Novembre 2017
No va ser fins a la 1a Guerra Mundial quan els medis aeris, zepelins o avions, van començar a ser usats com a armes de guerra. En aquells moments les deficiències tècniques no van permetre generalitzar el seu ús però es va demostrar la seva eficàcia tant ofensivament com en missions d'espionatge.
Espanya serà el primer país europeu on es bombardejarà intensivament la rereguarda i per primer cop s'haurà de protegir el territori allunyat del front.Els bombardejos seran emprats com a arma de desmoralització de la població tant de la població civil indefensa que rebrà atacs aeris indiscriminats com la dels combatents al front que veuran com les seves famílies són atacades sense que ells puguin fer res per ajudar-los.
A Barcelona els primers atacs aeris importants es produiran quan l'exercit de Franco conquereixi Mallorca. La raó és que els avions que s'enlairaven de Mallorca podien arribar a la costa catalana en mitja hora i en volar sobre el mar eren molt difícils de detectar i poder donar l'alarma a la població.
El govern republicà preveien que els atacs aeris es podien generalitzar va començar a preparar-se. A Barcelona al mes d'agost de 1936 es va crear el Servei de Defensa Passiva Antiaèria (SDPA). Serà aquest organisme qui articularà tota l'organització de la defensa passiva de la ciutat i començarà la construcció dels refugis antiaeris.
 |
| Refugis Antiaeris |
Des de el principi de la guerra Barcelona ja havia estat atacada des d'alguns vaixells pràcticament sense conseqüències però a partir del primer bombardeig important, el 13 de febrer de 1937, la població es va organitzar i va començar a construir refugis per protegir-se en una mobilització sense precedents a Europa.
 |
| Refugis Antiaeris - Junta local de Defensa |
De refugis en va haver-hi de moltes classes però hauríem de distingir dos tipus:
Els ja existents que generalment eren espais que es van adequar per adaptar-los a les noves necessitats. Alguns exemples: el metro, fàbriques, solars...
Els de nova construcció espais que es van fer expressament per protegir. En aquest cas hi ha una gran diversitat. Des dels anomenats “Generals” que van ser construïts per l'Ajuntament fins als que es van fer en cases particulars per ús privat que normalment eren de galeria o els d'empreses fets pels treballadors.
Els ja existents que generalment eren espais que es van adequar per adaptar-los a les noves necessitats. Alguns exemples: el metro, fàbriques, solars...
Els de nova construcció espais que es van fer expressament per protegir. En aquest cas hi ha una gran diversitat. Des dels anomenats “Generals” que van ser construïts per l'Ajuntament fins als que es van fer en cases particulars per ús privat que normalment eren de galeria o els d'empreses fets pels treballadors.
L'Ajuntament de Barcelona va projectar uns refugis antiaeris que eren anomenats "Generals".
 |
| Refugis Antiaeris - consells |
Els refugis havien de tenir unes característiques molt concretes:
• Havien de tenir una major capacitat.
• Estar construïts amb materials més resistents.
• Havien de ser nous i d'estar en llocs oberts (solars, places o cruïlles amples), ja que en acabar el conflicte es volien reutilitzar per altres usos ciutadans: dutxes, sales de lectura o aparcament de vehicles.
De refugis Generals es van projectar 11 però molts no els van ni començar a construir i d'altres es van deixar a mig fer (1). L'únic que es va continuar fins a acabar la guerra va ser el número 41 a la plaça Hermenegildo Giner de los Rios i que avui coneixem com a plaça Tetuan.
En properes entrades us parlarem de tres classes diferents de refugis que tenim o hem tingut al barri de Fort Pienc i que en algun cas es poden visitar.
Bibliografia:
- Albertí, Santiago/ Albertí,Elisenda
“Perill bombardeig! Barcelona sota les bombes”.
Editorial Albertí - Barcelona 2004
- Varis
- Varis
"Atles dels refugis de la guerra civil espanyola a Barcelona"
Barcelona 2002
- Besolí Martí, Andreu
"Los refugios antiaereos de Barcelona: pasado y presente de un patrimonio arcano"
Ebre 38.
