Passa al contingut principal

Refugis antiaeris


Novembre 2017


No va ser fins a la 1a Guerra Mundial quan els medis aeris, zepelins o avions, van començar a ser usats com a armes de guerra. En aquells moments les deficiències tècniques no van permetre generalitzar el seu ús però es va demostrar la seva eficàcia tant ofensivament com en missions d'espionatge.


Espanya serà el primer país europeu on es bombardejarà intensivament la rereguarda i per primer cop s'haurà de protegir el territori allunyat del front.Els bombardejos seran emprats com a arma de desmoralització de la població tant de la població civil indefensa que rebrà atacs aeris indiscriminats com la dels combatents al front que veuran com les seves famílies són atacades sense que ells puguin fer res per ajudar-los.

En el període d'entreguerres els atacs aeris es va anar perfeccionant i ja es van utilitzar en algunes guerres: el Japó va bombardejar Manxúria i Itàlia va fer el mateix a Abissínia.


A Barcelona els primers atacs aeris importants es produiran quan l'exercit de Franco conquereixi Mallorca. La raó és que els avions que s'enlairaven de Mallorca podien arribar a la costa catalana en mitja hora i en volar sobre el mar eren molt difícils de detectar i poder donar l'alarma a la població.
El govern republicà preveien que els atacs aeris es podien generalitzar va començar a preparar-se.  A Barcelona al mes d'agost de 1936 es va crear el Servei de Defensa Passiva Antiaèria (SDPA). Serà aquest organisme qui articularà tota l'organització de la defensa passiva de la ciutat i començarà la construcció dels refugis antiaeris.




Refugis Antiaeris


Des de el principi de la guerra Barcelona ja havia estat atacada des d'alguns vaixells pràcticament sense conseqüències però a partir del primer bombardeig important, el 13 de febrer de 1937, la població es va organitzar i va començar a construir refugis per protegir-se en una mobilització sense precedents a Europa.

Refugis Antiaeris - Junta local de Defensa
Refugis Antiaeris - Junta local de Defensa

De refugis en va haver-hi de moltes classes però hauríem de distingir dos tipus:
Els ja existents que generalment eren espais que es van adequar per adaptar-los a les noves necessitats. Alguns exemples: el metro, fàbriques, solars...
Els de nova construcció espais que es van fer expressament per protegir. En aquest cas hi ha una gran diversitat. Des dels  anomenats “Generals” que van ser construïts per l'Ajuntament fins als que es van fer en cases particulars per ús privat que normalment eren de galeria o els d'empreses fets pels treballadors.

L'Ajuntament de Barcelona va projectar uns refugis antiaeris que eren anomenats "Generals".

Refugis Antiaeris - consells
Refugis Antiaeris - consells



Els refugis havien de tenir unes característiques molt concretes:

• Havien de tenir una major capacitat.
• Estar construïts amb materials més resistents.
• Havien de ser nous i d'estar en llocs oberts (solars, places o cruïlles amples), ja que en acabar el conflicte es volien reutilitzar per altres usos ciutadans: dutxes, sales de lectura o aparcament de vehicles.
De refugis Generals es van projectar 11 però molts no els van ni començar a construir i d'altres es van deixar a mig fer (1). L'únic que es va continuar fins a acabar la guerra va ser el número 41 a la plaça Hermenegildo Giner de los Rios i que avui coneixem com a plaça Tetuan.

En properes entrades us parlarem de tres classes diferents de refugis que tenim o hem tingut al barri de Fort Pienc i que en algun cas es poden visitar.



Bibliografia:

- Albertí, Santiago/ Albertí,Elisenda
 “Perill bombardeig! Barcelona sota les bombes”.
  Editorial Albertí - Barcelona 2004

- Varis

   "Atles dels refugis de la guerra civil espanyola a Barcelona"
    Barcelona 2002

- Besolí Martí, Andreu
  "Los refugios antiaereos de Barcelona: pasado y presente       de un patrimonio arcano" 
   Ebre 38.

   Revista Internacional de la guerra cívil

- Contel, Josep Ma. 

___________________________________________________________________________________

REFUGI ANTIAERI DE LA PLAÇA TETUAN

Va ser construït amb un pressupost municipal de 538.938,80 pessetes (3239,02 €) una quantitat molt alta per l'època, de fet només van haver dos refugis més pressupostats per una quantitat igual o superior.

