 1942; un mètode cosmètic enginyós per substituir les mitges.
Us expliquem, perquè avui ens pot semblar força inversemblant....En aquells anys de postguerra, previs a l'aparició del nylon, la majoria de dones no es podien permetre comprar mitges de seda o gasa i s'havien de conformar amb mitges de llana, leotardos o no portar res. El Pakilin era una crema que es posava a les cames i, la seva textura satinada, feia que semblés que la persona portava mitges. En alguns casos, algunes dones es pintaven, a la part del darrera de les cames, una ratlla negra com si fos la costura. En un anunci que hem vist a "La Vanguardia" es publicita que "medias Pakelin más perfectas que la mejor media de gasa".
Tan segurs estaven del seu producte, que van fer un concurs on els participants havien d'endevinar, d‘entre tres fotografies, quines cames portaven Pakelin, quines mitges de gasa i quines no portaven res.
D'altres productes famosos van ser: "Tatuaje"(1955) una barra de llavis permanent, "In-Ka-Mo" (1950) crema dentífrica vitaminada o "Plateau Mask" o "Maskcop", que eren maquillatges fluids, tant de diari com de festa.
En èpoques recents, han fabricat d‘altres productes, però cap ha tingut la repercussió del Pakelin.
Agraïm a Salvador Gil, tota la informació que ens ha proporcionat per poder escriure el text i la seva amabilitat a l'hora de donar-nos fotografies que l’acompanyen.
Bibliografia i referències
Arxiu Administratiu
• Eix 40721/128 Q127
Diaris
La Vanguardia
• LVG19420117-003.
• LVG19420215-004
• LVG19420222-002
• LVG19420401-012.
• LVG19430817-002
• LVG19430919-002
• LVG19440905-016
• LVG19520424-008
• LVG19540522-030
• LVG19540522-030.
• LVG19580626-004.
• LVG19581015-033
• LVG19881229-054
Internet
• https://www.beautymarket.es/estetica/laurendor-condecorada-en-su-aniversario-estetica.
•https://cronicaglobal.elespanol.com/business/confidente-vip/20240417/lacosmetica-barcelonesa-laurendor-presenta-concurso-acreedores
FICIS
Les primeres notícies que tenim del carrer Marina 168 són que José Ros Parellada demana permís per tancar un solar de la seva propietat, al carrer Marina 316 a Sant Martí de Provençals, l'any 1899. També demanarà permís per construir un cobert per a usos agrícoles. L'ajuntament li permet fer-ho amb la condició que compleixi amb algunes normes, entre les quals hi ha "el respeto a les alineaciones del plano oficial de Ensanche trazado por el ingeniero Cerdà".
El terreny estava al costat del Rec Comtal, entre el carrer Cortes i Casp, i "tenía una superfície de 49.139 palmos, equivalentes a 1.856,35 metros cuadrados". Tenim aquesta informació perquè, l'any 1903, la viuda de José Ros li vendrà, amb tot el que hi ha construït, a Felipe Potau Prous.
Aquest mateix any 1903, el nou propietari demana permís per construir-hi un magatzem i dues quadres per a animals, als baixos. També demana fer "un baden para el paso de carruajes y un pozo negro" per conduir les aigües fecals. En algunes pàgines del document, ja apareix que Felip Potau està, en realitat, edificant una fàbrica que serà "de aprestos".
Quatre anys més tard, el 1908, serà Teresa Rosselló, viuda de Felipe Potau, qui demanarà permís "para construir una casa-torre en el patio de la fàbrica" i també notifica que vol llogar-la. Els plànols que presenta adjunts a l'expedient corresponen exactament a les fotografies dels Merletti que tenim de la fàbrica de Ficis SA i què nosaltres datem de finals dels anys 20 o inici dels 30.
Consultant les memòries del Sr. Ramon Ventura, llegim que ell parla d'una indústria tèxtil al 164 del carrer Marina anomenada "Estebanell i Pahisa" i descriu el lloc on estava situada: "una finca amb edifici interior, l'entrada era un gran pati amb un jardí amb palmeres" i afirma "que al mateix lloc hi havia una fàbrica d'aprests i encolats anomenada "Marina" i la fàbrica de pintures Ficis". No hem trobat cap referència més de les altres empreses de les que fa referència, només de Ficis SA; com tampoc hem trobat enlloc, la data de quan es va instal·lar al carrer de la Marina.