Revista Internacional de la guerra cívil
- Contel, Josep Ma.
___________________________________________________________________________________
REFUGI ANTIAERI DE LA PLAÇA TETUAN
Va ser construït amb un pressupost municipal de 538.938,80 pessetes (3239,02 €) una quantitat molt alta per l'època, de fet només van haver dos refugis més pressupostats per una quantitat igual o superior.
 |
| Planol Refugi Antiaeri Tetuan |
La data del projecte és del 26 d'abril de 1937, el pressupost es va aprovar al Ple de l'Ajuntament el 13 de maig i les obres es van iniciar el 7 de juny del mateix any.
Les obres van ser encarregades a l'Agrupació Col·lectiva de Construcció de Barcelona (ACCB) i no tenim data de finalització, ja que l'últim seguiment de l'estat de les obres es fa 21 de gener de 1939 quan les tropes franquistes estan a punt d'entrar a la ciutat.
Fins fa poc temps pensàvem que no s'havia utilitzat mai però fa poc un veí del barri el sr. Antoni Pascual ens va dir que a ell la seva família li deia que baixaven al refugi quan hi havia bombardeig, encara que ell no ho recorda per què tenia 2 anys...
 |
| Planol Refugi Antiaeri Tetuan |
 |
| Planol Refugi Antiaeri Tetuan |
El primer projecte tenia previst construir 4 seccions iguals però independents que ocupaven tota la plaça, es feia així per motius de seguretat, ja que era millor no concentrar tanta gent dins del mateix refugi.
La capacitat, segons Josep Ma Contel era de 2548 persones.
Cadascuna de les seccions estava formada per una galeria principal que tenia una escala de sortida a cada extrem i nou galeries perpendiculars de 3,60 metres ample i 3 metres d'alçada.
El sostre era de 0,75 m i fet de formigó cobert de maó pla. Tenia lavabo i bancs de fusta collats a la paret per evitar que es moguessin per l'ona expansiva de les bombes. La tipologia del refugi era del tipus cel·lular: diversos compartiments separats per parets.
El sostre era de 0,75 m i fet de formigó cobert de maó pla. Tenia lavabo i bancs de fusta collats a la paret per evitar que es moguessin per l'ona expansiva de les bombes. La tipologia del refugi era del tipus cel·lular: diversos compartiments separats per parets.
Cal dir que de les quatre seccions projectades només se'n van pressupostar dos però al final només es va construir una per fer l'obra es va haver de destruir tota la zona enjardinada que hi havia.
 |
| Refugi Antiari Tetuan |
L'ACCB utilitzava tècniques de construcció modernes i feina servir el formigó armat que substituïa al maó en el bastiment de les galeries, això era important per què aquest material tenia la capacitat de suportar l'impacte de bombes de gran tonatge.
Al seu llibre, la Judit Pujado ho explica així. "L'encofrat es feia de fusta recuperable i, a continuació, s'introduïen rodons de ferro entre la fusta i el terra i mitjançant un compressor i es procedia a introduir el formigó que gràcies a l'estructura metàl·lica adquiria molta duresa. Un cop pres el formigó (aproximadament unes 24 hores) ja es podia recuperar l'encofrat de fusta i, així, tenien el túnel fet i revestit".
 |
| Refugi Antiaeri Plaça Tetuan |
Aquesta tècnica no era nova per què ja s'havia fet servir en la construcció dels túnels del metro de Barcelona i garantia una bona seguretat.
La construcció del refugi no va estar exempta de polèmica, ja que es van presentar queixes sobre la lentitud dels treballs que es van atribuir a l'excepcionalitat del moment i a l'escassetat de materials com ferró o ciment. Sembla però que hi va haver alguna cosa més i que en algun moment va ser una vaga encoberta dels treballadors que no cobraven les setmanades.