Planol Refugi Antiaeri Tetuan
La data del projecte és del 26 d'abril de 1937, el pressupost es va aprovar al Ple de l'Ajuntament el 13 de maig i les obres es van iniciar el 7 de juny del mateix any.
Les obres van ser encarregades a l'Agrupació Col·lectiva de Construcció de Barcelona (ACCB) i no tenim data de finalització, ja que l'últim seguiment de l'estat de les obres es fa 21 de gener de 1939 quan les tropes franquistes estan a punt d'entrar a la ciutat.

Fins fa poc temps pensàvem que no s'havia utilitzat mai però fa poc un veí del barri el sr. Antoni Pascual ens va dir que a ell la seva família li deia que baixaven al refugi quan hi havia bombardeig, encara que ell no ho recorda per què tenia 2 anys...


Planol Refugi Antiaeri Tetuan
Planol Refugi Antiaeri Tetuan
El primer projecte tenia previst construir 4 seccions iguals però independents que ocupaven tota la plaça, es feia així per motius de seguretat, ja que era millor no concentrar tanta gent dins del mateix refugi. 
La capacitat, segons Josep Ma Contel era de 2548 persones.
Cadascuna de les seccions estava formada per una galeria principal que tenia una escala de sortida a cada extrem i nou galeries perpendiculars de 3,60 metres ample i 3 metres d'alçada.
El sostre era de 0,75 m i fet de formigó cobert de maó pla. Tenia lavabo i bancs de fusta collats a la paret per evitar que es moguessin per l'ona expansiva de les bombes. La tipologia del refugi era del tipus cel·lular: diversos compartiments separats per parets.

Cal dir que de les quatre seccions projectades només se'n van pressupostar dos però al final només es va construir una per fer l'obra es va haver de destruir tota la zona enjardinada que hi havia.

Refugi Antiari Tetuan
Refugi Antiari Tetuan
L'ACCB utilitzava tècniques de construcció modernes i feina servir el formigó armat que substituïa al maó en el bastiment de les galeries, això era important per què aquest material tenia la capacitat de suportar l'impacte de bombes de gran tonatge.
Al seu llibre, la Judit Pujado ho explica així. "L'encofrat es feia de fusta recuperable i, a continuació, s'introduïen rodons de ferro entre la fusta i el terra i mitjançant un compressor i es procedia a introduir el formigó que gràcies a l'estructura metàl·lica adquiria molta duresa. Un cop pres el formigó (aproximadament unes 24 hores) ja es podia recuperar l'encofrat de fusta i, així, tenien el túnel fet i revestit".
Refugi Antiaeri Plaça Tetuan
Refugi Antiaeri Plaça Tetuan
Aquesta tècnica no era nova per què ja s'havia fet servir en la construcció dels túnels del metro de Barcelona i garantia una bona seguretat.
La construcció del refugi no va estar exempta de polèmica, ja que es van presentar queixes sobre la lentitud dels treballs que es van atribuir a l'excepcionalitat del moment i a l'escassetat de materials com ferró o ciment. Sembla però que hi va haver alguna cosa més i que en algun moment va ser una vaga encoberta dels treballadors que no cobraven les setmanades.
Com a curiositat quan es feien les excavacions pel refugi es va trobar la primera pedra del monument que s'havia projectat en record dels "herois de la guerra d'Àfrica" i que s'havia col·locat el 23 d'agost de 1910. Era una ampolla dins d'una pedra a on s'havien posat diversos exemplars dels diaris del dia, monedes de plata i coure i l'acta de la cerimònia amb tres signatures.
Refugi Antiaeri Plaça Tetuan
Refugi Antiaeri Plaça Tetuan

Quan va acabar la guerra el refugi es va tancar però periòdicament es feien revisions per controlar el seu estat, en el cas de Tetuan l'última de què tenim constància data del mes de desembre de 1970. 
La raó per què es va continuar mantenint els refugis no queda massa clara, potser a l'inici de la postguerra es pensava que es podrien tornar a utilitzar si es produïa una nova guerra, després, ja als anys 50, potser es va pensar recuperar-los per donar-li altres usos.
El refugi es troba en bon estat de conservació a l'inici de la democràcia, al llibre "Tots els barris de Barcelona" de Fabre i Huertas Claveria, es parla que al "Diario de Barcelona" es va demanar l'ús del refugi com a centre cívic i social.

