Situat a Passeig de Sant Joan número 39 gairebé cantonada amb el carrer de la Diputació va ser la residència de Frederic Ricart i Gibert, empresari tèxtil i propietari de la fàbrica "Can Ricart" del Poble Nou, una de les empreses més importants del s. XIX. L'edifici va ser, alhora, habitatge familiar i seu social de l'empresa.
Ricard va comprar el terreny el 1869 i l'edifici es va començar a construir el 1882/1883 però ell va morir abans d'acabar l'obra i va ser el seu fill Felip Ricart de Cordoba el qui el va heretar i va acabar l'obra. La construcció de l'edifici no va finalitzar fins al 1887 tot i que el jardí de 1781,54m2 ja estava acabat el 1883.
El seu constructor va ser el mestre d'obres Josep Fonseré i Mestres, i conegut per ser autor d'altres edificis emblemàtics de Barcelona com el mercat del Born, el parc de la Ciutadella o l'Umbracle del mateix parc.
L'edifici era una casa individual amb jardí al voltant i amb façana al Passeig de Sant Joan. Cal dir però que la façana principal és la que estava orientada al jardí. La casa va ser construïda en estil que volia ser neoclàssic, molt de moda a l'època, i està edificada amb maó i pedra natural. A l'inici no era tan alta, ja que només tenia planta i dos pisos; els altres tres van ser afegits el 1944/1945 i també a aquesta reforma pertanyen les mansardes inexistents a l'edifici original.
La característica més notable de la finca és el gran hivernacle construït en vidre i ferro i l'umbracle. El primer encara es pot entreveure al darrer de l'edifici principal i al que s'accedia per la primera planta.
La tipologia de la construcció de casa amb jardí era força habitual a Barcelona a la dècada de 1880 (1) tot i que ràpidament va quedar en desús a causa de l'augment del preu del sol que obligava a aprofitar al màxim els terrenys i a substituir els jardins per altres edificacions.
L'umbracle estava a la cantonada i amb el temps es va transformar en cotxera i garatge.
En documents de l’Arxiu General d’Agbar, segons recull Juan Pedro Yániz, descriu l’edifici un cop convertit en cotxera: “En el xamfrà hi havia un pavelló quadrangular destinat a garatge i cotxera, al seu extrem esquerre s’assenyala l’existència d’un pou. Esta dividit en compartiments per a l’automòbil i dos carruatges i al costat dret tres compartiments més, un per al guardamés, palla, gra i garrofes, un altre pel cavall i el darrer pel mosso de quadra.”
En una reforma realitzada a principi de la dècada dels anys 1960 es va suprimir l’umbracle i el mur que tancava el recinte. En el seu lloc l’arquitecte Ramon Tort Estrada va realitzar un enjardinament amb un estany en el qual van viure molts anys uns cignes de color negre.... la majoria de veïns els recordem de passar pel davant.
El 1920 l'edifici va passar a ser propietat de la Companyia d'Aigües de Barcelona que va anar construint annexos i nous edificis segons les seves necessitats. L'any 1936 l'empresa es va col·lectivitzar i el 1937 es va construir un refugi antiaeri que havia de servir per protegir als treballadors en cas de bombardeig (2).
Acabada la guerra l'edifici va continuar pertanyent a la Cia d'Aigües de Barcelona i el refugi es va convertir en un magatzem per guardar la paperassa.
El 2005 la Generalitat de Catalunya va comprar els edificis i va instal·lar el Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Quan Joan Saura va ser conseller i en compliment de la llei de memòria històrica es va recuperar el refugi i es va adequar per obrir-lo al públic.
(1) El primer passeig de Gràcia va començar així però l'únic exemple que ha perdurat és el palau Robert.
(2) Si voleu saber més del refugi podeu mirar la informació de refugis antiaeris en aquest mateix blog.
Les imatges són de l’Arxiu d’Aigües de Barcelona segons J.P. Yàniz
Dades obtingudes i més informació a:
Sobre J. Fontserè i Can Ricart la podem trobar al número 607 de Biblio3W:
TATJER, M.
Fontseré a Can Ricart. La fàbrica de Can Ricart i l’actuació de Josep Fontseré i Mestre.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. X, no 607, 10 d’octubre de 2005
Respecte la manca de jardins a les noves residències de l’Eixample es poden consultar a:
DÍAZ, J.
Els jardins modernistes de Barcelona i alguns dels motius pels quals no els podem gaudir.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. XI, no 661, 5 de julio de 2006.