Tampoc hem trobat massa informació que parli de FICIS, que és l'acrònim de "Fabrica Española de colores y tintes para las artes gráficas SA". Nosaltres creiem que pot tenir relació amb una empresa italiana de Milà, que té un nom molt similar "Fabbrica italiana di colori ed inchiostra de stampa" i que també s'anomena FICIS SA; però és una hipòtesi que caldrà continuar investigant tot i que, algunes de les dades del següent paràgraf, ho poden corroborar.
El propietari de la FICIS del carrer Marina, era Adolfo Ventura Zurla, que era d'origen italià. No sabem exactament quan va arribar al barri per instal·lar-s‘hi. En canvi, sí que hem trobat una publicació a la Gaceta de Madrid del 25 de juny de 1931, on s'indica que a la subhasta pública que es va fer per comprar les tintes tipogràfiques de "La Fàbrica de Moneda y Timbre" de 1931-1932, FICIS, tot i haver estat adjudicatària provisional del servei, l'acabarà perdent perquè no té el certificat de productor nacional.
Aquesta notícia implica dues coses: que parlem d'una empresa gran i amb molta solvència econòmica, ja que sino no s'hagués pogut complir amb els requisits per presentar-se al concurs públic; i l'altra, que tindria l'origen o capital estranger, atès que no va passar el filtre de ser una empresa espanyola.
No hem trobat cap referència més ni de la guerra civil ni de la postguerra. Sabem que als anys 60, l'empresa continua al barri, tal com es pot observar en alguna factura que hem trobat per internet, però no sabem si encara fabricava al carrer Marina o només estaven les oficines. El cert és que continuava sent una empresa bastant potent perquè exportava a tot el país.
L'any 1984, l'empresa ja està instal·lada a Sant Adrià de Besòs i d'alguna manera que no hem pogut esbrinar, suposem que, econòmicament, forma part del conglomerat d'empreses del grup Rumasa. Quan aquest grup és expropiat per l'Estat, FICIS és comprada per l'empresa BASF que pagarà per ella, segons el diari "El País",19 milions de pessetes i serà absorvida pel grup.
Avui, al terreny on hi havia FICIS, hi ha habitatges.
Bibliografia i referències
Arxiu Administratiu
• Expediente José Ros.
Registro 4, fol 311. Comisió de Ensanche 7400. Año 1899.
• Expediente Felipe Patau.
Registro 5, fol 258. Comisión de Ensanche 9446. Año 1903.
Altres
• La Vanguardia 29-7-1961
• El pais.com/diario/1989/12/16
• La Gazeta de Madrid. Data 25-6-1931.
• La Gazeta de Madrid. Data 25-8-1931
AUTOMOBILES EUCORT
L'any 1939, després de 3 anys de guerra civil, la majoria d'infraestructures del país estaven destruïdes. La precària situació econòmica, agreujada per la pèrdua de talent, el context de repressió social i l'aïllament internacional, va portar als primers governs franquistes a intentar que el país fos autosuficient; i per aquest motiu, es van fomentar una sèrie de mesures que van tenir un gran pes en el futur desenvolupament industrial. En aquest context, va néixer Eucort que és l'acrònim d‘ Eusébio Cortés, el seu fundador.
La indústria automobilística havia tingut un gran pes des de finals del S.XIX a Barcelona. Un d'aquests fabricants era l'empresa Sitjes, que als anys 1935-1936 ja havia fabricat cotxes (1) i en acabar la guerra, va haver de sobreviure fent reparacions, però sense poder rellançar la seva producció. L'any 1945, va vendre les patents, els projectes i els permisos a Eusébio Cortés.
Eucort va quedar constituïda el 6 de juny de 1945 amb el nom d‘ Eucort S.L., amb un capital social de 7 milions de pessetes, uns 42.000€ (2).
Eusébio Cortés era el que avui anomenem un emprenedor, havia fet diners amb productes alimentaris derivats de l'ametlla i va decidir que el país necessitava vehicles assequibles per modernitzar-se. La seva idea era fer vehicles utilitaris en sèrie... uns 50 per dia.
La fàbrica es va establir al carrer Nàpols 124, entre Gran Via i Casp, en unes instal·lacions que havien estat el taller de Guillermo Kufert i "Carrocerias Marrugat", societat que també va ser comprada per Cortés.