Com a curiositat quan es feien les excavacions pel refugi es va trobar la primera pedra del monument que s'havia projectat en record dels "herois de la guerra d'Àfrica" i que s'havia col·locat el 23 d'agost de 1910. Era una ampolla dins d'una pedra a on s'havien posat diversos exemplars dels diaris del dia, monedes de plata i coure i l'acta de la cerimònia amb tres signatures.
 |
| Refugi Antiaeri Plaça Tetuan |
Quan va acabar la guerra el refugi es va tancar però periòdicament es feien revisions per controlar el seu estat, en el cas de Tetuan l'última de què tenim constància data del mes de desembre de 1970.
La raó per què es va continuar mantenint els refugis no queda massa clara, potser a l'inici de la postguerra es pensava que es podrien tornar a utilitzar si es produïa una nova guerra, després, ja als anys 50, potser es va pensar recuperar-los per donar-li altres usos.
El refugi es troba en bon estat de conservació a l'inici de la democràcia, al llibre "Tots els barris de Barcelona" de Fabre i Huertas Claveria, es parla que al "Diario de Barcelona" es va demanar l'ús del refugi com a centre cívic i social.
La raó per què es va continuar mantenint els refugis no queda massa clara, potser a l'inici de la postguerra es pensava que es podrien tornar a utilitzar si es produïa una nova guerra, després, ja als anys 50, potser es va pensar recuperar-los per donar-li altres usos.
El refugi es troba en bon estat de conservació a l'inici de la democràcia, al llibre "Tots els barris de Barcelona" de Fabre i Huertas Claveria, es parla que al "Diario de Barcelona" es va demanar l'ús del refugi com a centre cívic i social.
 |
| Refugi Antiaeri Plaça Tetuan |
Mentre es feien les obres de la línia 2 del metro, sembla ser, que els treballadors feien servir el refugi com a vestidor i magatzem.
Avui no es pot visitar tot i que es pot accedir al seu interior per un pou tècnic situat a la plaça. El refugi està a 5 metres de profunditat i no es pot veure totalment, ja que dels 870 m inicials només es conserven 300 m. Creiem però què per les seves característiques tant de conservació com de situació podria ser perfectament recuperable i museïtzat.
Des de l'AVV Fort Pienc i l'Arxiu Històric Fort Pienc hem demanat diverses vegades a l'Administració la seva recuperació i obertura al públic.
 |
| Refugi Antiaeri Tetuan |
(1) Altres refugis generals es van començar a construir a la plaça de Sant Agustí Vell (Ciutat Vella), a la crilla de la Travessera de Gràcia amb Aribau (Sant Gervasi) o al passeig Fermín Galán avui Passeig Lluís Companys (Ciutat Vella) entre d'altres.
Totes les fotografies d'aquesta entrada han estat cedides per Josep Ma Contel que va ser una de les persones va poder baixar al refugi l'any 2004. L'Ajuntament va concedir un permís per reobrir el refugi amb motiu de la presentació de la sèrie documental sobre la guerra civil titulat "La zona roja" que va ser produïda per TV3. Aquell dia es va permetre que algunes persones poguessin visitar-lo i fer les fotografies que veieu.
Si us interessen els refugis antiaeris, us recomanem que visiteu el seu blog:
Els plànols i seccions són de l'arxiu Administratiu de Barcelona: Inventari de la documentació de la Junta Local de Defensa Passiva (M.101, secció 4, 57277).
___________________________________________________________________________________
REFUGI ANTIAERI DEL PALAUET DEL MARQUES DE SANTA ISABEL
A 1936 l'empresa d'Aigües de Barcelona tenia més de 100 treballadors i va ser col·lectivitzada com la resta d'empreses de Barcelona tal com disposava el Decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials de la Generalitat.
Quan els bombardeigs es van començar a generalitzar van ser els mateixos treballadors qui van construir el refugi per tal de poder-se protegir dels atacs quan estaven a la feina. Al refugi també s'hi podien aixoplugar els vianants o els veïns que, en el moment de l'atac, estiguessin a prop.