Refugi Antiaeri Plaça Tetuan
Refugi Antiaeri Plaça Tetuan

Mentre es feien les obres de la línia 2 del metro, sembla ser, que els treballadors feien servir el refugi com a vestidor i magatzem.
Avui no es pot visitar tot i que es pot accedir al seu interior  per un pou tècnic situat a la plaça. El refugi està a 5 metres de profunditat i no es pot veure totalment, ja que dels 870 m inicials només es conserven 300 m. Creiem però què per les seves característiques tant de conservació com de situació podria ser perfectament recuperable i museïtzat.
Des de l'AVV Fort Pienc i l'Arxiu Històric Fort Pienc hem demanat diverses vegades a l'Administració la seva recuperació i obertura al públic.
Refugi Antiaeri Plaça Tetuan
Refugi Antiaeri Tetuan

(1) Altres refugis generals es van començar a construir a la plaça de Sant Agustí Vell (Ciutat Vella), a la crilla de la Travessera de Gràcia amb Aribau (Sant Gervasi) o al passeig  Fermín Galán avui Passeig Lluís Companys (Ciutat Vella) entre d'altres.
Totes les fotografies d'aquesta entrada han estat cedides per Josep Ma Contel que va ser una de les persones va poder baixar al refugi l'any 2004. L'Ajuntament va concedir un permís per reobrir el refugi amb motiu de la presentació de la sèrie documental sobre la guerra civil titulat "La zona roja" que va ser produïda per TV3.  Aquell dia es va permetre que algunes persones poguessin visitar-lo i fer les fotografies que veieu.
Si us interessen els refugis antiaeris, us recomanem que visiteu el seu blog:
Els plànols i seccions són de l'arxiu Administratiu de Barcelona: Inventari de la documentació de la Junta Local de Defensa Passiva (M.101, secció 4, 57277).

___________________________________________________________________________________

REFUGI ANTIAERI DEL PALAUET DEL MARQUES DE SANTA ISABEL

Gener 2018 

A 1936 l'empresa d'Aigües de Barcelona tenia més de 100 treballadors i va ser col·lectivitzada com la resta d'empreses de Barcelona tal com disposava el Decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials de la Generalitat.

Quan els bombardeigs es van començar a generalitzar van ser els mateixos treballadors qui van construir el refugi per tal de poder-se protegir dels atacs quan estaven a la feina. Al refugi també s'hi podien aixoplugar els vianants o els veïns que, en el moment de l'atac, estiguessin a prop. 

  El refugi es va construir l'any 1937 segons les instruccions de la Junta de Defensa Passiva però, en canvi, no consta a la relació de refugis d'aquesta i per això no té número.
Es va construir a 15 m de profunditat i la seva tipologia és de “refugi de galeria” que era el més habitual.
És un conjunt de 100 m de passadissos en forma de laberint i amb sostre de volta catalana o de maó pla. Els passadissos tenen més d'1,5 m d'amplada i més de 2 m d'alçada. L'accés al refugi està construït en ziga-zaga, fet habitual, ja que en cas de bombardeig impedia que la metralla entres directament dins del refugi i ferís a les persones que estaven dins.
Tenia tres entrades: una pel soterrani del Palauet, una pel passeig de Sant Joan i l'altra en unes dependències de l'empresa, al carrer Diputació, que segons Josep Ma Contel podia ser l'economat. 
El refugi tenia dues latrines probablement una pels homes i l'altra per les dones i una petita habitació on segurament estaria la infermeria o el rebost. A més tenia diverses sortides d'aire al llarg de les galeries i un pou de ventilació construït sobre el sostre de l'escala de l'edifici noble que conduïa al refugi. També tenia un sistema d'enllumenat de corrent altern que encara es pot veure avui.
En acabar la guerra es va utilitzar com a magatzem i arxiu de l'empresa d'Aigües de Barcelona moment en què en van arrebossar les parets.
L'any 2009 (1) la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat amb el conseller Joan Saura al capdavant recupera i museïtza el refugi perquè aquest pugui ser obert al públic.
Actualment només s'hi pot accedir per l'interior del palauet, ja que les altres dues entrades estan tapiades. Per entrar cal baixar 2 pisos per l'edifici del palauet i un cop a la porta del refugi descendir 74 esglaons més.
 Ja a dins podrem llegir diversos plafons amb informació, sobre els refugis o la guerra, veure un petit audiovisual i entrar a les latrines i la infermeria. Potser una de les coses que fa “encongir el cor” és veure un passadís on estan disposats diversos parells de sabates i que són un record o un homenatge a les persones que el van construir i que el van haver d'utilitzar.



Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel
Refugi Antiaeri Palauet del Marques Santa Isabel

Actualment el refugi no està obert al públic i s'ha de fer la visita de manera concertada. L'Arxiu Històric Fort Pienc acostuma a fer-ne una per la festa major del barri que és al mes de juny.