Segons els seus fills, als baixos, estava la fàbrica, al primer pis, l'oficina tècnica i al pis superior, estava el despatx d'Eusébio Cortés que, en realitat, era un petit apartament d'estil americà que disposava de cuina, cambra de bany, sala de reunions i un despatx per visites especials (3). El local era una nau de 4.673 metres quadrats que comunicava, per la part del darrere, amb el carrer Sicília i, possiblement també, amb el carrer Casp.
El personal de la fàbrica estava compost de treballadors de "Marrugat", de "Tallers Pujol" i de "Nacional Sitjes". També, hi treballaven diversos enginyers alemanys (4), de fet, el director tècnic era Franz Gottlieb Wehtle, ex comandant de la Legió Còndor. El cap de delineants de l'oficina tècnica era el barceloní Gerardo Metzger.
Els inicis devien ser frenètics, van construir 4 prototips en un temps rècord de dotze mesos per poder-los exhibir a "la XVI Feria Oficial de Muestras" que es feia a Barcelona el juny de 1946.
Van causar força sensació, ja que l'estand d'Eucort mostrava uns vehicles acabats, fabricats al país i a més, l'empresa acceptava encàrrecs... una cosa insòlita en un temps en què calia tenir "enchufe" per aconseguir la majoria dels béns. A més, els visitants podien seguir tot el procés de fabricació mitjançant maquetes i gràfics explicatius que permetien veure des de l'entrada de matèries primeres fins a la finalització del vehicle.
Els cotxes eren una còpia de la DKV (5) de 2 cilindres, amb una carrosseria d'inspiració nord-americana; això va fer que la gent i la premsa considerés que "Eucort no desmerecia frente a los modelos de marcas extranjeras". Més endavant, el mateix Cortés inventarà un motor de 3 cilindres.
Però no era tot tan fàcil, i tot i que Cortés estava molt ben relacionat amb el règim franquista, dins d'aquest, hi havia interessos molt diversos i grans tensions.
A més, el país estava sumit en una permanent manca de matèries primeres que paralitzava la recuperació econòmica i a la que s'havia d'afegir, els talls diaris de llum elèctrica que feien inviable la producció en cadena, tal com pretenia Eusébio Cortés.
Així, quan l'empresa va demanar a la Dirección General de Indústria l'aprovació de la seva iniciativa i de ser declarada com a "Empresa de Interés Nacional", aquesta li va prometre el seu suport, sempre que tingués una resolució favorable de l'INI (6).
La realitat és que el “Departamento de automóviles” de l’INI, amb Jaime Nadal al capdavant, va emetre un informe negatiu i li va suggerir que provés de fer la demanda més endavant.
La veritat era que l'INI ja tenia la idea de fer una fàbrica de cotxes estatals, que primer es va anomenar SIAT i que va acabar essent la SEAT, i Eucort col·lisionava amb aquest projecte.
Tanmateix, com la “Dirección General de Indústria” ja s'havia compromès i Eusébio Cortés ja havia fet una campanya de propaganda del nou vehicle, se li va donar "llargues" per guanyar temps.
Eusébio Cortés va fer un augment de capital i va convertir l'empresa en societat anònima el 2 de febrer de 1947. El capital social va passar a ser de 30 milions de pessetes (180.000 €) que, segons la inscripció al registre mercantil, es tractava de 60.000 accions valorades cadascuna en 500 ptes. (3,00 €). Cortés aportava a l'empresa un actiu-passiu de 13.475.500 ptes. (80.998,776 €) i es comprometia a aportar-hi 4 milions més (24.000 €) en metàl·lic, en un termini màxim d'un any. Els altres accionistes: Facundo Sarri Sala, Gregorio Prieto Capón i Carlos de la Cuadra Escrivá de Balaguer també es comprometien a ingressar diverses quantitats econòmiques a canvi d'accions. La societat va nomenar Eusébio Cortés com a gerent i també com a president del Consell d'administració.
L'empresa fabricava diversos models de cotxes: una camioneta amb sostre de lona, un cotxe familiar de 7 places "carrossat" en fusta, anunciat com a "rural" i conegut popularment com a "Rúbia" i un furgó tancat.