El refugi es va construir l'any 1937 segons les instruccions de la Junta de Defensa Passiva però, en canvi, no consta a la relació de refugis d'aquesta i per això no té número.
Es va construir a 15 m de profunditat i la seva tipologia és de “refugi de galeria” que era el més habitual.
És un conjunt de 100 m de passadissos en forma de laberint i amb sostre de volta catalana o de maó pla. Els passadissos tenen més d'1,5 m d'amplada i més de 2 m d'alçada. L'accés al refugi està construït en ziga-zaga, fet habitual, ja que en cas de bombardeig impedia que la metralla entres directament dins del refugi i ferís a les persones que estaven dins.
Tenia tres entrades: una pel soterrani del Palauet, una pel passeig de Sant Joan i l'altra en unes dependències de l'empresa, al carrer Diputació, que segons Josep Ma Contel podia ser l'economat.
El refugi tenia dues latrines probablement una pels homes i l'altra per les dones i una petita habitació on segurament estaria la infermeria o el rebost. A més tenia diverses sortides d'aire al llarg de les galeries i un pou de ventilació construït sobre el sostre de l'escala de l'edifici noble que conduïa al refugi. També tenia un sistema d'enllumenat de corrent altern que encara es pot veure avui.
En acabar la guerra es va utilitzar com a magatzem i arxiu de l'empresa d'Aigües de Barcelona moment en què en van arrebossar les parets.
L'any 2009 (1) la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat amb el conseller Joan Saura al capdavant recupera i museïtza el refugi perquè aquest pugui ser obert al públic.
Actualment només s'hi pot accedir per l'interior del palauet, ja que les altres dues entrades estan tapiades. Per entrar cal baixar 2 pisos per l'edifici del palauet i un cop a la porta del refugi descendir 74 esglaons més.
Ja a dins podrem llegir diversos plafons amb informació, sobre els refugis o la guerra, veure un petit audiovisual i entrar a les latrines i la infermeria. Potser una de les coses que fa “encongir el cor” és veure un passadís on estan disposats diversos parells de sabates i que són un record o un homenatge a les persones que el van construir i que el van haver d'utilitzar.
 |
| Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel |
 |
| Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel |
 |
| Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel |
 |
| Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel |
 |
| Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel |
 |
| Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel |
|
| Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel |
Actualment el refugi no està obert al públic i s'ha de fer la visita de manera concertada. L'Arxiu Històric Fort Pienc acostuma a fer-ne una per la festa major del barri que és al mes de juny.
(1) Veure l'entrada del Palauet del Marquès de Santa Isabel.
Totes les fotografies que surten al post són propietat de l'arxiu i han estat fetes a les visites organitzades. El plànol del refugi pertany a l'article "Refugi antiaeri del palauet de Santa Isabel".
Les altres dades consultades són:
"Refugi antiaeri del palauet de Santa Isabel".
Generalitat de Catalunya- Departament d'Interior.
"Refugi antiaeri del palauet de Santa Isabel".
Espais de Memòria.-Memorial Democràtic.
Generalitat de Catalunya
___________________________________________________________________________________
.jpg)
L'accés actual és l'entrada més central i que és on hi ha l'escala que ens permetrà accedir al refugi. Baixant a l'esquerra el passadís acaba en unes escales que pugen també de forma costeruda i que donen al patí d'entrada de l'antiga capella. Aquesta entrada ara està tapiada i només queda un petit respirador que és per on entra aire al refugi.
___________________________________________________________________________________
REFUGI ANTIAERI PRIVAT AUSIÀS MARC / MARINA
Desembre 2019
L'any
2016 amb motiu de l'enderroc d'una casa de dos pisos al carrer
d'Ausiàs Marc número 149, a la cantonada amb Marina, es va trobar
un petit refugi antiaeri d'ús particular.
El
descobriment es va fer quan es va tirar la caseta baixa i l'edifici
del costat, una nau que havia tingut diversos usos, l'últim ús va
ser un bar i local de billars anomenat "Dip".