(1) Veure l'entrada del Palauet del Marquès de Santa Isabel.
Totes les fotografies que surten al post són propietat de l'arxiu i han estat fetes a les visites organitzades. El plànol del refugi pertany a l'article "Refugi antiaeri del palauet de Santa Isabel".

Les altres dades consultades són:
"Refugi antiaeri del palauet de Santa Isabel".
Generalitat de Catalunya- Departament d'Interior.

"Refugi antiaeri del palauet de Santa Isabel".
Espais de Memòria.-Memorial Democràtic.
Generalitat de Catalunya

___________________________________________________________________________________

REFUGI ANTIAERI PRIVAT AUSIÀS MARC / MARINA


Desembre  2019 

L'any 2016 amb motiu de l'enderroc d'una casa de dos pisos al carrer d'Ausiàs Marc número 149, a la cantonada amb Marina, es va trobar un petit refugi antiaeri d'ús particular.

El descobriment es va fer quan es va tirar la caseta baixa i l'edifici del costat, una nau que havia tingut diversos usos, l'últim ús va ser un bar i local de billars anomenat "Dip".
El cert és que se'n va parlar força a les notícies i als diaris del descobriment, però cal dir que la majoria dels veïns de tota la vida ja sabien de la seva existència.
De fet en Ramon Gascon, ens havia fet arribar a l'Arxiu, temps abans, molta informació sobre el refugi que ell coneixia per veu de la seva família, ja que el seu avi Josep havia estat qui l'havia construït. La finca d'Ausiàs Marc havia quedat buida i s'enderrocava per fer una casa de pisos. La mort prematura del seu germà Joan Carles havia fet que és tanques l'estanc que feia anys que regentava la família i el local i l'edifici havien estat ocupats diverses vegades .També va influir que la seva filla Jana al conèixer la seva existència va voler fer el seu treball de recerca de batxillerat , el 2013, sobre el refugi i per aquest motiu van tornar a baixar al soterrani i van voler recuperar la seva història i el record dels avis que l'havien construït.

Aquest és el text que ens va fer arribar:
"En 1937, mi abuelo,Josep Colomer i Beltran,maestro de obras construyó en el subterráneo de su tienda-vivienda un refugio para resguardarse de las bombas que tiraba la aviación fascista.Junto con dos famílias amigas y vecinas se organizaron para la construcción del refugio: todas las noches, después de cenar,se reunían para trabajar en el proyecto,diseñando un plano inicial que contemplara unas medidas de seguridad determinas, por ejemplo,dos salidas independientes en cada extremo del refugio para poder escapar en caso de bombardeo si una de ellas quedaba cerrada. Éste ocupaba dos fincas,una en la calle Ausiàs Marc y la otra en la calle Marina. Otra previsión importante fue la disposición de armarios con picos y palas en ambas salidas. El refugio también poseíaun sistema de ventilación,un lavabo,tresestancia con camas (una para cada familia) hornacinas para depositar objetos,comida y agua, un sistema eléctrico para alumbrar todo el refugio.
Una de las medidas de seguridad que adoptaron las famílias fue "un pacto de silencio",ya que la existencia del refugio debía permanecer en secreto, dado que por sus dimensiones no podía albergar a más gente. Este secretismo hizo que las tres famílias escondiesen la tierra que extraían de las excavaciones nocturnas en unos carros que transportaban paja,con el fin de que los otros vecinos no se percataran y no sospecharan de esta obra.
La idea inicial era bajar al refugio tan pronto como oyesen las sirenas de alarma que avisaban de bombardeo, pero como esto sucedía con tanta frecuencia durante la madrugada, al final decidieron bajar directamente al refugio después de cenar y dormir allí durante toda la noche".

Fins aquí el relat que en Ramon Gascon ens va fer arribar a l'arxiu. Ell mateix explica en una entrevista que li van fer a La Vanguardia, quan es va fer públic el descobriment, que el seu avi l'havia construït  a petició de la seva dona Amparo que tenia terror a les bombes, recordem la proximitat de l'habitatge a l'Estació del Nord i al pont de Marina.
En Josep Colomer i Bertran va néixer a Arenys de Munt, el 1886, amb la seva família va venir a Barcelona i es va instal·lar a Fort Pienc. Vidu del seu primer matrimoni es va casar amb Amparo Cervera, filla d'uns valencians que també havien vingut a treballar a Barcelona. Van anar a viure al carrer d'Ausiàs Marc,149 en una finca que ell,com a mestre d'obres, havia construït. Era el bloc que tots recordem amb dues plantes i amb botigues als baixos. Allí vivien el propietari amb la seva família i altres veïns. Als baixos els Colomer tenien una botiga de salaons on venien bacallà i conserves i també era el seu habitatge.