Però, també, feia cotxes esportius que participaven en curses i exhibicions com la carrera organitzada a Montjuïc el 6 de març de 1948, la pujada a Montserrat l'any 1949 o la pujada a l'Arrabassada. També va fer d’altres models com el descapotable "carrossat" per Capella (6).
Els cotxes, però, tot i estar sotmesos a diversos controls, no eren del tot fiables i sovint tenien problemes mecànics i van agafar fama de funcionar malament, però estem parlant d'una època en què fer qualsevol cosa era molt complicat. La fàbrica en aquells anys, ja tenia 905 treballadors entre operaris, administratius i mecànics.
L'any 1948 va rebre una comanda molt important d'Argentina, un país “amic”, que hauria de fer viable econòmicament l'empresa, però no va ser així perquè no la va poder complir tot i demanar a l'Estat que es convertís en accionista de l'empresa, cosa que aquest no va voler fer.
L'any 1949 es van començar a muntar motors de 3 cilindres, juntament amb els de dos, en un model que tenia la carrosseria millorada, que va rebre el nom de "Victoria" i que comptava amb una versió familiar, turisme i Rúbia.
El preu dels vehicles aquell any era:
• Un turisme 60.000 ptes. (360 €)
• Un rural 55.000 ptes. (330 €)
• Una furgoneta 51.550 ptes. (309,30 €) (7)
El mateix any, es va publicar el decret que autoritzava l'INI a posar en marxa una fàbrica d'automòbils i l'11 de juny, quan el Dictador Francisco Franco inaugura "La Feria de Muestras de Barcelona" i en el seu recorregut visita l'estand de Eucort, molts van pensar que aquesta seria la fàbrica escollida. Però ben aviat, es va anunciar que l'empresa triada seria FIAT.
Cortés no es va rendir i va tornar a demanar ajuda al seu amic Serrano Suñer, que es va dirigir directament a la presidència de govern per mirar d'aconseguir algun suport econòmic, com una subvenció de 10.000 ptes. (60 €) per cada vehicle produït o negociar una quantitat en funció de la producció final. Feina impossible, tant per la situació econòmica d'Eucort, molt malmesa, com per la competència que aquest podria significar per a la nova empresa automobilística.
L'any 1950 va presentar el que seria l'últim model de la fàbrica, un "Victoria" amb trets americanitzats com un frontal estil "Studebaker" en un intent desesperat per recuperar econòmicament l'empresa, que va acabar fent fallida el 21 de desembre.
Els últims Eucorts es van acabar en unes instal·lacions al carrer València 127 i ho van fer dos antics treballadors de la fàbrica (8) que, amb un tercer soci, fundaran la societat "Auto Nacional SL" el 29 de desembre de 1950.
La llicència d'Eucort va passar a mans de "IMOSA" (9), que va ocupar la fàbrica mentre construïen la seva factoria a Àlaba i que es comprometia a pagar "un canon neto de mil quinientas pesetas por cada uno de los automobiles que aquella produzca desde ahora y hasta el año 1955 inclusive com un máximo de 3000 unidades y a partir del 10 de enero de 1956 y hasta un máximo también de tres mil unidades anuales" El pagament era anual i s'havia de liquidar els primers quinze dies del mes de gener.
La relació comercial d'ambdues va continuar fins a la dissolució d'Eucort el 28 de desembre de 1961.
Segons fonts fidedignes, la producció total de vehicles d'Eucort va ser d’entre 1500 i 1700 unitats, lluny del projecte inicial.
Com no hem pogut accedir als llibres de comptabilitat, no sabem si aquests pagaments es van fer i com es van abonar les quantitats. Tampoc ens queda clar perquè la relació contractual continua fins a 1961, IMOSA es trasllada a Àlaba, l'any 1951, i firma un contracte de llicència amb Auto Union GmbH per fer vehicles DKW.
No ens agradaria acabar sense explicar dues anècdotes d'Eucort molt desconegudes:
El 13 d'agost de 1947, la fabrica Eucort va ser atracada pels maquis, concretament per Lluís Facerias. Segons ens van explicar els fills d'Eusébio Cortés, Facerias va entrar per la porta del carrer Nàpols 124 acompanyat de dues persones més, van treure unes metralletes i van amenaçar els treballadors. Facerias va pujar al despatx de Cortés, i aquest li va donar la cartera que, segons la seva filla, sempre portava buida, Facerias li va retornar, però en baixar del despatx, va anar a comptabilitat i es van endur els diners de la nòmina que segons La Vanguardia (10) pujaven a 100.000 ptes. (600 €). Sembla que els van intentar perseguir en dos cotxes però sense èxit. Segons els fills, l'atracament va ser un daltabaix per les finances, ja precàries, de la fàbrica.