El
cert és que se'n va parlar força a les notícies i als diaris del
descobriment, però cal dir que la majoria dels veïns de tota la
vida ja sabien de la seva existència.
De
fet en Ramon Gascon, ens havia fet arribar a l'Arxiu, temps abans,
molta informació sobre el refugi que ell coneixia per veu de la seva
família, ja que el seu avi Josep havia estat qui l'havia construït.
La finca d'Ausiàs Marc havia quedat buida i s'enderrocava per fer
una casa de pisos. La mort prematura del seu germà Joan Carles havia
fet que és tanques l'estanc que feia anys que regentava la família
i el local i l'edifici havien estat ocupats diverses vegades .També
va influir que la seva filla Jana al conèixer la seva existència va
voler fer el seu treball de recerca de batxillerat , el 2013, sobre
el refugi i per aquest motiu van tornar a baixar al soterrani i van
voler recuperar la seva història i el record dels avis que l'havien
construït.
Aquest
és el text que ens va fer arribar:
"En
1937, mi abuelo,Josep Colomer i Beltran,maestro de obras construyó
en el subterráneo de su tienda-vivienda un refugio para resguardarse
de las bombas que tiraba la aviación fascista.Junto con dos famílias
amigas y vecinas se organizaron para la construcción del refugio:
todas las noches, después de cenar,se reunían para trabajar en el
proyecto,diseñando un plano inicial que contemplara unas medidas de
seguridad determinas, por ejemplo,dos salidas independientes en cada
extremo del refugio para poder escapar en caso de bombardeo si una de
ellas quedaba cerrada. Éste ocupaba dos fincas,una en la calle
Ausiàs Marc y la otra en la calle Marina. Otra previsión importante
fue la disposición de armarios con picos y palas en ambas salidas.
El refugio también poseíaun sistema de ventilación,un
lavabo,tresestancia con camas (una para cada familia) hornacinas para
depositar objetos,comida y agua, un sistema eléctrico para alumbrar
todo el refugio.
Una
de las medidas de seguridad que adoptaron las famílias fue "un
pacto de silencio",ya que la existencia del refugio debía
permanecer en secreto, dado que por sus dimensiones no podía
albergar a más gente. Este secretismo hizo que las tres famílias
escondiesen la tierra que extraían de las excavaciones nocturnas en
unos carros que transportaban paja,con el fin de que los otros
vecinos no se percataran y no sospecharan de esta obra.
La
idea inicial era bajar al refugio tan pronto como oyesen las sirenas
de alarma que avisaban de bombardeo, pero como esto sucedía con
tanta frecuencia durante la madrugada, al final decidieron bajar
directamente al refugio después de cenar y dormir allí durante toda
la noche".
Fins
aquí el relat que en Ramon Gascon ens va fer arribar a l'arxiu. Ell
mateix explica en una entrevista que li van fer a La Vanguardia, quan
es va fer públic el descobriment, que el seu avi l'havia construït a petició de la seva dona Amparo que tenia terror a les
bombes, recordem la proximitat de l'habitatge a l'Estació del Nord i
al pont de Marina.
En
Josep Colomer i Bertran va néixer a Arenys de Munt, el 1886, amb la
seva família va venir a Barcelona i es va instal·lar a Fort Pienc.
Vidu del seu primer matrimoni es va casar amb Amparo Cervera, filla
d'uns valencians que també havien vingut a treballar a Barcelona.
Van anar a viure al carrer d'Ausiàs Marc,149 en una finca que
ell,com a mestre d'obres, havia construït. Era el bloc que tots
recordem amb dues plantes i amb botigues als baixos. Allí vivien
el propietari amb la seva família i altres veïns. Als baixos els
Colomer tenien una botiga de salaons on venien bacallà i conserves i
també era el seu habitatge.