Sobre la seu d’Aigües de Barcelona a:
Yániz, Juan Pedro.
Sede Social de Aguas de Barcelona. Evolución del edificio y de su entorno. Barcelona:
SGAB.SA, 1997
Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona http://w110.bcn.cat/portal/site/Urbanisme/
Ricard va comprar el terreny el 1869 i l'edifici es va començar a construir el 1882/1883 però ell va morir abans d'acabar l'obra i va ser el seu fill Felip Ricart de Cordoba el qui el va heretar i va acabar l'obra. La construcció de l'edifici no va finalitzar fins al 1887 tot i que el jardí de 1781,54m2 ja estava acabat el 1883.
L'edifici era una casa individual amb jardí al voltant i amb façana al Passeig de Sant Joan. Cal dir però que la façana principal és la que estava orientada al jardí. La casa va ser construïda en estil que volia ser neoclàssic, molt de moda a l'època, i està edificada amb maó i pedra natural. A l'inici no era tan alta, ja que només tenia planta i dos pisos; els altres tres van ser afegits el 1944/1945 i també a aquesta reforma pertanyen les mansardes inexistents a l'edifici original.
La característica més notable de la finca és el gran hivernacle construït en vidre i ferro i l'umbracle. El primer encara es pot entreveure al darrer de l'edifici principal i al que s'accedia per la primera planta.
La tipologia de la construcció de casa amb jardí era força habitual a Barcelona a la dècada de 1880 (1) tot i que ràpidament va quedar en desús a causa de l'augment del preu del sol que obligava a aprofitar al màxim els terrenys i a substituir els jardins per altres edificacions.
En documents de l’Arxiu General d’Agbar, segons recull Juan Pedro Yániz, descriu l’edifici un cop convertit en cotxera: “En el xamfrà hi havia un pavelló quadrangular destinat a garatge i cotxera, al seu extrem esquerre s’assenyala l’existència d’un pou. Esta dividit en compartiments per a l’automòbil i dos carruatges i al costat dret tres compartiments més, un per al guardamés, palla, gra i garrofes, un altre pel cavall i el darrer pel mosso de quadra.”
En una reforma realitzada a principi de la dècada dels anys 1960 es va suprimir l’umbracle i el mur que tancava el recinte. En el seu lloc l’arquitecte Ramon Tort Estrada va realitzar un enjardinament amb un estany en el qual van viure molts anys uns cignes de color negre.... la majoria de veïns els recordem de passar pel davant.El 1920 l'edifici va passar a ser propietat de la Companyia d'Aigües de Barcelona que va anar construint annexos i nous edificis segons les seves necessitats. L'any 1936 l'empresa es va col·lectivitzar i el 1937 es va construir un refugi antiaeri que havia de servir per protegir als treballadors en cas de bombardeig (2).
Acabada la guerra l'edifici va continuar pertanyent a la Cia d'Aigües de Barcelona i el refugi es va convertir en un magatzem per guardar la paperassa.
El 2005 la Generalitat de Catalunya va comprar els edificis i va instal·lar el Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Quan Joan Saura va ser conseller i en compliment de la llei de memòria històrica es va recuperar el refugi i es va adequar per obrir-lo al públic.
(1) El primer passeig de Gràcia va començar així però l'únic exemple que ha perdurat és el palau Robert.
(2) Si voleu saber més del refugi podeu mirar la informació de refugis antiaeris en aquest mateix blog.
BIBLIOGRAFIA
Les cites entre cometes estan traduïdes de l’original en castellà.Les imatges són de l’Arxiu d’Aigües de Barcelona segons J.P. Yàniz
Dades obtingudes i més informació a:
Sobre J. Fontserè i Can Ricart la podem trobar al número 607 de Biblio3W:
TATJER, M.
Fontseré a Can Ricart. La fàbrica de Can Ricart i l’actuació de Josep Fontseré i Mestre.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. X, no 607, 10 d’octubre de 2005
Respecte la manca de jardins a les noves residències de l’Eixample es poden consultar a:
DÍAZ, J.
Els jardins modernistes de Barcelona i alguns dels motius pels quals no els podem gaudir.
Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona,
Vol. XI, no 661, 5 de julio de 2006.
Sobre la seu d’Aigües de Barcelona a:
Yániz, Juan Pedro.
Sede Social de Aguas de Barcelona. Evolución del edificio y de su entorno. Barcelona:
SGAB.SA, 1997
Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona http://w110.bcn.cat/portal/site/Urbanisme/