Passa al contingut principal

Palauet del Marqués de Santa Isabel

Situat a Passeig de Sant Joan número 39 gairebé cantonada amb el carrer de la Diputació va ser la residència de Frederic Ricart i Gibert, empresari tèxtil i propietari de la fàbrica "Can Ricart" del Poble Nou, una de les empreses més importants del s. XIX. L'edifici va ser, alhora, habitatge familiar i seu social de l'empresa.
Ricard va comprar el terreny el 1869 i l'edifici es va començar a construir el 1882/1883 però ell va morir abans d'acabar l'obra i va ser el seu fill Felip Ricart de Cordoba el qui el va heretar i va acabar l'obra. La construcció de l'edifici no va finalitzar fins al 1887 tot i que el jardí de 1781,54m2 ja estava acabat el 1883.
El seu constructor va ser el mestre d'obres Josep Fonseré i Mestres, i conegut per ser autor d'altres edificis emblemàtics de Barcelona com el mercat del Born, el parc de la Ciutadella o l'Umbracle del mateix parc.
L'edifici era una casa individual amb jardí al voltant i amb façana al Passeig de Sant Joan. Cal dir però que la façana principal és la que estava orientada al jardí. La casa va ser construïda en estil que volia ser neoclàssic, molt de moda a l'època, i està edificada amb maó i pedra natural. A l'inici no era tan alta, ja que només tenia planta i dos pisos; els altres tres van ser afegits el 1944/1945 i també a aquesta reforma pertanyen les mansardes inexistents a l'edifici original.
La característica més notable de la finca és el gran hivernacle construït en vidre i ferro i l'umbracle. El primer encara es pot entreveure al darrer de l'edifici principal i al que s'accedia per la primera planta.

La tipologia de la construcció de casa amb jardí era força habitual a Barcelona a la dècada de 1880 (1) tot i que ràpidament va quedar en desús a causa de l'augment del preu del sol que obligava a aprofitar al màxim els terrenys i a substituir els jardins per altres edificacions.
L'umbracle estava a la cantonada i amb el temps es va transformar en cotxera i garatge.

En documents de l’Arxiu General d’Agbar, segons recull Juan Pedro Yániz, descriu l’edifici un cop convertit en cotxera: “En el xamfrà hi havia un pavelló quadrangular destinat a garatge i cotxera, al seu extrem esquerre s’assenyala l’existència d’un pou. Esta dividit en compartiments per a l’automòbil i dos carruatges i al costat dret tres compartiments més, un per al guardamés, palla, gra i garrofes, un altre pel cavall i el darrer pel mosso de quadra.”
En una reforma realitzada a principi de la dècada dels anys 1960 es va suprimir l’umbracle i el mur que tancava el recinte. En el seu lloc l’arquitecte Ramon Tort Estrada va realitzar un enjardinament amb un estany en el qual van viure molts anys uns cignes de color negre.... la majoria de veïns els recordem de passar pel davant.
El 1920 l'edifici va passar a ser propietat de la Companyia d'Aigües de Barcelona que va anar construint annexos i nous edificis segons les seves necessitats. L'any 1936 l'empresa es va col·lectivitzar i el 1937 es va construir un refugi antiaeri que havia de servir per protegir als treballadors en cas de bombardeig (2).
Acabada la guerra l'edifici va continuar pertanyent a la Cia d'Aigües de Barcelona i el refugi es va convertir en un magatzem per guardar la paperassa.
El 2005 la Generalitat de Catalunya va comprar els edificis i va instal·lar el Departament d'Interior, Relacions  Institucionals i Participació. Quan Joan Saura va ser conseller i en compliment de la llei de memòria històrica es va recuperar el refugi i es va adequar per obrir-lo al públic.
(1) El primer passeig de Gràcia va començar així però l'únic exemple que ha perdurat és el palau Robert.
(2) Si voleu saber més del refugi podeu mirar la informació de refugis antiaeris en aquest mateix blog.