En
començar els bombardejos, i després del prec de la seva dona, en
Josep va parlar amb el Sr. Clota, propietari de la finca, i també amb
el de la finca del costat, un comerciant de palla anomenat Altisench
i van decidir construir el refugi, tal com consta en un grafiti que
va fer al refugi. Aquest tenia 6 metres de profunditat i ocupava una
àrea de 70 metres quadrat amb una alçada mitjana de 1,60 m i tenia
una entrada per la finca d'Ausiàs Marc 149 i l'altra per la de la
cantonada amb Marina.
Al
refugi, es baixava per una escala de fusta amb diversos trams tenia
una latrina, espai per guardar aliments així com sistema de
ventilació i respirador i llum elèctrica . La coberta estava
reforçada amb bigues de ferro que suportaven un seguit de rebolcons,
les parets estaven arrebossades amb ciment i el terra tenia un
paviment de formigó d'entre 5 i 10 cm de gruix.
 |
| Espai per guardar aliments |
 |
| Prestatgeria |
 |
| Ventilació |
 |
| Instal·lació eléctrica |
 |
| Estancia |
 |
| Escales |
 |
| Canal de ventilació |
 |
| Escales d'accés |
A
l'excavació d'urgència que es va fer per encàrrec del Museu
d'Història de la Ciutat i que va dur a terme l'empresa Actium
Patrimoni Cultural SL, es va constar que tot i tractar-se d'un refugi
privat “es va poder corroborar que constava de totes les
característiques habituals de qualsevol refugi de l'època: sistema
de ventilació, lavabo, armaris i fornicules per guardar menjar i
sistema d'il·luminació”.
Acabada la
guerra el refugi es va convertir en un magatzem soterrani, la botiga
de salaons en un estanc i el magatzem de palla en un bar..... i així
fins l'any 2016 quan el van redescobrir a l'enderrocar la casa.
Bibliografia:
- Escrit de la família Gascón.
- Ajuntament de Barcelona
“Anuari d'arqueologia i patrimoni de
Barcelona 2016”.
Nadal i Roma, Esteve
- La Vanguardia:
- Dimecres 6 d'abril de 2016.
“Cicatrius sota la terra”.
- Diumenge 10 d'abril de 2016.
“Josep, vull un refugi”.
_____________________________________________________________________________________________________________________
REFUGI ANTIAERI DE LA MARE DEL DIVÍ PASTOR / SINDICATO DE LA INDUSTRIA DE LA EDIFICACIÓN DE LA MADERA Y DECORACIÓN
Història
L'any 1877 quan l'Eixample va començar a créixer, es va fundar l'Escola de la Mare del Diví Pastor al carrer de Bailèn 38.
El fundador de l'escola va ser el beat Josep Tous Soler i la congregació que va començar a regentar l'escola, i que encara ho fa, van ser les monges de la congregació de les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor també conegudes com a Caputxines de la Divina Pastora o Monges de la Divina Pastora.
L'edifici estava format per l'escola, l'església i la casa a on vivien les monges. En aquella època tenia una estructura una mica diferent de la que veiem avui en dia, ja que s'han anat afegint més edificis per satisfer les necessitats de l'escola.
En començar la guerra civil, el juliol de 1936, l'edifici no va ser incendiat i va ser confiscat per la CNT, però les monges no van prendre mal perquè van poder refugiar-se en cases de familiars i amics o van poder marxar fora de la ciutat.
L'edifici només va patir alguns desperfectes que es van valorar en 127.370 ptes. (uns 765 € actuals) segons les dades recollides al fons Bosch Gimpere (1). Des d'aquell moment l'edifici es va convertir en la seu del "Sindicato de la industria de la edificación de la madera y decoración" i així va continuar fins al final de la guerra civil quan les monges van tornar, el van recuperar i de nou va tornar a ser una escola.
 |
| Foto: ©Arxiu Centelles |
L'any 1937 quan Barcelona va començar a ser bombardejada es va construir un refugi antiaeri que a la web de Servei d'arqueologia de Barcelona surt catalogat amb el número 1299 (2).