La segona cosa va ser que Eusébio Cortés va regalar a Carmencita Franco Polo, filla del dictador, un Eucort que va fer arribar al Palacio del Pardo en un intent per congraciar-se amb el seu pare, un fet prou usual en aquella època.
(1) Recordem, tal com expliquem a Carroceries Reynes, que els cotxes no es fabricaven en cadena, els compradors compraven un xassís i un motor i el "carrocero" era l'encarregat d'acabar el vehicle al gust del propietari.
(2) En algun document trobem que van ser només 6 milions.
(3) Eusébio Cortés estava molt ben relacionat amb alguns prohoms del règim franquista, d'entre altres, era molt amic de Ramon Serrano Suñer i hi ha qui insinua que també hi va passar Franco o alguns dels seus més propers.
(4) Possiblement, que eren nazis refugiats a Espanya després de la caiguda del Reich.
(5) Un informe de la CIA parla que són calcats al DKV i que, probablement, estaven fets amb els plànols originals, trets d'Alemanya de manera irregular.
(6) Instituto Nacional de Indústria.
(7) Els Capella eren carrossers des del s. XIX.
(8) En aquells moments, eren molts diners i a més, els cotxes s'havien de pagar en efectiu o en lletres de canvi, ja que el sistema de pagament a terminis no es va autoritzar fins l'any 1962.
(9) Eren Angel Gill Deu i Vicente Fullera Boguña. El tercer soci era Lorenzo Marco Sarrió.
(10) IMOSA són les sigles de "Industrias del motor sociedad anònima" i va ser fundada el 17 de novembre de 1950.
(11) La Vanguardia de 15 de març de 1952.
Donem les gràcies a Carmen i Miquel Cortés Canalda per tota la informció que ens van donar a la entrevista que els vam fer com també a Mari Tere Cortés i a Jesus Cortés Cots.
Bibliografia i referències
Arxiu Mercantil de Barcelona
Expedient 32159601 EUB
Automobiles Eucort
Llibres
Arcas González, Javier
"Automóviles Eucort, la empresa que pudo motorizar España".
Editorial Círculo Rojo
2014
Cortés Cots, Jesús
"Eucort, los sueños de un precursor en la Cataluña de posguerra".
Editorial Letras de autor
2020
L'enginy de la postguerra. Microcotxes de Barcelona.
Llibres de sala núm 11
MUHBA a Fabra i Coats.
Articles
Folch Ramon
"Los Eucort y la Fira,hace 65 años".
Maocho, Felix
"Eucort, el primer coche en serie hecho en España".
18/7/2010
Palomar, Cristina
"El primer cotxe català es va fer al Fort Pienc”.
San Roman, Elena
"El nacimiento de la Seat: autarquia e interveción del INI".
Revista de historia indústrial núm 7.
Universitat de Barcelona 1995.
Vargas Colarons, Ricard
"El maquis a Catalunya 1939-1963".
La Vanguardia
08-06-1946
10-06-1948
11-06-1948
31-10-1948
30-11-1948
08-02-1949
08-03-1949
10-04-1949
11-06-1949
15-03-1952
Enllaços internet
www.autopasion18.com/HISTORIA-EUCORT
www.vestigiosdebarcelona.wordpress.com/2012/07/12la-fabrica-de-vehiculos-eucort
www.motorhistoria.blogspo.com.es/2011/02/historia-de-la-automocion-espanola-iv
www.autdescuento.com/blog/2010/09/03/leyendas-hispanas-eucort
www.felixmaocho.wordpress.com/2010/07/31/hemeroteca-eucort-el-primer-coche-de
www.fuentesdeayoder.com/textos/furio/furio/
www.lamevabarcelona.cat/barcelonablog/es/insolito/los-microcoches-y-la-industria-de-la-automocio
www.wikipedia.carrocerias-capella
www.elperiodico.com/..../loseucort
www.bdebarna.net
www.enciclopedicatalana.cat/ec
www.mdridmasd.org/blogs/patentesymarcas/2017/documenacion-desclasificada-las-patentes-y-la-cia