BIBLIOGRAFIA
Les cites entre cometes estan traduïdes de l’original en castellà.
Les imatges són de l’Arxiu d’Aigües de Barcelona segons J.P. Yàniz
Dades obtingudes i més informació a:
Sobre J. Fontserè i Can Ricart la podem trobar al número 607 de Biblio3W:
TATJER, M.
Fontseré a Can Ricart. La fàbrica de Can Ricart i l’actuació de Josep Fontseré i Mestre.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. X, no 607, 10 d’octubre de 2005
Respecte la manca de jardins a les noves residències de l’Eixample es poden consultar a:
DÍAZ, J.
Els jardins modernistes de Barcelona i alguns dels motius pels quals no els podem gaudir.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. XI, no 661, 5 de julio de 2006.
Sobre la seu d’Aigües de Barcelona a:
Yániz, Juan Pedro.
Sede Social de Aguas de Barcelona. Evolución del edificio y de su entorno. Barcelona:
SGAB.SA, 1997
Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona http://w110.bcn.cat/portal/site/Urbanisme/







Entrades populars d'aquest blog

El Nom del nostre barri

Molta gent ens pregunta perquè el nostre barri es diu Fort Pienc. Ara mateix us ho explicarem: El 1714, quan Barcelona va caure davant de les tropes Borbòniques, i es va firmar el Decret de Nova Planta, Felip V va fer construir la Ciutadella i dos petits forts més: el fuerte de Don Carlos que estava a la Barceloneta, i el fuerte Pio que estava a la confluència de Marina, Alí Bei, Ausias Marc i la carretera de Ribes. El fuerte Pio va rebre aquest nom perquè el comandant del Fort era Francesco Pio di Savoia Moura y de Corte Real, un personatge molt poderós que també es coneixia amb el nom de Principe Pio i que a Madrid dona nom, entre altres, a una estació de ferrocarril. El fort tenia la missió protegir Barcelona dels atacs que vinguessin de França, ja que estava a tocar de la carretera de Ribes que era el camí d'entrada a la ciutat des del Vallès. Però ben aviat es va poder veure que la distancia fins a la Ciutadella i, per tant,el seu aïllament, el feien molt vulnerable als atacs

Publicació del llibre "Fort Pienc, ahir i avui"

Desprès de 4 anys de treball, l'Arxiu Històric Fort Pienc edita, amb el suport del Districte de L'Eixample, el seu primer llibre. Com es descriu a la introducció: "L'AHFP treu a la llum aquest llibre amb la voluntat de donar a conèixer als nostre veïns i veïnes els grans canvis que ha sofert el nostre barri en els últims 30 anys" El llibre és un recull de fotografies comparatives : abans i desprès, així a la plana esquerra es veu la fotografia antiga i a la dreta s'ha intentat reproduir la mateixa imatge en els primers mesos de l'any 2004. No ha estat fàcil,ens hem adonat de la quantitat de arbres i mobiliari urbà que ens tots aquests anys han poblat els nostres carrers i places que han feta que moltes vegades sigui difícil reproduir el mateix angle. Totes les imatges antigues, excepte dues que són postals, són donació de veïns del barri. Les noves han estat fetes pels mateixos veïns o pels autors de llibre: Joan Mayoral i Gisela

Exposició "La Central Catalana de Electricidad"

  La Central Catalana de Electricidad El 1896, la " Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas " va fundar la " Central Catalana de Electricidad SA " per produir electricitat. Per això va construir un edifici a l'avinguda de Vilanova prop de l' Estació del Nord . El projecte es va encarregar a l'arquitecte Pere Falqués i la central va començar a funcionar el 1897. Als seus inicis va ser una central tèrmica productora amb 5 grups de vapor moguts per carbó que produïen corrent altern. En una segona fase,1918, els turboalternadors van quedar fora de servei i l'edifici va deixar de ser una central productora per convertir-se en una estació transformadora/convertidora de corrent altern a corrent continu. En el seu darrer i últim període, l'any 1977, l'edifici quedarà fora de servei perdent definitivament els usos industrials i convertint-se en oficines i un espai pels serveis comercials de "Hidroelèctrica de Catalunya. Avui la part històr