És un refugi del qual no hem trobat gaire informació, ja que el seu ús sembla que només era pels treballadors de l'edifici del sindicat, però la directora de l'escola Celina Prieto (3) ens va confirmar que també algunes famílies de l'illa de cases o molt pròximes solien anar a refugiar-se allí en cas de bombardeig. Un fet que podria confirmar que el refugi no era públic seria que les escales per accedir són costerudes i sense baranes i hi ha una certa dificultat per baixar.
La construcció del refugi rebé finançament a través d'una subvenció pública i es confirma la seva existència per què surt al llistat de refugis antiaeris del 9 de desembre de 1937 i també al llistat del 16 de juliol de 1938 publicat a l'Atles dels Refugis de la Guerra Civil Espanyola a Barcelona publicat per l'Ajuntament de Barcelona i CLABSA.
En acabar la guerra i quan les monges van recuperar l'escola es van tapiar les entrades per seguretat i refugi va quedar mig oblidat. Hem parlat amb algunes exalumnes i cap recordava que s'hagués esmentat res mentre elles anaven al col·legi.
Actualment, s'ha reobert gràcies a l'interès de l'escola i es mostra al públic sigui concertant la visita o en alguna data assenyalada com per la "Fira Modernista de la Dreta de l'Eixample" o la Festa Major del Fort Pienc.
Descripció
És un refugi en galeria de mina que està a 15 metres de profunditat. Va ser excavat a pic i pala i en alguns llocs encara es poden veure les marques de les eines que es van fer servir.
És un passadís llarg amb 6 habitacions laterals i dues més tapades. Està molt ben construït, en molts trams el sostre és de volta catalana i en d'altres de pedra. Les parets i les escales són de maó vista.
Tenia 3 entrades, dues dins del mateix edifici i una que va ser tapiada per les monges quan van tornar, en acabar la guerra, per motius de seguretat i que sembla que tenia sortida a la vorera del passeig de Sant Joan amb la plaça Tetuan, però es desconeix el lloc exacte... per saber-ho caldria destapiar la sortida i veure fins a on ens porta.
Al refugi s'accedeix per unes escales força costerudes que baixen fent zig-zag fins a 15 metres de profunditat. Recordem que les entrades dels refugis sempre eren així perquè en cas d'explosió la metralla anava "picant" a les parets i no tocava les persones refugiades. No us podem adjuntar un plànol per què encara no s'ha fet la planimetria exacta.
.jpg)
Baixant per l'escala d'entrada si continuem a la dreta, trobarem diverses habitacions o entradesi el passadís s'acaba girant a l'esquerra i d'allí surten unes escales també costerudes que estan tapiades... aquestes són les que desconeixem a on surten.
El refugi és molt interessant, però el mes curiós de l'edifici ho veiem al vestíbul d'entrada. On trobem que el sostre es va decorar amb el nom de 12 líders i militants històrics anarquistes duran la guerra civil i allí van restar "amagats" fins fa 20 anys, quan es van fer unes obres per millorar la il·luminació del rebedor, i es va veure que aquelles lletres de tipus medieval que semblaven escriure nom de sants i verges eren en realitat una cosa diferent. Cal dir que estan molt ben fetes i la persona que va fer tènia mocions artístiques.
Aquest són els 12 noms:
Buenaventura Durruti.
Evelio Boal.
Emilio Garcia.
Francisco Jordan.
José Alcodori.
Michele Angiolillo.
Francisco Ascaso.
Salvador Seguí conegut pel "Noi del Sucre".
Anselmo Lorenzo.
Pere Vandellós.
José Villaverde.
Ernest Alós.
La congregació va decidir conservar la pintura amb els noms.
A la nostra pregunta la Celina Prieto es va dir que era història i que aquells noms també eren molt importants pels qui ho van fer.
(1) "Els edificis eclesiàstics durant la Guerra Civil Espanyola" d'Albert Balcells.
(2) https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/refugis/ca/
(3) Avui ja jubilada.
https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20210404/12-anarquistas-camuflados-1939-techo-escuela-religiosa-barcelona