En començar els bombardejos, i després del prec de la seva dona, en Josep va parlar amb el Sr. Clota, propietari de la finca, i també amb el de la finca del costat, un comerciant de palla anomenat Altisench i van decidir construir el refugi, tal com consta en un grafiti que va fer al refugi. Aquest tenia 6 metres de profunditat i ocupava una àrea de 70 metres quadrat amb una alçada mitjana de 1,60 m i tenia una entrada per la finca d'Ausiàs Marc 149 i l'altra per la de la cantonada amb Marina.



Al refugi, es baixava per una escala de fusta amb diversos trams tenia una latrina, espai per guardar aliments així com sistema de ventilació i respirador i llum elèctrica . La coberta estava reforçada amb bigues de ferro que suportaven un seguit de rebolcons, les parets estaven arrebssades amb ciment i el terra tenia un paviment de formigó d'entre 5 i 10 cm de gruix.


Espai per guardar aliments
Prestatgeria
Ventilació

Instal·lació eléctrica

Estancia

Escales

Canal de ventilació
Escales d'accés

A l'excavació d'urgència que es va fer per encàrrec del Museu d'Història de la Ciutat i que va dur a terme l'empresa Actium Patrimoni Cultural SL, es va constar que tot i tractar-se d'un refugi privat “es va poder corroborar que constava de totes les característiques habituals de qualsevol refugi de l'època: sistema de ventilació, lavabo, armaris i fornicules per guardar menjar i sistema d'il·luminació”.
Acabada la guerra el refugi es va convertir en un magatzem soterrani, la botiga de salaons en un estanc i el magatzem de palla en un bar..... i així fins l'any 2016 quan el van redescobrir a l'enderrocar la casa.

Bibliografia:
- Escrit de la família Gascón.

- Ajuntament de Barcelona
Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016”.
Nadal i Roma, Esteve

- La Vanguardia:
- Dimecres 6 d'abril de 2016. “Cicatrius sota la terra”.
- Diumenge 10 d'abril de 2016. “Josep, vull un refugi”.

Entrades populars d'aquest blog

El Nom del nostre barri

Molta gent ens pregunta perquè el nostre barri es diu Fort Pienc. Ara mateix us ho explicarem: El 1714, quan Barcelona va caure davant de les tropes Borbòniques, i es va firmar el Decret de Nova Planta, Felip V va fer construir la Ciutadella i dos petits forts més: el fuerte de Don Carlos que estava a la Barceloneta, i el fuerte Pio que estava a la confluència de Marina, Alí Bei, Ausias Marc i la carretera de Ribes. El fuerte Pio va rebre aquest nom perquè el comandant del Fort era Francesco Pio di Savoia Moura y de Corte Real, un personatge molt poderós que també es coneixia amb el nom de Principe Pio i que a Madrid dona nom, entre altres, a una estació de ferrocarril. El fort tenia la missió protegir Barcelona dels atacs que vinguessin de França, ja que estava a tocar de la carretera de Ribes que era el camí d'entrada a la ciutat des del Vallès. Però ben aviat es va poder veure que la distancia fins a la Ciutadella i, per tant,el seu aïllament, el feien molt vulnerable als atacs

Rutes per conèixer el barri de Fort Pienc

El districte de l'Eixample, en col·laboració amb l'Arxiu Històric Fort Pienc, ha editat una guia de rutes pel patrimoni artístic i cultural del barri. La guia consta de dues rutes que es poden fer en mig dia i que es complementen perfectament una a l'altre.

Publicació del llibre "Fort Pienc, ahir i avui"

Desprès de 4 anys de treball, l'Arxiu Històric Fort Pienc edita, amb el suport del Districte de L'Eixample, el seu primer llibre. Com es descriu a la introducció: "L'AHFP treu a la llum aquest llibre amb la voluntat de donar a conèixer als nostre veïns i veïnes els grans canvis que ha sofert el nostre barri en els últims 30 anys" El llibre és un recull de fotografies comparatives : abans i desprès, així a la plana esquerra es veu la fotografia antiga i a la dreta s'ha intentat reproduir la mateixa imatge en els primers mesos de l'any 2004. No ha estat fàcil,ens hem adonat de la quantitat de arbres i mobiliari urbà que ens tots aquests anys han poblat els nostres carrers i places que han feta que moltes vegades sigui difícil reproduir el mateix angle. Totes les imatges antigues, excepte dues que són postals, són donació de veïns del barri. Les noves han estat fetes pels mateixos veïns o pels autors de llibre: Joan Mayoral i Gisela